La normalització del rastreig quotidià
Quan l'administració entra a la cuina
Tot comença amb una carta.
No una notificació formal degudament identificada.
No una resolució administrativa amb responsable clar.
No un expedient sancionador amb garanties visibles.
Una carta.
Una fulla deixada directament a una bústia. Sense nom del destinatari. Sense identificació individual del responsable administratiu. Sense notificació formal acreditada. Però amb un missatge inequívoc: l’administració afirma haver identificat l’origen d’una bossa d’escombraries abandonada a la via pública.
I aquí és on el sistema deixa de semblar només un sistema de recollida de residus.
Perquè el problema ja no és reciclar. El problema és una altra cosa: la normalització progressiva de mecanismes de control quotidià disfressats de civisme administratiu.
La carta és reveladora no pel to —correcte, burocràtic, aparentment neutre— sinó per la lògica que introdueix. Algú revisa una bossa. Algú n’atribueix l’origen. Algú decideix que aquella identificació és suficient per generar un advertiment. Però ningú explica quin protocol s’ha seguit. Ningú identifica qui assumeix la responsabilitat concreta de la comunicació. Ningú detalla quina verificació s’ha fet ni amb quines garanties.
I, tanmateix, el missatge arriba.
Aquesta és la part interessant del poder administratiu modern: no necessita aixecar la veu. Només necessita acostumar la població a petites dosis de vigilància quotidiana fins que deixin de semblar estranyes.
Avui és una carta sobre una bossa.
Demà és el rastreig complet dels hàbits.
Sempre, naturalment, pel bé comú.
La sostenibilitat és necessària. Però precisament perquè és necessària no pot convertir-se en una coartada moral per justificar qualsevol mecanisme de control. Quan tota discrepància es pot presentar com una amenaça ecològica, el debat públic desapareix i només queda pedagogia coercitiva.
I aquí és on el model comença a mostrar la seva cara més inquietant.
Perquè el que s’està implantant no és només un sistema logístic. És una determinada cultura política: una en què l’administració deixa de tractar el ciutadà com a participant d’un servei públic i comença a tractar-lo com a potencial infractor permanent.
Tot això, a més, després d’un procés on:
no hi va haver consulta pública prèvia real,
els informes existents eren d’implantació i no de comparativa oberta,
i la urgència es va utilitzar per justificar l’absència de debat sobre un model que, segons el mateix president del Consell Comarcal, es treballava des del 2017.
La seqüència importa. Perquè explica moltes coses.
Primer es decideix.
Després s’implanta.
Després es normalitza el control.
I finalment s’intenta convertir qualsevol resistència en un problema de convivència.
Però aquí apareix la pregunta important: què es pot fer davant d’això?
El primer és entendre una cosa essencial: la participació administrativa no és una concessió amable de l’administració. És un dret. Presentar al·legacions, recursos, instàncies, preguntes o peticions d’accés a informació pública no és molestar. És exactament el mecanisme que impedeix que la burocràcia es converteixi en una estructura opaca que només es justifica a si mateixa.
El segon és deixar rastre.
Perquè el poder administratiu tolera millor la indignació emocional que la traçabilitat documental. Una protesta es dissol. Un expedient queda. Una pregunta registrada obliga a respondre. Una contradicció escrita continua existint anys després.
I el tercer és no acceptar la trampa més antiga de totes: que qüestionar els mecanismes de control equival a estar contra el reciclatge o contra la sostenibilitat.
No.
Precisament perquè la sostenibilitat és important, els seus mecanismes han de suportar escrutini públic, proporcionalitat i debat real.
Una societat sana no és aquella on la gent obeeix sense preguntar.
És aquella on l’administració pot respondre sense por a les preguntes.
I quan una simple carta anònima deixada a una bústia comença a generar més interrogants que garanties, potser el problema ja no és la brossa.
Potser el problema és el model de relació institucional que s’està intentant convertir en normal.