A les dotze i quart va arribar la justícia.
No és una metàfora.
La justícia va entrar físicament per la porta de la finca, va travessar el vestíbul i va començar a pujar les escales.
Principal.
Primer.
Segon.
Tres pisos.
Havia necessitat més de dos anys per arribar-hi.
No he calculat la velocitat mitjana perquè temo que el resultat obligui a matricular la justícia com a element estructural de l’edifici.
Però havia arribat.
Confesso que vaig sentir una certa emoció.
No cada dia es té l’oportunitat de contemplar un fenomen administratiu d’aquesta magnitud en llibertat.
Després de denúncies, incidents, trucades, fotografies, vídeos, advocats, policies, administradors, institucions, mitjans de comunicació i una sentència que ordenava abandonar l’immoble, la realitat havia decidit, finalment, llegir el document.
La comitiva judicial venia a executar el llançament.
Aquell llançament.
El de la sentència.
La sentència que existia.
La sentència que era ferma.
La sentència que deia que calia abandonar l’habitatge.
La sentència que, malgrat aquesta petita particularitat semàntica, feia mesos que semblava haver demanat l’empadronament al replà.
Havíem provat pràcticament de tot.
Ens faltaven un druida, una ouija i sacrificar una impressora davant de la Ciutat de la Justícia.
Però finalment havia arribat la comitiva.
Des dels baixos no podíem veure què passava al segon pis.
Tampoc calia.
Vivim en una finca de 1915, una època en què els arquitectes encara no havien descobert conceptes moderns com l’aïllament acústic o la intimitat.
L’edifici disposa, per tant, d’un avançat sistema de transparència administrativa basat en sentir perfectament què passa tres pisos més amunt.
Primer vam sentir arguments.
Després més arguments.
Després arguments sobre els arguments.
Després objeccions.
Després objeccions a les objeccions.
Semblava que el dret processal espanyol hagués estat adaptat per Eugene Ionesco.
En algun moment va aparèixer fins i tot la qüestió d’un suposat recurs que, pel que vam entendre, consistia a haver escrit sobre el mateix paper de la notificació que es recorria la resolució.
Magnífic.
Tants diners invertits en administració electrònica.
Tants certificats digitals.
Tants formularis.
Tantes seus electròniques dissenyades per persones que evidentment odien la humanitat.
I resulta que potser tot es podia solucionar amb un bolígraf.
La comitiva judicial, incomprensiblement, no va considerar revolucionària aquesta innovació processal.
El procediment va continuar.
Cap a la una van arribar els Mossos d’Esquadra.
El propietari estava considerablement nerviós.
Tant, que la mateixa comitiva el va fer esperar fora mentre elles continuaven treballant.
Hi ha quelcom extraordinàriament poètic en passar més de dos anys intentant recuperar un habitatge i que, quan finalment arriba el moment de recuperar-lo, et diguin que facis el favor d’apartar-te una mica.
La justícia havia trigat.
Però ara que havia arribat volia espai per maniobrar.
I aquí he de confessar que la realitat va frustrar les expectatives més cinematogràfiques.
No hi va haver Waterloo.
No hi va haver barricades.
No hi va haver una càrrega escales avall mentre sonava La cavalcada de les valquíries.
Hi va haver molta discussió, moltes objeccions i una resistència verbal considerable, però físicament tot va ser molt més tranquil del que nosaltres esperàvem.
Pel que ens van explicar després, fins i tot la mateixa comitiva se’n va sorprendre.
Benvinguda sigui, per una vegada, una sorpresa agradable.
Però les discussions continuaven.
I continuaven.
I continuaven.
Fins que des del segon pis va baixar una veu femenina.
Clara.
Cansada.
Perfecta.
—Venga, se acabó.
Oh.
Vaig sentir campanes.
Després de més de dos anys acabàvem de descobrir que centenars de pàgines de procediment judicial podien condensar-se en tres paraules.
Venga.
Se acabó.
La humanitat havia assolit la síntesi jurídica definitiva.
Només hi havia un petit problema.
No s’havia acabat.
A les 13.39 van començar a baixar les pertinences.
Bosses.
Maletes.
Objectes personals.
Una processó escales avall.
Segon.
Primer.
Principal.
Baixos.
Després de més de dos anys intentant que una resolució judicial recorregués tres pisos, finalment començaven a recórrer-los les maletes.
La justícia potser és lenta.
Però quan descobreix la gravetat, funciona raonablement bé.
Mentrestant, un serraller treballava al pis.
I aleshores va arribar aquell instant que durant mesos havia existit únicament en forma de papers, segells, notificacions i terminologia jurídica.
Clac.
Un pany nou.
Això era tot.
No es va obrir el cel.
No va aparèixer cap cor celestial.
No va baixar una mà divina assenyalant l’habitatge.
Ningú va proclamar:
—CONSUMMATUM EST.
Francament, em va decebre una mica.
Després de més de dos anys esperava almenys trompetes.
Però no.
Un serraller.
De vegades la diferència entre una resolució judicial i la realitat és simplement un senyor amb eines.
El pany havia canviat.
La possessió havia estat retornada al propietari.
La comitiva havia acabat la seva feina.
Els Mossos van marxar.
La comitiva va marxar.
La justícia, satisfeta amb haver recorregut tres pisos en una sola jornada després de dos anys d’escalfament, es va retirar.
Senyores i senyors:
s’havia acabat.
Narrador: no s’havia acabat.
A les 13.58 va arribar l’escena postcrèdits.
S’havia deixat el telèfon mòbil dins de l’habitatge.
Necessitava tornar a entrar.
Oh.
Quina desgràcia.
Va molestar a tota la finca picant una vegada rere l’altra als intèrfons a veure si aconseguia tornar a entrar a la finca. Tots avisats. No ho va aconseguir.
A més, una persona compromesa amb els principis de la Il·lustració, davant d’una afirmació susceptible de verificació, va formular una hipòtesi.
Després va dissenyar un experiment.
Després va procedir a verificar-la mitjançant una tecnologia revolucionària:
va trucar al número.
Riiiiiiiiing.
El telèfon va sonar.
El tenia a les mans.
Silenci.
Newton tenia una poma.
Galileu tenia dues boles.
Pasteur tenia microorganismes.
La persona tenia una agenda de contactes.
La ciència avança gràcies a persones així.
La porta no es va obrir.
Després van arribar els intèrfons.
Altres veïns.
Més insistència.
Més estona davant de la finca.
La persona i l’administració van tornar a avisar la policia.
Els agents van arribar.
Van parlar amb el propietari.
Van parlar amb l’antiga ocupant.
Van valorar la situació.
I van marxar.
Ella va continuar asseguda davant de l’edifici, envoltada de maletes.
Jurídicament, la història havia acabat.
Geogràficament, encara no.
Jo, mentrestant, vaig pujar a un taxi.
No per fugir del país.
Havia d’anar a treballar.
Perquè aquesta és una de les crueltats menys estudiades de l’univers: pots estar presenciant el desenllaç d’una epopeia judicial de més de dos anys i, malgrat tot, unes hores després tens alumnes.
La vida continua.
El calendari també.
Classroom, sospito, sobreviurà fins i tot a l’apocalipsi.
A les quatre de la tarda encara hi era.
Asseguda davant de l’edifici.
Amb les maletes.
El llançament havia aconseguit resoldre la qüestió de l’habitatge.
La qüestió de la vorera semblava formar part d’un DLC que no havíem comprat.
I aleshores, entre dos quarts de cinc i les cinc menys deu, va passar.
Sense comunicat oficial.
Sense procurador.
Sense comitiva.
Sense Mossos.
Sense serraller.
Sense trompetes.
Sense necessitat d’invocar el druida.
Va agafar les seves coses.
I va marxar.
Silenci.
Aquesta paraula mereix un paràgraf.
Silenci.
No penso fingir imparcialitat emocional.
Estic contenta.
Molt.
Extraordinàriament.
Escandalosament.
Deliciosament contenta.
Després de més de dos anys de denúncies, incidents, fotografies, vídeos, trucades, advocats, administradors, procediments, policies, institucions i aquella fascinant disciplina olímpica consistent a descobrir quantes administracions diferents poden indicar-te que la competència correspon a una altra administració, avui ha acabat.
Avui.
No sobre el paper.
No en una notificació.
No en una resolució.
No en un expedient.
Al món físic.
La porta està tancada.
El pany és nou.
Les maletes han baixat.
I la persona que durant més de dos anys havia ocupat aquell habitatge ja no hi és.
Permeteu-me, per tant, cinc minuts de celebració abans que algú aparegui per explicar-me que hauria d’haver presentat una instància.
Perquè demà hi haurà temps per a les preguntes.
I n’hi ha.
Oh, sí.
N’hi ha.
Per què una situació així pot durar més de dos anys?
Per què una família ha d’aprendre sobre procediments, competències, denúncies, advocats i execucions simplement perquè vol recuperar la normalitat al lloc on viu?
Per què tenir una sentència i aconseguir que una sentència transformi la realitat són dues activitats diferents?
I, sobretot:
què passa amb qui no té temps?
Què passa amb qui no sap a quina porta trucar?
Què passa amb qui no pot pagar?
Què passa amb qui no guarda cada fotografia, cada vídeo, cada escrit i cada incidència?
Què passa amb qui, després de la cinquena porta tancada, simplement es rendeix?
Nosaltres no ens vam rendir.
No perquè siguem especialment heroics.
Principalment perquè som extraordinàriament tossuts.
I perquè en algun moment de tota aquesta història vaig desenvolupar una relació gairebé personal amb el concepte de «no penso deixar-ho córrer».
Aparentment, ha funcionat.
Dos anys després.
Tres pisos després.
Fa un temps vaig publicar un article titulat La sentència que viu al replà.
Era una broma.
Una d’aquelles bromes que fas quan la realitat ha superat el punt en què enfadar-se resulta productiu i només queda mirar-la fixament amb un somriure una mica inquietant.
La sentència existia.
Però no baixava les escales.
Avui sí.
A les 12.15, la justícia va entrar a l’edifici.
Va començar a pujar.
Principal.
Primer.
Segon.
Tres pisos.
Més de dos anys.
No és una velocitat extraordinària.
Però reconeguem el mèrit:
ha arribat.
I unes hores després, quan ja no quedava ningú davant de la porta, la finca va fer una cosa que durant molt de temps havia semblat extraordinàriament complicada.
Res.
Absolutament res.
Quina meravella.
Senyores i senyors, gràcies per haver-nos acompanyat durant aquesta emissió.
Esperem que hagin gaudit de la programació.
Els recordem que qualsevol semblança amb una novel·la de Kafka és responsabilitat exclusiva de la realitat.
Poden apagar els receptors.
Poden recollir els abrics.
No cal presentar cap instància per abandonar la sala.
La funció ha acabat.
I aquella sentència que durant mesos havia viscut al replà?
Oh.
No es preocupin.
La sentència, finalment, ha baixat les escales.