La violència: cultural, estructural i directa

Johan Galtung, considerat el pare dels estudis de la pau, va conceptualitzar la violència com un triangle en què les diferents formes d’opressió es connecten i es reforcen mútuament. La violència és com un iceberg: la part visible, que és la violència directa, només és la punta, mentre que les formes més profundes, com la violència estructural i la cultural, són les que sostenen el sistema de desigualtat. La violència directa inclou els actes explícits que amenacen la vida o impedeixen que les persones satisfacin les seves necessitats bàsiques. Tot i que és la forma més visible i reconeguda, no existeix en un buit, sinó que depèn de la violència estructural, que es manifesta a través de sistemes i institucions que perpetuen les desigualtats, impedint que certs grups tinguin accés a recursos, oportunitats i serveis essencials per a una vida digna.

Però és en la violència cultural on es troba la justificació de totes dues. Aquesta forma subtil però extremadament poderosa normalitza les altres dues a través de conductes, valors, tradicions i llenguatge. Un exemple evident és com el llenguatge perpetua desigualtats de manera gairebé invisible. Les estructures lingüístiques sovint invisibilitzen grups com les dones o altres col·lectius marginats. Paraules aparentment neutres poden tenir un biaix masculí o excloent, consolidant una visió jeràrquica i antropocèntrica de la societat.

La religió també ha estat un vehicle clau de la violència cultural. Les cosmologies d’origen semític, com el cristianisme i el judaisme, han tingut una influència profunda en la moralitat i les estructures socials occidentals. Malgrat la secularització moderna, molts dels valors que defineixen la nostra societat actual tenen arrels en aquestes tradicions, perpetuant tabús al voltant de la naturalesa humana, com la menstruació, l’alletament o els rols de gènere. Amb el temps, aquestes creences s’han adaptat als interessos de les elits dominants, convertint-se en instruments per justificar desigualtats i opressions. La subordinació de les necessitats humanes als interessos productius i capitalistes n’és un exemple clar, on les estructures de poder utilitzen valors culturals per mantenir l’ordre establert.

Vivim, doncs, en una societat on la violència cultural és omnipresent. Aquesta forma de violència, tan subtil que sovint passa desapercebuda, té un impacte profund tant en les estructures socials com en la vida individual. És precisament per això que resulta tan difícil d’identificar i eradicar. Per superar aquest sistema de desigualtats, cal un esforç conscient i constant per qüestionar i reformular els valors, llenguatge i estructures que perpetuen aquestes opressions.

El camí cap a una societat més justa requereix anar més enllà de les paraules i ideals com la llibertat, la igualtat i la fraternitat. No n’hi ha prou amb combatre la violència directa; cal abordar les formes més profundes i invisibles que sostenen el sistema. Només quan desmuntarem la violència cultural i estructural podrem avançar cap a una societat on la justícia, la dignitat i la igualtat siguin realment una realitat per a tothom.