La sentència que viu al replà
O la història d'una okupació que mitjans, forces de seguretat i administració ignoren per gust
Hi ha sentències que es compleixen. Hi ha sentències que s’executen. I després hi ha una categoria peculiar, gairebé folklòrica, que sembla exclusiva de la burocràcia contemporània: les sentències que continuen vivint al replà de l’escala.
Aquesta història va començar el març de 2024. En aquell moment encara era una història relativament normal. Un conflicte veïnal. Un problema d’ocupació. Desavinences, denúncies, incidències i la confiança, potser ingènua, que les institucions existeixen precisament per resoldre aquest tipus de situacions.
Dos anys després, la història continua.
No és una metàfora.
Continua literalment.
La persona afectada per una sentència que ordena l’abandonament de l’immoble continua a la finca. Els veïns continuen convivint amb el problema. Les incidències continuen acumulant-se. I la justícia, que formalment ja va parlar fa mesos, observa des de la distància administrativa mentre la realitat sembla haver decidit ignorar les seves resolucions.
L’experiència és fascinant des d’un punt de vista filosòfic. Descobreixes que existeixen dues realitats paral·leles. La primera és la jurídica. En aquesta realitat hi ha expedients, resolucions, terminis, recursos, diligències i execucions. La segona és la realitat física. En aquesta realitat hi ha persones que intenten dormir, utilitzar l’aigua de casa seva i travessar el replà sense preguntar-se quina serà la pròxima sorpresa.
La teoria diu que les dues realitats haurien de coincidir.
La pràctica és considerablement més creativa.
Durant aquests anys han aparegut episodis de tota mena. Alguns han acabat davant dels tribunals. Altres davant dels Mossos. Altres davant dels mitjans de comunicació. Hi ha hagut denúncies, testimonis, vídeos, fotografies, intervencions policials, procediments judicials i una quantitat de documentació suficient per omplir una prestatgeria modesta.
Ahir, però, el Teatre de les Ombres va decidir superar-se a si mateix.
L’ocupant va deixar a les portes de casa meva pàgines manuscrites en anglès. No es tractava d’una reclamació. No es tractava d’una queixa. No es tractava d’una petició.
Era una altra cosa.
Al llarg de diversos fulls apareixien referències a manipulacions d’aigua, sorolls electrònics, vigilància constant, seguiments, xarxes organitzades, tràfic de persones, figures públiques internacionals i una extensa galeria de sospites i acusacions dirigides contra persones de l’entorn.
Entre els personatges convidats hi apareixia fins i tot Leonardo DiCaprio.
Sí, Leonardo DiCaprio.
No és una metàfora.
No és una figura literària.
No és una exageració periodística.
És una frase que existeix realment en una carta real dipositada en una finca real de Barcelona l’any 2026.
Davant d’aquesta situació es va produir el que qualsevol ciutadà mínimament responsable faria: una trucada al 112.
La resposta va ser el silenci.
Cap patrulla.
Cap comprovació.
Cap intervenció.
Potser la situació no era prou greu. Potser els protocols van considerar que no existia cap risc immediat. Potser hi ha explicacions perfectament raonables que els afectats desconeixen.
Però hi ha una pregunta que continua flotant a l’ambient.
Què ha de passar exactament perquè una situació deixi de ser considerada preocupant i passi a ser considerada prou preocupant?
És una pregunta interessant.
Especialment quan ja existeix una agressió denunciada.
Especialment quan existeixen antecedents documentats.
Especialment quan existeix una sentència.
Especialment, quan aquesta sentència continua esperant que algú decideixi convertir-la en realitat.
Potser el problema és que continuem imaginant la justícia com una destinació, quan en realitat és només una etapa intermèdia. Potser ens han ensenyat que guanyar un procediment equival a resoldre un problema. Potser hem confós la resolució d’un expedient amb la resolució d’una situació.
La diferència és important.
Perquè una sentència pot arribar.
El que no sempre arriba és la tranquil·litat.
I quan una societat és capaç de produir resolucions més ràpidament que solucions, acaba apareixent una pregunta incòmoda.
Si fins i tot una sentència pot quedar atrapada al replà d’una escala, exactament què és el que considerem que funciona?