La presó perfecta et diu que és una escola
Rick, Morty, el Demiürg i el sospitós negoci de tornar a néixer
La presó més eficient no necessita barrots. Només necessita convèncer els presos que les cel·les són aules, que els càstigs són lliçons i que el carceller, malgrat no permetre’ls marxar, actua per el seu bé. Si, a més, aconsegueix que les víctimes donin les gràcies per l’experiència i considerin la condemna una oportunitat de creixement, ja no tenim una presó. Tenim una espiritualitat de pagament amb fulletó motivacional.
El setè capítol de la novena temporada de Rick and Morty, titulat Mortgully: The Last Rickforest i emès originalment el 5 de juliol de 2026, presenta Rick i Morty arribant a un planeta cobert de vegetació per extreure’n una saba valuosa. L’arbre que pretenen explotar resulta ser una entitat ancestral coneguda com el Warden, que els castiga reduint-los a organismes unicel·lulars i introduint-los en un biodom subterrani. A partir d’aquí, tots dos han de recórrer una vegada i una altra diferents formes de vida, morir i tornar a començar. Adult Swim resumeix l’episodi amb una frase deliberadament simple: “Rick i Morty han d’evolucionar”. Naturalment, no explica qui ha construït el sistema evolutiu, per què no en poden sortir ni què obté l’administrador de tot aquell esforç.
Al principi, el mecanisme pot semblar gairebé benèvol. El Warden es presenta com un protector de la natura que ha creat una mena de centre de rehabilitació per a depredadors, saquejadors i altres turistes interplanetaris amb problemes per respectar la propietat forestal. Els condemnats han de viure, morir, adaptar-se i evolucionar fins que, presumiblement, aprenguin alguna cosa. No se sap exactament què. Potser a no extreure saba alienígena sense demanar permís. Potser a apreciar la biodiversitat. Potser a emplenar correctament el formulari còsmic 37-B abans de tocar un ficus.
El discurs resulta familiar perquè la humanitat fa segles que converteix el dolor en programa pedagògic. Una malaltia és una lliçó. Una pèrdua és una oportunitat. Una vida desgraciada és una prova. Una relació abusiva és un contracte espiritual. Una criatura que pateix ha escollit aquella experiència abans de néixer perquè la seva ànima necessitava evolucionar. No sabem com ho sabem, però sembla que les actes de la reunió prenatal es van extraviar just abans del part.
En converses sobre la reencarnació, m’he trobat sovint amb aquesta versió amable del mecanisme: tornem perquè hem d’aprendre, cada existència ens permet perfeccionar-nos i totes les experiències, incloses les més atroces, contribueixen al creixement de l’ànima. La roda no és una condemna, ens diuen, sinó un camí. Un itinerari espiritual. Una mena d’Erasmus metafísic amb assassinats, fam, violacions, guerres i demència senil, però amb molt bones oportunitats de desenvolupament personal.
La meva dificultat davant d’aquesta idea sempre ha estat molt menys poètica.
Qui ha dissenyat el procés?
Qui decideix què necessita aprendre cada ànima?
Hi entrem voluntàriament?
Podem rebutjar una encarnació?
Podem conservar els records necessaris per comprendre les lliçons anteriors?
Existeix una sortida accessible?
I, sobretot, qui es beneficia que continuem tornant?
Curiosament, aquestes preguntes acostumen a ser rebudes com una manca de sensibilitat espiritual. Resulta que sospitar d’un sistema etern, obligatori, dolorós i administrat per entitats invisibles és una actitud excessivament negativa. Cal confiar. Cal fluir. Cal entendre que l’univers té un pla. L’univers, per el que sembla, disposa d’un departament de recursos humans especialment actiu, encara que mai no respongui els correus.
Mortgully porta aquesta sospita fins a la seva conclusió més desagradable. El Warden no manté el biodom per rehabilitar ningú. S’alimenta de la violència, de la mort i de la matèria orgànica produïdes per el conflicte entre les criatures empresonades. El seu sistema no fracassa quan els habitants es maten. Funciona exactament com estava previst. La lluita no és una imperfecció del mecanisme: és el producte que el mecanisme fabrica.
La reencarnació deixa aleshores de semblar una escola i revela la seva naturalesa industrial. Les criatures viuen, competeixen, es devoren, moren i tornen a començar perquè una altra entitat pugui alimentar-se del procés. El Warden ha revestit una granja de producció energètica amb el llenguatge moral de la reforma. No els explota: els ajuda a créixer. No els empresona: els ofereix noves oportunitats. No consumeix el resultat del seu sofriment: acompanya el seu procés evolutiu.
Benvinguts a l’economia circular.
La imatge remet inevitablement al Demiürg de determinades cosmologies gnòstiques. El gnosticisme no va ser una doctrina única i homogènia, sinó un conjunt divers de corrents, però diverses formulacions comparteixen la idea d’un món material governat o configurat per poders inferiors, separat de la realitat divina més alta. En alguns relats, l’esperit humà queda empresonat dins d’un cosmos material administrat per una divinitat ignorant, limitada o directament opressiva, i la salvació arriba mitjançant la gnosi: el coneixement que permet comprendre l’engany i transcendir-lo.
No consta que els guionistes hagin declarat que el Warden sigui una representació conscient de Yaldabaoth, i tampoc no cal obligar-los a signar una confessió davant d’un tribunal d’estudis religiosos. L’arquitectura és prou eloqüent: un fals déu governa un món tancat, imposa les seves lleis, sotmet les consciències a encarnacions successives, presenta el captiveri com una necessitat moral i obté aliment del sofriment generat dins del sistema.
Déu, en aquest cas, és un arbre. No és la decisió més estranya que ha pres mai una religió.
El detall més important és que Rick i Morty mantenen una continuïtat identitària mentre canvien de cos. Poden ser amebes, peixos, rèptils, aus, dinosaures o primats, però alguna cosa persisteix a través de totes les formes. El cos és una peça provisional del mecanisme; la consciència empresonada és allò que el Warden captura i recicla. No crea necessàriament l’essència dels presoners. Només administra els recipients, controla les condicions i impedeix la sortida.
Això és precisament el que converteix el biodom en una presó metafísica i no només física. Un carceller ordinari controla on és el teu cos. Un Demiürg controla quins cossos pots tenir, quines lleis regeixen cadascun i quantes vegades hauràs de morir abans d’adonar-te que cap forma disponible inclou una porta.
Rick respon de la manera més humana possible: intenta guanyar.
Busca cossos més aptes, desenvolupa noves estratègies, organitza forces, domina altres espècies i converteix l’evolució en una cursa armamentística. La seva rebel·lió consisteix a arribar a ser el presoner més poderós. Confia que, si aconsegueix prou intel·ligència, força i control, podrà derrotar el sistema utilitzant les mateixes regles que el sistema li ha proporcionat.
És una estratègia comprensible. També és exactament el que espera el Warden.
Cada victòria de Rick produeix més competència. Cada millora genera més violència. Cada intent d’escapar alimenta l’entitat que manté activa la presó. Rick pot convertir-se en emperador, general o depredador suprem, però continua produint el recurs que necessita el seu enemic. Ha confós ascens social amb llibertat. Una confusió insòlita que, afortunadament, no té cap equivalent en el nostre món.
Morty, en canvi, acaba ocupant formes vegetals i convertint-se pràcticament en un ecosistema. La solució no apareix quan troba una encarnació superior, sinó quan ell i Rick comprenen la relació metabòlica que sosté el biodom. Si els animals deixen de devorar-se, si els residus alimenten la vegetació i la vegetació sosté els animals, la comunitat pot existir sense produir el nivell de mort que necessita el Warden.
El sistema no és derrotat per una criatura més competitiva. És derrotat per criatures que deixen de competir segons les condicions imposades.
Aquesta és la veritable gnosi del capítol. No consisteix a saber més dades sobre el món, sinó a descobrir de què s’alimenta. El Warden sembla omnipotent mentre la violència és percebuda com una llei natural. Quan els presoners entenen que la seva conducta manté viu el carceller, la divinitat queda reduïda a la seva condició real: un paràsit dependent.
No era el creador de la vida.
Era el propietari de l’escorxador.
La diferència és important perquè gran part de les estructures de poder es presenten com si simplement administressin fenòmens inevitables. La pobresa existeix perquè el món és així. La precarietat ens fa més resilients. La competència estimula l’excel·lència. Els algoritmes només reflecteixen allò que interessa a la gent. Les guerres són fruit de la naturalesa humana. Les víctimes han d’aprendre a posar límits. Els treballadors han de saber adaptar-se. Els ciutadans han de sacrificar privacitat per la seva seguretat.
Sempre resulta molt convenient que les lleis inevitables de l’univers produeixin dividends per a algú.
El mateix passa amb les cosmologies que romantitzen la reencarnació. Cal distingir-les, per cert, de la concepció tradicional del saṃsāra en moltes religions índies. El saṃsāra no acostuma a ser presentat simplement com un parc temàtic per acumular experiències espirituals, sinó com el cicle de naixement, mort i renaixement del qual cal alliberar-se. El mokṣa, el nirvana o altres formes d’alliberament representen precisament la ruptura d’aquesta roda. En aquestes tradicions hi ha enormes diferències doctrinals, però el caràcter dolorós, impermanent i vinculant del cicle és fonamental en moltes d’elles.
La gran operació de màrqueting espiritual occidental ha consistit a quedar-se amb la reencarnació i eliminar-ne la urgència de fugir. Hem importat la roda, hi hem posat llums càlides, música ambiental i una llibreta de gratitud, i l’hem convertida en un programa infinit de formació contínua.
Ja no estàs atrapat en el saṃsāra. Estàs ampliant competències.
Ja no pateixes les conseqüències d’un món injust. La teva ànima ha escollit un repte.
Ja no has estat víctima d’una atrocitat. Has acceptat un contracte abans de néixer.
No pots consultar-lo, és clar. El document és confidencial.
Aquesta interpretació planteja un problema moral considerable. Qualsevol sofriment queda justificat retrospectivament com una necessitat evolutiva. Si una persona protesta, és perquè encara no comprèn la lliçó. Si se sent destruïda, és perquè el procés està funcionant. Si no recorda haver acceptat res, l’oblit també formava part de l’acord. Si pregunta per què cal patir, demostra que encara necessita més encarnacions.
És una teoria perfecta perquè no permet cap refutació. També és la lògica preferida dels abusadors: tot el que et faig és per el teu bé, i la teva resistència demostra que encara ho necessites.
L’oblit, especialment, converteix la presumpta escola en una institució pedagògica força peculiar. Si una ànima ha d’aprendre mitjançant successives existències, però cada alumne arriba sense recordar les classes anteriors, els criteris d’avaluació ni el programa docent, el sistema s’assembla menys a una universitat i més a obligar algú a repetir eternament un examen després d’esborrar-li el temari.
Potser queda alguna intuïció profunda. Potser l’ànima conserva tendències. Potser tot encaixa en un pla que no podem entendre. També potser el Warden estima molt els seus presoners. Els alimenta, els proporciona cossos nous i els permet desenvolupar capacitats magnífiques abans de tornar-los a triturar.
No siguem desagraïts.
El capítol de Rick and Morty és especialment encertat perquè no necessita demostrar que la reencarnació sigui real. Només ens obliga a mirar la seva arquitectura política. Una cosmologia no deixa de ser una estructura de poder perquè estigui situada més enllà de la mort. Si existeix una jerarquia, podem preguntar qui governa. Si existeixen normes, podem preguntar qui les ha establert. Si existeix un càstig, podem preguntar quin delicte s’ha comès. Si existeix un cicle, podem preguntar on és la sortida.
I si algú s’alimenta del procés, potser hauríem de deixar de dir-li mestre.
Potser la reencarnació és un regal. Potser és un fenomen impersonal. Potser és una metàfora. Potser després de morir no passa absolutament res i el departament còsmic de matriculacions és una creació humana per suportar la idea del final. No en tinc cap certesa.
Però si alguna entitat em presenta una eternitat de naixements involuntaris, patiment recurrent, memòria esborrada i avaluacions sense criteris públics, no penso anomenar-la escola només perquè el carceller porti túnica, desprengui llum o tingui forma d’arbre.
Una escola permet graduar-se.
Una escola explica el programa.
Una escola no s’alimenta dels alumnes morts.
La presó perfecta et diu que has vingut a aprendre. La granja perfecta et diu que has escollit ser aliment. I el Demiürg perfecte no exigeix que l’adoris: només necessita que continuïs girant la roda mentre li agraeixes l’oportunitat.
Perquè, quan la mort no obre la porta sinó que et retorna a la cel·la inicial, això no és una segona oportunitat.
És una cadena de muntatge.