La setmana laboral de 40 hores: una relíquia industrial
Hi ha estructures socials tan normalitzades que gairebé ningú s’atura a preguntar-se d’on venen.
Una d’elles és la setmana laboral de quaranta hores.
Ens sembla tan natural que rarament la qüestionem. Treballar vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, és percebut com una mena de llei invisible de l’organització moderna. Però el més interessant és que aquesta estructura no prové de la ciència moderna ni d’un càlcul actual de productivitat.
Prové d’un món industrial que ja no existeix.
L’origen industrial
A principis del segle XX, el treball tenia una naturalesa molt diferent de l’actual.
Era físic.
Era repetitiu.
I es realitzava en un lloc concret: la fàbrica.
L’objectiu del sistema no era estimular la creativitat ni la presa de decisions complexes. El que es buscava era resistència, presència i producció constant.
En aquell context, la jornada de vuit hores va representar un progrés enorme. Abans, molts treballadors passaven dotze hores o més dins de fàbriques sovint perilloses.
Quan Henry Ford va introduir la jornada de vuit hores en les seves plantes de producció, molts empresaris van considerar la decisió gairebé una bogeria. Reduir el temps de treball semblava contrari a la lògica de la producció.
Però el sistema va acabar establint-se.
I així va néixer la setmana laboral de quaranta hores.
El món ha canviat, però el model no
El problema no és el seu origen.
El problema és que el model s’ha mantingut gairebé intacte mentre el tipus de treball ha canviat radicalment.
Avui la major part del treball ja no és físic.
És cognitiu.
Implica concentració sostinguda, presa de decisions, gestió d’informació i una cosa que gairebé no existia en el treball industrial: el treball emocional.
També implica una fragmentació constant de l’atenció. Missatges, correus electrònics, reunions i canvis continus de context mental formen part de la rutina laboral de milions de persones.
Tot i això, continuem mesurant la productivitat d’una manera molt antiga.
Pel temps passat treballant.
No pel valor real que es crea.
Una vida que ja no existeix
La setmana laboral de quaranta hores també partia d’una altra suposició que avui gairebé ha desaparegut.
El model de vida familiar del segle XX.
Una llar amb un sol salari.
Una gran quantitat de treball domèstic invisible que es feia a casa.
I una separació clara entre feina i vida personal.
Avui aquest esquema és molt diferent.
Moltes llars depenen de dos ingressos. Els desplaçaments són més llargs. I la tecnologia ha difuminat les fronteres entre feina i vida privada.
La feina ja no es queda al lloc de treball.
Ens acompanya al mòbil, al correu electrònic i a les notificacions constants.
El sistema és el mateix.
Però el pes que ha de suportar és molt més gran.
El cansament d’un sistema que no s’ha adaptat
Aquesta desconnexió entre el model laboral i la realitat actual ajuda a explicar una sensació cada vegada més comuna.
L’esgotament.
Moltes persones senten que fan exactament el que se suposa que han de fer. Treballen dur, compleixen horaris, assumeixen responsabilitats.
I, malgrat això, el sistema continua generant cansament crònic i sensació de falta de temps.
Potser la pregunta no és per què les persones no aconsegueixen adaptar-se al sistema.
Potser la pregunta és per què el sistema no s’ha adaptat a la realitat del món actual.
Una estructura que gairebé ningú qüestiona
Les estructures socials tenen una característica curiosa.
Un cop s’instal·len, tendeixen a perpetuar-se.
Encara que el context que les va crear hagi desaparegut.
La setmana laboral de quaranta hores és un bon exemple d’aquesta inèrcia històrica.
Un model nascut en fàbriques industrials que continua organitzant la vida de milions de persones en una economia cada vegada més digital i cognitiva.
Potser la pregunta real no és si les persones poden suportar aquest sistema.
La pregunta és una altra.
Per què encara utilitzem una jornada laboral dissenyada per un món que ja no és el nostre?
La resposta és força senzilla. Ningú li ha plantejat una alternativa! Es parla i es discuteix de reduir-la a 37 hores i mitja (35 en el cas de la funció pública, ja aprovada per decret). No crec que sigui la solució. Tanmateix, si optem per teletreballar allà on és possible, correm el risc de difuminar totalment la distinció entre l'àmbit laboral i el privat. Dret a la desconnexió?
Segurament, el treball canviarà molt més amb la possibilitat de la robotització de moltes feines físiques i la cada cop més gran implementació de les IsAs, amb les conseqüències que anirem veient. Jo no sóc capaç d'aventurar-les. Un bon debat, si algú s'hi vol animar