La república dels espectadors
Associacionisme, activisme i independència en un país on tothom vol la victòria, sempre que la feina la faci algú altre
Hi ha comunitats que fracassen perquè tenen enemics poderosos. N’hi ha d’altres que no necessiten enemics: disposen de comissions internes, grups de missatgeria i una reserva inesgotable de persones disposades a explicar per què qualsevol iniciativa és insuficient.
Catalunya ha perfeccionat aquesta segona modalitat fins a convertir-la gairebé en patrimoni immaterial.
Ens agrada presentar-nos com un poble associatiu. I és cert. Tenim entitats per defensar la llengua, preservar la cultura, reclamar drets, organitzar festes, protegir barris, salvar patrimoni, promoure la independència i discutir durant tres hores quin logotip hauria de dur el cartell de la reunió preparatòria de la comissió que estudiarà si convé crear una nova entitat.
No ens manca organització.
Ens manca, de vegades, la voluntat d’acceptar que organitzar-se implica fer coses.
Fer coses és una activitat perillosa. Genera resultats imperfectes, decisions discutibles, terminis, factures, errades i persones concretes a qui es pot responsabilitzar. La inacció, en canvi, és extraordinàriament segura. No comet errors, no incompleix terminis i permet conservar intacta la superioritat moral.
Qui no construeix mai res pot passar tota la vida explicant com ho haurien d’haver construït els altres.
És una posició envejable.
El prestigi de no embrutar-se les mans
L’associacionisme català conserva encara una capacitat admirable de mobilització. Milers de persones dediquen temps, diners i energia a causes col·lectives sense esperar-ne cap benefici personal. Sense aquest teixit, moltes iniciatives culturals, lingüístiques i socials senzillament no existirien.
Però al costat d’aquesta generositat hi ha crescut una altra figura: l’espectador exigent.
L’espectador exigent vol que el català sigui present a tot arreu, però troba excessiu instal·lar una aplicació, revisar un text o llegir les instruccions. Vol projectes grans, professionals, immediats i gratuïts. Vol transparència absoluta, però no té temps per consultar la documentació. Vol participar en les decisions, encara que no pensi participar en l’execució.
Quan algú presenta una iniciativa, no pregunta què pot aportar-hi. Pregunta què hi falta.
Si el projecte és petit, és irrellevant. Si és gran, és sospitós. Si avança lentament, és ineficient. Si avança de pressa, segur que hi ha trampa. Si és experimental, no és prou professional. Si és professional, probablement s’ha venut. Si el fa una sola persona, és personalista. Si el fa una entitat, és burocràtic. Si demana ajuda, no estava preparat. Si no en demana, no és comunitari.
El projecte ideal és, per tant, aquell que no arriba a existir.
No molesta ningú, no incompleix cap expectativa i permet continuar parlant de tot el que caldria fer.
El tribunal permanent
Moltes comunitats han desenvolupat una curiosa asimetria moral: examinen amb una severitat extrema qui actua i amb una indulgència infinita qui observa.
La persona que construeix ha d’explicar el mètode, les eines, els objectius, els límits, els errors, les fonts, les llicències, els terminis i la seva biografia espiritual. La persona que no ha fet res només necessita formular una objecció.
No cal que l’objecció sigui exacta.
No cal ni tan sols que hagi llegit el projecte.
La simple existència del dubte ja obliga l’altra persona a respondre. Cada comentari es converteix en una citació administrativa. Cada sospita exigeix un informe. Cada malentès es transforma en una nova jornada de pedagogia gratuïta.
Quan la persona activa es cansa, el tribunal confirma el diagnòstic:
—Veus? No acceptava les crítiques.
El sistema és perfecte. Qui fa alguna cosa ha de demostrar indefinidament que mereix continuar fent-la. Qui no fa res no ha de demostrar mai que les seves objeccions mereixen ser escoltades.
Així és com la passivitat adquireix prestigi. No perquè produeixi res, sinó perquè mai no queda exposada a la realitat.
Activisme amb servei d’habitacions
També hem convertit l’activisme en una modalitat particular de consum.
Es vol que les causes siguin transformadores, però també còmodes. Que confrontin el poder, però no alterin la nostra agenda. Que generin comunitat, però no ens demanin constància. Que tinguin incidència, però no exigeixin formació, disciplina ni tasques ingrates.
L’activista contemporani ideal vol arribar quan la pancarta ja està impresa, la convocatòria difosa, els permisos resolts i el conflicte moral convenientment simplificat.
Després farà una fotografia.
Potser hi afegirà una opinió sobre la tipografia.
No és que falti gent disposada a treballar. N’hi ha molta. El problema és que les persones més actives sovint acaben assumint una proporció absurda de les tasques perquè la resta confon col·laborar amb supervisar.
Aleshores apareix la figura central de qualsevol projecte català: la persona que ho fa tot.
Organitza, escriu, dissenya, respon correus, busca finançament, prepara actes, resol incidències, actualitza el web, imprimeix documents, gestiona conflictes i, quan finalment mostra cansament, rep un consell sobre delegació de qui no havia acceptat cap tasca.
La persona que ho fa tot no sol ser una heroïna per vocació.
És el resultat estadístic d’haver preguntat massa vegades «algú pot encarregar-se’n?» i haver sentit el so administratiu del buit.
La independència com a producte acabat
L’independentisme tampoc no ha escapat d’aquest mecanisme.
Durant anys s’ha parlat de construir estructures d’estat, ampliar majories, reforçar la llengua, generar sobirania econòmica, consolidar institucions i preparar una ruptura política. Tot això sona magnífic perquè les paraules, a diferència de les estructures, no necessiten manteniment.
Una part del país sembla esperar que la independència arribi com una actualització automàtica del sistema operatiu.
Una nit, mentre dormim, algú haurà negociat, organitzat, resistit, planificat, finançat, redactat, mobilitzat i assumit les conseqüències. L’endemà només caldrà acceptar les condicions d’ús.
I, naturalment, criticar la interfície.
El problema no és que existeixin desacords estratègics. Qualsevol moviment democràtic necessita debat, pluralitat i crítica. El problema apareix quan la crítica substitueix l’acció i la sospita substitueix la confiança mínima necessària per coordinar-se.
Cada iniciativa és acusada de ser massa moderada o massa radical; massa institucional o massa antipolítica; massa lenta o massa precipitada; massa unitària o massa sectària. Tothom reclama una estratègia comuna, sempre que coincideixi exactament amb la seva.
La unitat és molt important.
Per això cadascú n’ha preparat una de diferent.
Mentrestant, l’Estat no necessita demostrar una superioritat extraordinària. Només ha d’esperar que el moviment desgasti els seus quadres, desautoritzi els seus actius, fragmenti qualsevol iniciativa i converteixi cada imperfecció en una prova de traïció.
Cap repressió no és tan eficient com una comunitat capaç de castigar preventivament qualsevol persona que pugui arribar a ser útil.
El català i la indústria de les excuses
Amb la llengua passa una cosa semblant.
Diem que volem més català al cinema, a les plataformes, als videojocs, a la tecnologia, a l’empresa i a les xarxes. Però quan algú prova de crear eines, adaptacions, continguts o espais d’ús, el debat sovint no comença preguntant com es pot ampliar la iniciativa.
Comença preguntant si és perfecta.
La llengua minoritzada rep, així, un privilegi fascinant: només se li permet existir en condicions d’excel·lència absoluta.
Un producte en anglès pot ser mediocre, incomplet, mal dissenyat i ple d’errors. És un producte.
Un projecte en català ha de justificar la seva terminologia, metodologia, sostenibilitat, legitimitat, impacte, professionalitat i puresa moral abans d’haver acabat de carregar la pantalla inicial.
No és estrany que moltes persones acabin abandonant.
Després, la comunitat observa el desert i conclou que no hi havia prou demanda.
La sospita com a identitat
Hi ha persones que han convertit la desconfiança en una forma d’intel·ligència pública.
No construeixen res perquè no volen ser ingènues. No col·laboren perquè no se les utilitzi. No donen suport perquè encara hi ha preguntes. No celebren cap avenç perquè podria generar complaença.
Són lliures de tota responsabilitat i esclaves de la seva lucidesa.
Sempre detecten un problema.
Mai no arriben prou aviat per resoldre’l.
Aquesta cultura de la sospita es presenta sovint com a rigor. Però el rigor exigeix estudiar, contrastar, entendre i formular crítiques proporcionades. La sospita només necessita una cella aixecada.
El rigor ajuda a millorar una obra.
La sospita ajuda a sentir-se superior a qui l’ha feta.
Quan marxen els qui construeixen
Les comunitats no acostumen a adonar-se immediatament que han perdut una persona valuosa.
Al principi no passa res. Les reunions continuen. Els canals continuen oberts. Algú escriu «bon dia». Algú altre comparteix una notícia.
La pèrdua es manifesta més tard, quan arriba un problema que aquella persona resolia, una tasca que assumia, una eina que mantenia o una connexió que facilitava.
Aleshores es descobreix que allò que semblava una aportació espontània era infraestructura.
Però ja no hi és.
Les persones actives no sempre marxen després d’una gran traïció. Sovint marxen després de cinquanta petites friccions: explicacions repetides, preguntes que ja estaven respostes, exigències sense reciprocitat, correccions formulades sense lectura i la sensació progressiva que la seva generositat ha estat reinterpretada com una obligació.
Quan finalment se’n van, algú diu que han reaccionat de manera exagerada.
És una manera molt còmoda d’evitar preguntar-se per què quedar-se havia deixat de tenir sentit.
El país dels proveïdors voluntaris
Hem convertit moltes persones compromeses en proveïdores voluntàries.
Els demanem que escriguin, programin, organitzin, tradueixin, dissenyin, assessorin, resolguin, financin i formin. A canvi, els oferim visibilitat, crítica constructiva i l’oportunitat de tornar a explicar allò que ja havien explicat.
Quan posen límits, ens sorprenem.
Quan cobren, sospitem.
Quan descansen, ens deceben.
Quan marxen, ens sentim abandonats.
És una relació curiosa. La comunitat reclama lleialtat infinita a persones a qui sovint no ofereix ni atenció bàsica.
Potser no volem activistes.
Volem personal de manteniment emocional i tècnic, disponible vint-i-quatre hores i alimentat amb reconeixement simbòlic.
Cap transformació sense disciplina
Cap projecte col·lectiu important es construeix només amb entusiasme.
Cal disciplina. Cal llegir. Cal complir compromisos. Cal assumir tasques desagradables. Cal permetre que les persones cometin errors sense convertir cada error en un judici moral. Cal criticar amb precisió i ajudar amb la mateixa energia amb què es qüestiona.
Cal entendre, sobretot, que una comunitat no és un públic.
Un públic consumeix, valora i abandona.
Una comunitat sosté.
Això no significa obeir líders, silenciar discrepàncies ni celebrar qualsevol iniciativa. Significa assumir que la crítica també té responsabilitats: informar-se, proporcionar alternatives, calibrar el dany i distingir entre una obra imperfecta i una persona deshonesta.
La llibertat d’expressió permet dir gairebé qualsevol cosa.
La maduresa decideix quines coses val la pena dir abans d’haver llegit.
El veritable enemic interior
Potser Catalunya no fracassa només perquè tingui davant un Estat poderós, una economia dependent, una demografia adversa o unes institucions limitades.
Potser també fracassa perquè massa sovint confon intel·ligència amb objecció, participació amb opinió i vigilància amb compromís.
Volem una llengua viva, però fatiguem qui crea espais perquè visqui.
Volem independència, però penalitzem qualsevol persona que assumeixi iniciativa.
Volem associacions fortes, però carreguem les tasques sobre les mateixes espatlles.
Volem innovació, però exigim que arribi acabada, validada i sense molestar ningú.
Volem heroïnes.
Sobretot, volem que atenguin les reclamacions.
No cal que totes les persones construeixin grans projectes. No tothom disposa del mateix temps, energia, capacitats o recursos. Però hi ha una diferència profunda entre no poder contribuir i convertir la pròpia passivitat en un tribunal permanent sobre qui sí que ho intenta.
Una comunitat que desgasta sistemàticament qui construeix acaba quedant-se amb qui només comenta.
I aleshores, envoltada de discursos impecables, assemblees eternes i objeccions molt ben formulades, contempla les ruïnes de tot allò que ningú no va voler sostenir.
Naturalment, la culpa serà de qui ho va intentar.