La societat que va substituir el debat per etiquetes
Hi ha alguna cosa profundament inquietant en la manera com debatem avui.
O, més exactament, en la manera com hem deixat de debatre.
Perquè una part important de la societat contemporània ja no discuteix idees. Les classifica.
I la diferència és enorme.
Discutir implica escoltar, interpretar, contrastar, suportar contradicció i tolerar la possibilitat incòmoda que l’altre contingui fragments de realitat que no encaixen dins del nostre marc mental previ.
Classificar és molt més eficient.
Molt més ràpid.
Molt més primitiu.
L’individu ja no és analitzat. És comprimit.
“Feixista.”
“Woke.”
“Comunista.”
“Neoliberal.”
“Populista.”
“Globalista.”
“Antisistema.”
“Ultra.”
La paraula funciona com una gàbia semàntica instantània. Una vegada aplicada, el cervell ja no necessita continuar el procés cognitiu. L’etiqueta substitueix la comprensió.
I això és extraordinàriament útil per a una societat cansada, accelerada i emocionalment saturada.
Perquè comprendre consumeix energia.
Classificar, no.
Potser aquest és un dels grans fracassos psicològics de la nostra època: la incapacitat progressiva de tolerar complexitat humana sense necessitat immediata de convertir-la en símbol tribal.
El fenomen és tan extrem que fins i tot textos deliberadament matisats acaben reinterpretats segons la necessitat emocional del lector.
Si critiques cert dogmatisme progressista, ets automàticament dreta.
Si critiques grans corporacions, ets comunista.
Si defenses límits socials, ets feixista.
Si defenses drets humans, ets woke.
Si critiques identitarismes, ets identitari per definició.
La realitat ja no es processa per contingut.
Es processa per alarma.
I depenent de quina frase activi la reacció emocional del lector, la resta del text pràcticament desapareix.
És un mecanisme fascinant.
També profundament aterridor.
Perquè revela una societat que progressivament substitueix la interpretació pel reflex condicionat.
I internet ha accelerat aquest procés fins a nivells grotescos.
Les xarxes socials no premien matís. Premien identificació tribal instantània. Premien velocitat emocional. Premien superioritat moral performativa. Premien la simplificació suficientment agressiva perquè el cervell pugui decidir en menys de tres segons:
“aquest és dels meus.”
“aquest és dels altres.”
Fi del pensament.
El més irònic és que moltes de les persones que més presumeixen de consciència crítica són incapaces de tolerar individus que no encaixin netament dins del seu catàleg ideològic preconfigurat.
No suporten l’ambigüitat.
No suporten les zones grises.
No suporten la possibilitat que algú pugui coincidir parcialment amb diversos marcs alhora sense convertir-se en un apòstol d’un d’ells.
I aquí apareix una de les grans paradoxes contemporànies:
una societat obsessionada amb la diversitat humana mostra cada vegada menys tolerància cap a la diversitat cognitiva.
La complexitat psicològica incomoda.
L’individu difícil de classificar genera ansietat.
Perquè obliga a continuar pensant.
I pensar consumeix recursos mentals que el cervell tribal prefereix estalviar.
Potser per això pràcticament totes les obres culturals acaben absorbides pel mateix mecanisme. Fins i tot V for Vendetta, una obra amb un missatge relativament clar sobre autoritarisme, manipulació mediàtica i erosió de llibertats civils, ha estat reinterpretada simultàniament per anarquistes, liberals, extrema dreta, activistes woke, antisistema i conspiracionistes.
No perquè l’obra digui totes aquestes coses alhora.
Sinó perquè gran part de la societat moderna ja no mira narratives per entendre-les, sinó per convertir-les en combustible identitari.
La interpretació ha deixat de ser exploració.
Ara és apropiació tribal.
I tot això ocorre mentre la gent continua repetint obsessivament paraules com “pensament crític”, “matís” o “complexitat”.
És difícil no detectar certa ironia involuntària.
Sobretot quan qualsevol desacord acaba convertit en sospita ideològica automàtica.
Ja no es respon:
“crec que t’equivoques per això.”
Ara es respon:
“tu ets X.”
I això és extraordinàriament important.
Perquè el moment en què una societat substitueix arguments per categories és també el moment en què comença a degradar la seva capacitat real de pensar.
Les etiquetes tenen una funció pràctica evident: simplifiquen la realitat fins a fer-la emocionalment gestionable.
El problema és que una realitat excessivament simplificada acaba deformada.
I les societats que viuen massa temps dins realitats deformades acostumen a prendre decisions igualment deformades.
Potser el més inquietant de tot plegat és que molta gent sembla sincerament convençuda que aquesta hiperpolarització representa evolució moral.
No ho és.
És compressió cognitiva sota estrès tribal.
És el cervell humà reduint complexitat per sobreviure emocionalment dins un ecosistema saturat d’informació, identitat i confrontació constant.
I això no ens fa més sofisticats.
Ens fa més predictibles.
Més reactius.
Més fàcilment manipulables.
Més simples.
Potser massa simples per a una civilització que insisteix constantment a definir-se com la més conscient, crítica i avançada de la història.
Una afirmació bastant optimista, considerant que encara necessitem convertir qualsevol persona ambigua en una etiqueta comprimida abans de poder dormir tranquils.