La víctima imperfecta: notes sobre el silenci al voltant de la DGAIA
Hi ha escàndols que esclaten.
I hi ha escàndols que el sistema intenta dissoldre lentament dins una boira de burocràcia, prudència institucional i incomoditat política.
El cas de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència pertany, aparentment, a la segona categoria.
Durant mesos, la sensació ha estat estranya. Massa estranya. Rumors. Peces disperses. Comentaris apagats. Veus denunciant irregularitats. I, sobretot, una mena de silenci dens impropi d’un afer que afecta directament el sistema públic encarregat de protegir els menors més vulnerables del país.
No parlem d’un error administratiu menor.
No parlem d’un contracte inflat o d’una licitació sospitosa.
Parlem de nens. De tutela pública. De vulnerabilitat extrema. De la responsabilitat més delicada que pot assumir una administració.
I, tanmateix, el debat públic ha estat sorprenentment tímid.
Mentre part dels grans circuits mediàtics semblaven avançar amb peus de plom, qui va començar a estirar el fil amb insistència va ser OCTUVRE.CAT. Amb el seu estil característic —incòmode, agressiu, imperfecte si es vol, però persistent— van posar damunt la taula una pregunta que incomoda profundament el poder: què està passant exactament dins el sistema de protecció de menors?
I aquí arriba la part fascinantment obscena de tot plegat.
Quan finalment apareix un cas capaç de trencar parcialment el silenci mediàtic, què ocupa el centre del relat?
No la responsabilitat institucional.
No la pregunta de com una menor tutelada va poder arribar a aquell nivell de destrucció vital.
No el debat sobre protocols, recursos, supervisió o falles sistèmiques.
No.
El focus acaba orbitant, subtilment però constantment, al voltant de la víctima.
Que si consumia drogues.
Que si es prostituïa.
Que si havia fugit catorze vegades.
Que si tenia contradiccions.
Que si havia denunciat altres coses.
Que si robava.
Que si era “difícil”.
I així, gairebé sense adonar-nos-en, la conversa es desplaça.
La menor deixa de ser percebuda com una nena profundament destruïda sota tutela pública i passa a convertir-se en una “víctima imperfecta”. Una categoria social fascinant: aquella víctima que incomoda tant que cal analitzar-la gairebé amb més severitat que el sistema que havia de protegir-la.
Perquè és molt més fàcil discutir si una adolescent dissociada, addicta i explotada era contradictòria… que afrontar la pregunta realment monstruosa:
Com és possible que una menor tutelada arribés a aquest punt mentre estava sota protecció institucional?
Aquesta és la pregunta que plana sobre tot el cas.
I és també la pregunta que sembla generar més nerviosisme.
Catalunya és capaç de desplegar una arquitectura burocràtica immensa sobre la vida quotidiana dels ciutadans. Formularis. Protocols. Controls. Tràmits. Supervisió. Comissions. Informes. Observatoris. Taules sectorials. Plans estratègics amb noms quilomètrics.
Però una menor tutelada pot desaparèixer repetidament, entrar en circuits de drogues dures, prostitució i explotació sexual… sense que el sistema aconsegueixi aturar la caiguda.
I aleshores el problema sembla ser que algú ho expliqui massa fort.
Potser aquesta és la part més inquietant del cas DGAIA: no només el possible fracàs institucional, sinó la manera com una part del poder i del relat públic sembla obsessionada a reduir-ne l’impacte simbòlic. Convertir-ho en “cas complex”. Fragmentar responsabilitats. Administrativitzar l’horror fins que perdi força emocional.
Però hi ha coses que no haurien de poder normalitzar-se amb llenguatge tècnic.
Una nena de catorze anys addicta al crac, fugant-se reiteradament mentre està tutelada per l’administració, no és un “cas complex”.
És una alarma institucional devastadora.
I una societat madura no hauria de preguntar-se primer si la víctima era prou perfecta per merèixer empatia.
Hauria de preguntar-se com va ser possible abandonar-la tant.