L’apocalipsi laboral que no apareix al calendari

O com es ven por i fum perquè ven més

Durant els darrers anys, la intel·ligència artificial ha estat presentada com una mena de genet tecnològic de l’Apocalipsi. Segons una part del discurs mediàtic i empresarial, milions de treballadors estaven a punt de descobrir que la seva professió havia estat convertida en una línia de codi. Administratius, traductors, programadors, periodistes, dissenyadors, professors, advocats i qualsevol altra persona amb la mala costum de cobrar un sou semblaven condemnats a desaparèixer sota una allau de models generatius.

La fi del treball humà semblava imminent.

L’apocalipsi laboral, però, té un problema inesperat: continua sense aparèixer al calendari.

Mentre els titulars anunciaven una substitució massiva de persones per màquines, la realitat ha començat a oferir una imatge molt menys cinematogràfica i molt més propera a la d’un directiu descobrint, massa tard, que una presentació de PowerPoint no és un pla estratègic.

La intel·ligència artificial existeix. Funciona. És útil. En alguns casos és extraordinàriament útil.

Però també resulta que les factures existeixen.

I aquestes acostumen a tenir menys sentit de l’humor que els departaments de màrqueting.

Segons diverses anàlisis publicades durant els darrers mesos, el 95% dels projectes empresarials basats en IA no generen retorn econòmic significatiu. Una altra dada encara més incòmoda indica que el 78% de les empreses que hi han invertit estan perdent diners. Malgrat això, la indústria continua produint una quantitat admirable de presentacions triomfals, notes de premsa optimistes i conferències motivacionals on qualsevol problema sembla resoluble afegint tres lletres més a una diapositiva.

La realitat és menys poètica.

Un dels casos més reveladors és el d’una gran empresa que va gastar prop de 500 milions de dòlars en un sol mes després de desplegar agents autònoms sense controls suficients. Algunes tasques acabaven consumint milers de vegades més recursos dels necessaris. Segons els informes, hi havia empleats utilitzant sistemes avançats d’intel·ligència artificial per consultar informació tan sofisticada com la previsió meteorològica.

Mai abans la humanitat havia disposat d’una tecnologia capaç de processar quantitats ingents de coneixement. I mai abans havia gastat tants diners per preguntar si plourà demà.

Uber tampoc sembla haver trobat encara la pedra filosofal tecnològica. L’empresa va consumir aproximadament 3.400 milions de dòlars en quatre mesos vinculats a iniciatives relacionades amb IA, esgotant abans de l’abril el pressupost previst per a tot l’any. Resulta que posar eines poderoses a disposició de milers d’enginyers és una idea excel·lent. Descobrir després quant costa és una experiència menys agradable.

Tanmateix, els casos més fascinants no són els de despesa descontrolada.

Són els de les empreses que van anunciar amb entusiasme la substitució de persones i que ara estan descobrint una veritat ancestral: els humans continuen tenint la molesta capacitat de resoldre situacions complexes.

L’agost de 2025, el Commonwealth Bank d’Austràlia va protagonitzar un d’aquells girs argumentals que els guionistes anomenen ironia dramàtica. Després d’acomiadar 45 treballadors per substituir-los per un sistema automatitzat de veu basat en IA, l’entitat va descobrir que el bot generava més feina humana de la que havia eliminat. Retards, incidències i frustració dels clients van culminar amb la reincorporació dels treballadors afectats i una disculpa pública.

És difícil imaginar una crítica més contundent a una estratègia empresarial que haver de tornar a contractar exactament les persones que acabes d’expulsar.

Klarna també va convertir-se en un símbol involuntari de la distància entre el relat i la realitat. L’empresa havia presumit que el seu chatbot feia la feina de centenars d’agents humans. Mesos després, els problemes de qualitat, context i satisfacció dels clients van obligar a matisar el discurs. La companyia va començar a recuperar presència humana en l’atenció als usuaris.

IBM tampoc va quedar al marge del fenomen. Després de substituir milers de llocs vinculats a recursos humans per sistemes automatitzats, la companyia va haver de reincorporar personal per gestionar excepcions, conflictes, interpretacions normatives i situacions que requerien una cosa extraordinàriament difícil de codificar: criteri.

Resulta que la realitat està plena de casos límit.

I els casos límit tenen el mal costum de no llegir els manuals comercials.

Les dades agregades apunten en la mateixa direcció. Segons estudis recents, dues de cada tres empreses que van acomiadar personal sota la promesa d’una substitució basada en IA han acabat recontractant part dels treballadors eliminats. Més de la meitat dels processos de recontratació s’han produït en menys de sis mesos. I gairebé un terç de les organitzacions assegura haver gastat més diners recuperant talent que els que havia estalviat acomiadant-lo.

És una situació extraordinària.

Durant anys se’ns va advertir que la intel·ligència artificial eliminaria ocupacions. Ara comencem a descobrir que alguns dels primers llocs de treball amenaçats podrien ser els dels directius que van prendre certes decisions basant-se exclusivament en titulars.

El més interessant de tot plegat és que aquestes dades no demostren que la intel·ligència artificial sigui un fracàs.

Demostren exactament el contrari.

La IA funciona prou bé perquè moltes empreses hagin cregut que podia substituir qualsevol cosa.

I funciona prou malament perquè aquesta creença s’estigui demostrant absurda.

Ens trobem encara en una fase extraordinàriament primerenca de la tecnologia. Ningú no sap amb certesa quin impacte tindrà d’aquí a cinc, deu o vint anys. El que sí sabem és que bona part del debat públic continua movent-se entre dues caricatures igualment inútils: els qui anuncien la fi imminent de la civilització i els qui prometen una utopia automatitzada.

Mentrestant, la realitat continua fent el que acostuma a fer.

Ignorar els eslògans.

Potser la pregunta no és quants llocs de treball destruirà la intel·ligència artificial.

Potser la pregunta és per què continuem confonent prediccions amb evidències.

Perquè l’apocalipsi laboral fa anys que és anunciat.

I, de moment, continua sense aparèixer al calendari.