L’antinatalisme femení no és un misteri

És una resposta racional a un contracte social que encara no s’ha actualitzat

Hi ha una escena que s’ha tornat habitual en el debat públic contemporani: persones profundament escandalitzades davant el creixement de l’antinatalisme entre les dones. Articles preocupats, vídeos alarmistes, fils indignats a les xarxes. El fenomen és descrit com si fos una mena de caprici generacional o una desviació cultural inexplicable. Com si, de sobte, milions de dones haguessin decidit col·lectivament deixar de tenir fills per una mena d’estranya moda ideològica.

La realitat, però, acostuma a ser molt menys misteriosa. Només cal observar el context amb una mica de calma.

Per començar, hi ha un fet elemental que no ha canviat gaire al llarg dels segles: l’embaràs i el part continuen sent processos físics que recauen sobre el cos de la dona. Dolor, risc mèdic, recuperació física, impacte professional i econòmic. Tot això continua existint. La biologia, malgrat les promeses d’alguns discursos tecnològics, no ha estat abolida.

Aquesta és la primera variable de qualsevol decisió reproductiva. I no és una opinió. És una realitat material.

La segona variable tampoc ha canviat tant com alguns voldrien creure. Quan apareix una criatura, la societat continua formulant una pregunta implícita molt concreta: qui s’encarregarà de la major part del treball quotidià? Qui organitzarà la vida domèstica, la logística familiar, la cura emocional, la gestió invisible que sosté una llar?

Les estadístiques de pràcticament tots els països desenvolupats mostren una tendència persistent: aquesta responsabilitat continua recaient majoritàriament sobre les dones, fins i tot quan treballen a temps complet.

Mentrestant, el discurs cultural ha evolucionat cap a una altra direcció. Molts homes es descriuen a si mateixos com a moderns, igualitaris, adaptats als temps. I, tanmateix, en la pràctica quotidiana apareix una expectativa curiosament antiga: la parella ideal sovint continua sent una combinació funcional de cuinera, psicòloga, gestora emocional, infermera, mainadera i organitzadora domèstica.

Servei permanent, amb amor inclòs.

En paral·lel, però, ha passat una transformació històrica que alguns debats semblen ignorar completament. Durant les darreres dècades les dones han guanyat autonomia material a una escala sense precedents. Estudien més, obtenen més titulacions universitàries, accedeixen a professions qualificades i, en alguns països, ja acumulen més propietats immobiliàries que els homes.

És a dir: disposen d’una capacitat real per sostenir la seva pròpia vida.

Quan aquesta autonomia apareix, el càlcul vital també canvia. Les decisions ja no es prenen des de la necessitat, sinó des de la comparació entre costos i beneficis. I en aquest punt apareix una altra ironia històrica interessant.

Durant bona part del segle XX, el matrimoni era sovint descrit com la gàbia dels homes. La institució que limitava la seva llibertat i els obligava a assumir responsabilitats familiars que preferirien evitar. Era un tòpic cultural força estès.

Avui, però, el panorama s’està invertint en alguns sectors socials. Cada vegada més homes expressen el desig de casar-se o formar una família estable, mentre que moltes dones observen aquesta proposta amb una mirada molt més analítica que en generacions anteriors.

No és una revolució ideològica radical. És simplement una conseqüència lògica de la llibertat.

Quan una persona pot sostenir la seva pròpia vida, ja no necessita acceptar qualsevol contracte social disponible. Pot examinar-lo amb calma, observar les condicions i decidir si el balanç li resulta favorable. Si el repartiment de riscos, treball i responsabilitats és equilibrat.

I de vegades la conclusió és sorprenentment senzilla.

Si el contracte no és just, no hi ha cap obligació de signar-lo.

L’antinatalisme femení, en aquest sentit, no és un misteri cultural ni una conspiració ideològica. És una resposta racional dins d’un sistema social que ha evolucionat de manera desigual. Les estructures materials de la vida de les dones han canviat ràpidament; moltes expectatives culturals sobre el seu paper, en canvi, continuen ancorades en un altre segle.

Quan aquestes dues forces entren en tensió, el resultat no és difícil de preveure.

Algunes persones simplement decideixen no participar en el joc.

I potser, abans d’escandalitzar-se, convindria preguntar-se una cosa molt més incòmoda: si cada vegada més dones rebutgen aquest contracte social, potser el problema no és la seva decisió.

Potser el problema és el contracte.

Feliç 8M, estimades germanes. Que la llibertat continuï sent contagiosa.