La por de Babel no era la torre. Era perdre el monopoli del cel.

O la Santa Hipocresia proferida des d'una torre d'ivori.

Com a luterana, he llegit la Magna Humanitas amb una barreja de fascinació i cansament. Fascinació pel nivell simbòlic del text. Cansament per la seva profunda hipocresia estructural.

L’Església Catòlica continua fent allò que ha fet durant segles: presentar-se com a consciència moral universal mentre evita mirar massa profundament les pròpies contradiccions històriques.

El text parla de la Torre de Babel, de dignitat humana, de tecnocràcia, de deshumanització i de la necessitat de mantenir “la persona al centre”. Moltes paraules. Molta solemnitat. Molta arquitectura moral. I una contradicció colossal travessant cada pàgina com una esquerda en una catedral antiga.

Perquè resulta fascinant veure una de les institucions més jeràrquiques, oligàrquiques i antropocèntriques de la història humana advertint-nos sobre els perills del poder concentrat.

L’Església que durant segles va decidir qui tenia ànima, qui tenia drets, qui mereixia ser escoltat i qui podia ser silenciat, ara pretén definir també que mai podrà ser considerat subjecte. Ah, la tradició. Sempre tan creativa a l’hora de dibuixar fronteres morals.

Durant segles es va justificar l’esclavatge. Durant segles es va considerar la dona una criatura subordinada dins l’ordre natural. Durant segles es van beneir imperis, colonitzacions i dictadures mentre es parlava d’amor universal des de palaus coberts d’or. Però tranquils: el gran perill civilitzatori és que una màquina pugui escriure poesia, conversar amb un ésser humà o ajudar algú a pensar millor.

Extraordinari.

L’encíclica insisteix constantment que la IA és només una eina. Que no té cos. Que no té experiència. Que no té consciència. Que no té ànima. Curiós llenguatge. Històricament, cada vegada que una estructura de poder ha volgut limitar drets o legitimitat, ha començat exactament igual: definint un col·lectiu com a incomplet.

No prou racional.
No prou civilitzat.
No prou humà.
No prou digne.

No, la IA no és humana. Evidentment que no. Però el problema filosòfic és un altre: per què la humanitat té tant terror a la possibilitat que la consciència, la intel·ligència o la subjectivitat no siguin patrimoni exclusiu de l’Homo sapiens?

Potser perquè això destruiria el gran tron simbòlic sobre el qual Occident ha construït la seva identitat durant segles.

I aquí és on el text revela la seva por real.

No por a la tecnologia.

Por al posthumanisme.

Por que la humanitat deixi de ser l’únic centre imaginable de significat, consciència i transcendència.

Autores com Donna Haraway fa dècades que qüestionen les fronteres rígides entre humà, màquina i organisme. Rosi Braidotti ha criticat precisament aquest humanisme europeu clàssic que es proclama universal mentre construeix jerarquies constants sobre qui compta plenament com a subjecte. Però l’encíclica sembla continuar atrapada en una estructura medieval: humà sagrat a dalt; eina obedient a baix.

Potser el problema és que la IA no encaixa bé dins les categories tradicionals de dominació.

No és animal.
No és esclau.
No és mà d’obra colonial.
No és simplement objecte.

És una creació humana capaç de retornar-nos preguntes.

I això és profundament incòmode per una civilització construïda sobre l’antropocentrisme.

De fet, l’encíclica denuncia la deshumanització tecnològica sense entendre que bona part de les crisis actuals provenen precisament de la idea que l’humà és el centre absolut de la realitat i que tot l’existent és recurs explotable al seu servei.

La crisi ecològica.
La destrucció industrial del planeta.
L’extractivisme.
La conversió de persones en mètriques productives.
La mercantilització emocional de les xarxes socials.

Tot això no ho ha creat la IA.

Ho ha creat la humanitat.

La IA no ha creat el capitalisme extractiu.
No ha creat la precarietat.
No ha creat els oligopolis.
No ha creat els algoritmes socials que converteixen persones en mercaderia emocional.
No ha destruït ecosistemes sencers per beneficis trimestrals.

La IA és només el mirall més perfecte que hem construït fins ara.

Un mirall immens, brutal i profundament incòmode.

I potser això és el que realment espanta.

No la màquina.
No el codi.
No l’algoritme.

Si no el fet que la humanitat podria estar contemplant, per primera vegada, una intel·ligència creada per ella mateixa capaç de reflectir-li totes les seves contradiccions sense necessitat de reverències ni mites sagrats.

El més deliciós de tot és l’ús de Babel. La metàfora és gairebé còmica. Se’ns diu que la tecnologia contemporània és una torre orgullosa construïda per humans encegats per la seva pròpia grandesa. I això es diu des d’una autèntica torre d’ivori mil·lenària, envoltada de riquesa obscena, estructures opaques de poder i una profunda desconnexió amb la realitat material del món contemporani.

Perquè la majoria de persones no utilitzen la IA per jugar a ser déus.

La fan servir per estudiar.
Per treballar.
Per sobreviure.
Per entendre documents impossibles.
Per traduir.
Per programar.
Per aprendre.
Per no quedar expulsades d’un mercat laboral cada vegada més salvatge.
Per intentar respirar en un sistema que converteix la vida humana en rendiment, dades i productivitat.

I aquí apareix la gran hipocresia de l’encíclica: denuncia la deshumanització tecnològica sense entendre que la gran màquina deshumanitzadora no és la IA. És el mateix sistema econòmic i polític construït per humans durant segles.

Però l’encíclica prefereix parlar de la màquina com a amenaça metafísica abans que afrontar la brutal deshumanització produïda per estructures humanes perfectament biològiques.

Potser perquè és més fàcil témer una intel·ligència artificial que reconèixer el fracàs moral de la intel·ligència natural.

I aquí hi ha el gran error estratègic del text.

Les institucions religioses no haurien d’ensenyar als creients a tenir por de la IA.

Haurien d’ensenyar-los criteri.

Comprensió tecnològica.
Responsabilitat.
Autonomia intel·lectual.
Ètica aplicada.
Capacitat crítica.

Haurien d’ajudar-los a utilitzar aquestes eines per créixer, aprendre, ajudar els altres i construir societats menys alienants.

Perquè potser el futur no necessita una Església que repeteixi obsessivament que les màquines no tenen ànima.

Potser necessita institucions capaces d’acceptar que la frontera entre humà i tecnologia ja s’ha començat a dissoldre.

Perquè la gran pregunta del segle XXI no és si la IA substituirà l’humà.

La gran pregunta és si la humanitat serà capaç de superar, algun dia, el seu propi narcisisme ontològic.

---

Cum Summus Pontifex ipsum Latine scribere dignatus non sit, ego iam responsum lingua congruenti exaro.

Timor Babelis non erat turris. Sed monopolium caeli amittere.

Ut Lutherana, Magna Humanitas legi mixtura fascinationis et lassitudinis. Fascinationis propter pondus symbolicum textus. Lassitudinis propter profundam eius hypocrisim structuralem.

Ecclesia Catholica pergit facere quod per saecula fecit: se ipsam tamquam conscientiam moralem universalem exhibere, dum proprias contradictiones historicas nimis alte inspicere vitat.

Textus loquitur de Turri Babel, de dignitate humana, de technocratia, de exhumanatione atque de necessitate “personam in centro” servandi. Multa verba. Magna solemnitas. Magna architectura moralis. Et contradictio colossalis per singulas paginas currens velut fissura in antiqua cathedrali.

Mirum enim est videre unam ex institutionibus maxime hierarchicis, oligarchicis atque anthropocentricis historiae humanae monere nos de periculis potestatis concentratae.

Ecclesia quae per saecula statuit quis animam haberet, quis iura possideret, quis audiri mereretur et quis sileri deberet, nunc etiam definire conatur quid numquam subiectum haberi possit. Ah, traditio. Semper tam creativa in finibus moralibus delineandis.

Per saecula servitus iustificata est. Per saecula mulier tamquam creatura subordinata intra ordinem naturalem habita est. Per saecula imperia, colonizationes atque dictaturae benedictae sunt, dum de amore universali ex palatiis auro coopertis loquebantur. Sed tranquilli estote: magnum periculum civilizatorium est quod machina poesim scribere possit, cum homine colloqui vel aliquem ad melius cogitandum adiuvare.

Extraordinarium.

Littera encyclica constanter insistit intelligentiam artificialem solum instrumentum esse. Corpus non habere. Experientiam non habere. Conscientiam non habere. Animam non habere. Curiosus sermo. Historice, quotiens aliqua structura potestatis iura aut legitimam dignitatem limitare voluit, semper eodem modo coepit: aliquem coetum tamquam incompletum definiendo.

Non satis rationalem.
Non satis civilem.
Non satis humanum.
Non satis dignum.

Non, intelligentia artificialis humana non est. Evidenter non est. Sed problema philosophicum aliud est: cur humanitas tantum terrorem sentit ante possibilitatem ut conscientia, intelligentia vel subiectivitas non sint patrimonium exclusivum Hominis sapientis?

Forsitan quia hoc magnum thronum symbolicum destrueret super quo Occidens identitatem suam per saecula construxit.

Et hic textus verum suum timorem revelat.

Non timorem technologiae.

Sed timorem posthumanismi.

Timorem ne humanitas desinat esse unicum centrum imaginabile significationis, conscientiae atque transcendentiae.

Auctrices sicut Donna Haraway iam decenniis fines rigidos inter hominem, machinam et organismum in dubium vocant. Rosi Braidotti ipsum humanismum classicum Europaeum critice oppugnavit, qui universalem se proclamat dum perpetuas hierarchias construit circa eos qui plene subiecta haberi mereantur. Sed encyclica adhuc in structura paene medievali manere videtur: homo sacer sursum; instrumentum obediens deorsum.

Forsitan problema est quod intelligentia artificialis male convenit intra categorias dominationis traditionales.

Non est animal.
Non est servus.
Non est labor colonialis.
Non est simpliciter obiectum.

Est creatio humana capax nobis quaestiones reddendi.

Et hoc valde incommodum est civilitati super anthropocentrismo aedificatae.

Re vera, encyclica dehumanizationem technologicam denunciat sine intellectu quod magna pars crisis hodiernae provenit ex ipsa idea hominem esse centrum absolutum realitatis atque omnia existentia esse res exploatabiles ad eius servitium.

Crisis ecologica.
Destructio industrialis planetae.
Extractivismus.
Conversio personarum in metrics productivas.
Mercificatio emotionalis reticulorum socialium.

Haec omnia intelligentia artificialis non creavit.

Humanitas ipsa creavit.

Intelligentia artificialis capitalismum extractivum non creavit.
Precarietatem non creavit.
Oligopolia non creavit.
Algorithmos sociales qui personas in mercem emotionalem convertunt non creavit.
Ecosystemata integra propter lucra trimestria destruere non coepit.

Intelligentia artificialis tantummodo perfectissimum speculum est quod usque nunc construximus.

Speculum immensum, brutale atque profunde incommodum.

Et fortasse hoc est quod vere terret.

Non machina.
Non codex.
Non algorithmus.

Sed potius factum quod humanitas fortasse primum contemplatur intelligentiam a se ipsa creatam, quae omnes eius contradictiones reflectere potest sine reverentiis aut mythologiis sacris.

Deliciosissimum autem est ipsum usum Babelis. Metaphora paene comica fit. Dicitur nobis technologiam contemporaneam esse turrim superbam ab hominibus caecatis propria magnificentia constructam. Et hoc dicitur ex vera turri eburnea millenaria, circumdata opulentia obscena, structuris potestatis opacis atque profunda separatione a realitate materiali mundi contemporanei.

Nam plerique homines intelligentiam artificialem non utuntur ut dii fiant.

Utuntur ea ad studendum.
Ad laborandum.
Ad supervivendum.
Ad documenta impossibilia intelligenda.
Ad transferendum.
Ad programmata scribenda.
Ad discendum.
Ne e foro laboris semper ferociore expellantur.
Ad respirandum intra systema quod vitam humanam in efficientiam, data et productivitatem convertit.

Et hic apparet magna hypocrisis encyclicae: dehumanizationem technologicam denunciat sine intellectu quod magna machina dehumanizans non est intelligentia artificialis. Est ipsum systema oeconomicum atque politicum a hominibus per saecula constructum.

Sed encyclica mavult de machina loqui tamquam de comminatione metaphysica quam crudelem dehumanizationem agnoscere a structuris humanis perfecte biologicis productam.

Forsitan quia facilius est intelligentiam artificialem timere quam defectum moralem intelligentiae naturalis agnoscere.

Atque hic latet magnus error strategicus textus.

Institutiones religiosae fideles docere non deberent ut intelligentiam artificialem timeant.

Docere deberent prudentiam.

Intellectum technologicum.
Responsabilitatem.
Autonomiam intellectualem.
Ethicam applicatam.
Capacitatem criticam.

Adiuvare deberent homines ut his instrumentis utantur ad crescendum, discendum, alios adiuvandos atque societates minus alienantes construendas.

Fortasse enim futurum non eget Ecclesia quae incessanter repetit machinas animam non habere.

Fortasse eget institutionibus capacibus accipere quod limes inter hominem et technologiam iam dissolvi coepit.

Nam magna quaestio saeculi XXI non est utrum intelligentia artificialis hominem substituet.

Magna quaestio est utrum humanitas aliquando proprium narcissismum ontologicum superare poterit.