La vaga docent que va fer més mal que mil manifestacions
La ciutat moderna té una curiosa capacitat per tolerar qualsevol conflicte… sempre que aquest no molesti els fluxos econòmics correctes.
Durant anys, les vagues han estat domesticades. Convertides en rituals previsibles. El ciutadà treballador molestant un altre ciutadà treballador mentre els grans engranatges continuen girant amb relativa tranquil·litat. Tallar carreteres perquè arribi tard el repartidor. Col·lapsar transport públic perquè pateixi qui fitxa a les vuit del matí. Generar soroll horitzontal mentre el poder vertical observa des de lluny amb una certa indiferència administrativa.
I aleshores, de tant en tant, apareix una esquerda interessant.
La vaga docent d’avui a Barcelona ha fet una cosa diferent: ha anat a tocar el nervi correcte.
No davant una oficina qualsevol. No davant un polígon industrial perifèric. No davant els ciutadans que intenten simplement arribar a final de mes. No. Davant la Basílica de la Sagrada Família. Davant un dels grans temples econòmics contemporanis de la ciutat: el turisme.
I de sobte, la protesta deixa de ser local.
Perquè el turisme té una característica fascinant: converteix qualsevol conflicte intern en exportació internacional instantània. Un docent amb una pancarta davant una escola és “un problema sindical”. Un docent bloquejant temporalment l’accés a un símbol mundial és contingut global. Vídeos. Cues. Entrades retornades. Titulars. Visitants preguntant què passa. La ciutat-postal esquerdant-se durant unes hores.
És aquí on alguns descobreixen una veritat bastant incòmoda:
potser el poder real no viu allà on ens havien dit.
Durant dècades, bona part de Catalunya ha estat redissenyada per convertir-se en una màquina de serveis orientada al visitant. Habitatge convertit en actiu especulatiu. Comerç tradicional substituït per franquícies clòniques. Centres urbans progressivament adaptats a economies flotants mentre el resident assumeix preus cada cop més delirants per viure a casa seva.
I tot això, evidentment, sempre justificat amb el mateix mantra litúrgic:
“el turisme és el motor econòmic.”
Perfecte.
Si és el motor, també és el punt vulnerable.
Per això la reacció és tan diferent quan una protesta toca aquest espai. Quan la vaga deixa de molestar exclusivament els de baix i interfereix, encara que sigui mínimament, en el relat econòmic que tants lobbies, patronals i actors institucionals protegeixen amb una delicadesa gairebé religiosa.
Perquè aquí apareix la gran ironia contemporània:
molts dels mateixos sectors que fa anys demanen sacrificis constants a la població —moderació salarial, precarietat “temporal”, flexibilitat, resignació habitacional, adaptació al mercat— són els que acumulen beneficis obscens mentre el ciutadà normal veu reduïda la seva capacitat de viure amb dignitat.
El treballador cada cop més pobre.
El lloguer cada cop més alt.
Els serveis cada cop més tensats.
Els sous cada cop més insuficients.
I, mentrestant, determinats sectors econòmics navegant en beneficis rècord mentre expliquen que “la ciutat va bé”.
Va bé per a qui, exactament?
Potser aquest és el motiu pel qual la protesta d’avui incomoda més del que alguns voldrien reconèixer. Perquè no només reclama millores educatives. També assenyala, encara que sigui indirectament, l’ordre de prioritats d’una societat sencera.
I això és el realment deliciós de la situació.
La vaga ha deixat de comportar-se com un acte simbòlic domesticat. Ha entès una cosa essencial: si vols que el sistema t’escolti, no n’hi ha prou amb generar molèsties. Has d’interferir en allò que el sistema considera sagrat.
Visca la vaga.