La sàtira que va arribar massa aviat
L’any 2006, el director Mike Judge va estrenar una pel·lícula amb una premissa aparentment absurda. La història seguia un soldat que es despertava cinc-cents anys en el futur i descobria una humanitat completament degradada: una societat dominada pel consumisme, la ignorància i una cultura obsessionada amb les marques.
La pel·lícula es deia Idiocracy.
En aquell moment, gairebé ningú se la va prendre seriosament.
Molts la van considerar una comèdia grollera. Una mena de broma exagerada sobre un futur impossible. La crítica la va ignorar, l’estudi gairebé no la va promocionar i el seu pas per les sales de cinema va ser pràcticament invisible.
Va ser un fracàs de taquilla.
Però amb el pas del temps ha passat una cosa curiosa: la pel·lícula ha anat adquirint una segona vida. I no perquè fos un clàssic ocult, sinó perquè cada vegada més gent té la sensació que aquella exageració còmica s’assembla inquietantment al món actual.
Potser Idiocracy no era només una broma.
Potser era una advertència.
La pel·lícula que Hollywood va intentar enterrar
Quan un estudi de cinema gasta desenes de milions de dòlars en una pel·lícula, el que normalment espera és que la gent la vagi a veure.
Es fan campanyes publicitàries, tràilers, entrevistes amb els actors, projeccions per a crítics.
Amb Idiocracy va passar exactament el contrari.
No hi va haver promoció.
No hi va haver una campanya de màrqueting clara.
La pel·lícula es va estrenar en molt poques sales i sense gaire soroll mediàtic.
El resultat va ser previsible: una recaptació minúscula i la sensació que el projecte havia fracassat.
Amb els anys han aparegut diverses explicacions sobre aquesta estranya estratègia. Una de les més repetides és que l’estudi temia la reacció d’algunes grans corporacions.
La pel·lícula retratava una societat dominada per marques, publicitat i consum massiu. I alguns executius van considerar que el risc d’ofendre possibles socis comercials era massa alt.
Així que la pel·lícula va quedar gairebé enterrada.
Però hi ha una cosa curiosa amb les idees provocadores: encara que intentis ocultar-les, poden tornar a aparèixer més endavant.
Quan la sàtira es torna incòmodament familiar
El motiu pel qual Idiocracy ha ressorgit no és només la seva història de producció.
És el seu contingut.
Quan la mires avui, moltes escenes que en el seu moment semblaven exagerades provoquen una sensació estranya: una barreja de riure i incomoditat.
Un dels temes centrals de la pel·lícula és la desconfiança envers el coneixement.
En la història, el protagonista no és cap geni. És una persona absolutament normal.
Però en el futur es converteix en una mena d’intel·lectual excepcional simplement perquè parla amb una mica de claredat i lògica.
La societat que l’envolta veu l’expertesa com una cosa sospitosa.
L’educació genera desconfiança.
El coneixement és percebut gairebé com una forma d’arrogància.
Aquesta idea, que en el moment semblava exagerada, avui sona sorprenentment familiar.
Vivim en una època en què sovint l’opinió d’un influencer pot tenir més impacte que la d’un especialista.
On el debat públic es mou a una velocitat vertiginosa i les explicacions complexes sovint són substituïdes per frases curtes i contundents.
No és que la intel·ligència hagi desaparegut.
Però el context cultural en què circula ha canviat profundament.
El llenguatge d’una nova era
Un altre element curiós de la pel·lícula és el tractament del llenguatge.
En el futur imaginat per Judge, la llengua s’ha simplificat enormement. Les frases es tornen més curtes, més directes, més carregades d’eslògans i expressions repetitives.
Quan la pel·lícula es va estrenar, això semblava una exageració còmica.
Però en l’era de les xarxes socials, els formats breus i els continguts virals, la comunicació també ha canviat.
El ritme és més ràpid.
Les frases són més curtes.
La competència per l’atenció és constant.
En aquest context, el llenguatge sovint s’adapta a la velocitat dels algoritmes.
No necessàriament és pitjor, però sí diferent.
I aquesta transformació també afecta la manera com pensem i discutim idees.
Una sàtira sobre el futur… o sobre el present?
Quan Mike Judge va escriure Idiocracy, probablement pensava en una exageració humorística.
Una manera de portar algunes tendències socials fins a l’extrem per provocar riure.
Però les bones sàtires tenen una característica particular.
Encara que siguin exagerades, parteixen d’observacions reals.
I quan el temps passa, aquestes observacions poden adquirir una nova rellevància.
Potser Idiocracy no és una predicció literal del futur.
Però sí que és una reflexió interessant sobre com evolucionen les societats quan la informació, el consum i l’entreteniment es converteixen en les forces dominants del dia a dia.
I això explica per què, gairebé dues dècades després de la seva estrena, la pel·lícula continua apareixent en converses sobre cultura, tecnologia i societat.
No perquè fos una obra mestra ignorada.
Sinó perquè, en algun punt, la seva exageració va tocar alguna cosa molt real.
I quan una sàtira comença a semblar massa familiar, potser val la pena fer-se una pregunta incòmoda:
no si la pel·lícula tenia raó, sinó què diu això sobre el món en què vivim avui.