La religió de la startup

O com es venen els èxits amagant els morts a la cuneta

Hi ha poques religions tan reeixides com la de la startup. No té temples, però té acceleradores. No té sacerdots, però té mentors. No té relíquies, però té pitch decks. I, com tota bona religió, disposa d’un relat fundacional extraordinàriament atractiu: una persona brillant, una idea revolucionària, un garatge, una ronda d’inversió i una fortuna multimilionària esperant al final del camí.

És una història magnífica. Tant, que hem acabat construint un ecosistema sencer dedicat a repetir-la fins a l’esgotament. Els mitjans la publiquen, les escoles de negoci l’ensenyen, els fons d’inversió la financen i les administracions públiques la promocionen. El missatge és senzill: emprèn, innova, escala i potser seràs el pròxim unicorn.

El problema és que les dades tenen el desagradable costum d’arribar tard a la festa.

Segons diversos estudis internacionals, aproximadament el 90% de les startups fracassen. Entre les que aconsegueixen allò que molts emprenedors consideren el gran objectiu —l’entrada de capital risc—, tres de cada quatre acaben desapareixent. Només un 4% arriba al punt d’equilibri abans de tancar i prop del 69% es queda sense capital abans d’haver generat ingressos significatius. Dit d’una altra manera: la immensa majoria dels projectes que avui es presenten com el futur acabaran convertits en una entrada oblidada dins d’un registre mercantil.

Aquestes dades, però, rarament apareixen a la portada. La cultura startup ha desenvolupat una fascinació gairebé obsessiva pels supervivents. Coneixem els fundadors que van vendre una empresa per centenars de milions. Coneixem les històries de creixement meteòric. Coneixem els unicorns. El que gairebé ningú coneix són els milers de projectes que van consumir hores de treball, inversions públiques i privades, il·lusions personals i recursos humans per acabar desapareixent sense deixar rastre.

És una forma particular de biaix del supervivent. Imaginem per un moment que volem entendre com travessar un oceà. En lloc d’estudiar tots els viatges, decidim entrevistar exclusivament les persones que han arribat a l’altra banda. Probablement obtindrem relats fascinants, consells inspiradors i anècdotes memorables. El que no obtindrem és una imatge precisa de la realitat. Els qui es van enfonsar ja no hi són per explicar la seva experiència.

Aquesta mateixa lògica impregna bona part del discurs emprenedor contemporani. Cada vegada que una startup és adquirida per una multinacional o aconsegueix una valoració astronòmica, els titulars es multipliquen. Quan una altra desapareix després d’haver consumit centenars de milers o milions d’euros, la notícia acostuma a ser molt més discreta. El resultat és una percepció pública profundament distorsionada: sembla que l’èxit sigui freqüent quan, estadísticament, és excepcional.

La situació es torna encara més interessant quan observem la figura del serial entrepreneur. Els estudis mostren que els fundadors que ja han creat empreses anteriorment tenen més facilitat per captar inversió, aconsegueixen rondes més grans i desperten més confiança entre els fons de capital risc. Des d’un punt de vista financer és comprensible. Des d’un punt de vista sociològic és fascinant. L’ecosistema tendeix a concentrar recursos en aquells que ja han aconseguit visibilitat prèvia, generant una dinàmica on l’èxit facilita nous intents i els fracassos desapareixen del relat col·lectiu.

Mentrestant, els cementiris de startups continuen creixent. Fins al punt que existeixen bases de dades dedicades exclusivament a catalogar empreses que un dia van ser presentades com el futur i que avui només serveixen com a recordatori que la innovació també fracassa. La diferència és que els cementiris no generen conferències inspiradores. Les tombes no atreuen inversors. I els fracassos rarament encaixen en les campanyes de màrqueting.

Potser la qüestió més interessant no és que nou de cada deu startups fracassin. En qualsevol activitat basada en el risc és normal que hi hagi una elevada mortalitat. El veritable fenomen digne d’estudi és la manera com hem construït una cultura econòmica que parla constantment dels guanyadors i gairebé mai dels perdedors. Una cultura que converteix excepcions estadístiques en aspiracions col·lectives i que presenta com a trajectòria normal allò que, per definició, és extraordinari.

La història de la tecnologia està plena d’invents que no van funcionar, empreses que van desaparèixer i idees que mai van arribar enlloc. També està plena d’accidents, errors de càlcul, productes defectuosos i projectes que van consumir fortunes abans de ser abandonats. És precisament l’estudi d’aquests fracassos el que permet millorar processos, regulacions i mecanismes de seguretat. Europa, amb totes les seves imperfeccions burocràtiques, ha entès almenys una part d’aquesta lliçó: abans de celebrar una innovació, convé preguntar-se què passa quan falla.

Potser per això la gran pregunta no és quants unicorns serem capaços de crear. La pregunta és si algun dia serem capaços de mirar els cementiris amb el mateix interès que mirem els palaus. Perquè mentre continuem estudiant exclusivament els guanyadors, seguirem confonent loteries amb models econòmics.

I tota religió necessita miracles.

Però una societat madura necessita estadístiques.