L’empresa absent
Quan desapareix el treballador perquè està malalt, en diuen absentisme. Quan desapareixen el seu salari, les seves hores i les seves cotitzacions, en diuen empresa.
La CEOE ha descobert que les persones malaltes costen diners.
És una troballa notable.
El juny de 2026 va celebrar una jornada titulada «Todos contamos. Absentismo x IT, un problema de país», en què Antonio Garamendi va advertir que el cost de les baixes laborals havia arribat als 33.000 milions d’euros i va reclamar més intervenció de les mútues, més controls, més seguiment i menys càrrega econòmica per a les empreses. Tot plegat, naturalment, des de la preocupació més sincera per la salut dels treballadors, que acostuma a manifestar-se demanant que tornin abans a la feina.
No tinc res contra que una patronal defensi els interessos empresarials. Em preocuparia més que defensés els meus, perquè voldria dir que alguna cosa molt estranya està passant.
El problema és un altre: presentar aquests interessos com si fossin els de tothom.
Una baixa laboral pot ser un problema per a una empresa, sobretot quan és petita, té pocs treballadors i ha de substituir una persona durant setmanes o mesos. Això és evident. Però una cosa és parlar dels problemes organitzatius i econòmics que provoca una incapacitat temporal i una altra transformar-los en un «problema de país», expressió que permet afegir una bandera imaginària al marge empresarial i elevar qualsevol pretensió particular a la categoria de necessitat nacional.
El mecanisme és força senzill.
Primer es calcula quant costa una situació a les empreses. Després es presenta aquella xifra com una pèrdua col·lectiva. Finalment, qualsevol reducció de drets o augment del control deixa de beneficiar una de les parts i passa a ser una mesura responsable per salvar l’economia.
La contraposició d’interessos desapareix.
Magnífic.
Alberto Núñez Feijóo encara va millorar la representació quan va qualificar l’augment de l’absentisme de «càncer» i va defensar que les persones de baixa ho notessin en el salari, limitant els complements que alguns convenis mantenen durant la incapacitat temporal. Segons aquesta lògica, si emmalaltir comporta una pèrdua econòmica prou important, potser el cos entendrà la indirecta i es recuperarà amb més diligència.
La metàfora també mereix atenció. El càncer no seria la precarietat, les plantilles insuficients, les lesions provocades per la feina, l’esgotament, les mancances preventives o les llistes d’espera que allarguen els tractaments. El tumor és la persona que no produeix.
El cos malalt es converteix, alhora, en la malaltia del sistema.
No és una construcció mèdica especialment rigorosa, però econòmicament resulta molt pràctica.
La mateixa AIReF, poc sospitosa de voler instaurar un paradís sindical, ha estudiat la relació entre la durada de les incapacitats temporals, la demanda d’atenció primària i les llistes d’espera. També proposa reforçar la prevenció dins de les empreses, millorar la coordinació sanitària i facilitar reincorporacions progressives. Dit d’una manera menys tècnica: de vegades una persona continua de baixa perquè encara no l’han diagnosticada, tractada o operada.
Aquesta explicació té un defecte important: reparteix responsabilitats.
Si les baixes s’allarguen perquè falten professionals sanitaris, perquè una prova triga mesos, perquè les condicions laborals provoquen lesions o perquè una empresa no ha fet prou prevenció, cal parlar d’inversions, inspeccions, organització i diners. Imaginar que el treballador s’ha acomodat a casa és molt més econòmic.
Només cal un faristol.
També ajuda disposar d’una paraula prou flexible. La CEOE no va parlar simplement d’incapacitat temporal. Va titular la jornada «Absentismo x IT», unint dos conceptes que no són exactament el mateix, però que, posats de costat, acaben compartint una certa olor de sospita.
La metodologia de l’Enquesta Trimestral de Cost Laboral de l’INE diferencia els dies de baixa per incapacitat temporal d’altres hores no treballades per absentisme, permisos no remunerats, tancament patronal o guarda legal. També registra separadament vacances, festius, maternitat i altres causes. Les categories existeixen perquè les realitats són diferents.
Però aquestes distincions tenen el mal costum de complicar els discursos.
Una baixa mèdica certificada no és una absència injustificada. Un permís legal no és frau. La maternitat no és falta de compromís. Una visita mèdica no indica necessàriament que la cultura de l’esforç hagi abandonat el cos del treballador, tot i que potser només és qüestió de temps que algun estudi ho demostri.
La manipulació no necessita inventar dades.
En té prou amb acostar conceptes, repetir una xifra molt gran, introduir la paraula frau en moments estratègics i deixar que el públic faci la resta. Al cap d’una estona, la persona de baixa ja no és algú que ha passat per un metge i compleix uns criteris clínics. És algú que potser s’aprofita del sistema.
No s’ha acusat ningú directament.
Només s’ha preparat bé l’habitació.
La delicadesa desapareix, en canvi, quan les hores que falten no són les del treballador malalt, sinó les del seu salari.
CCOO de Catalunya calcula que durant el segon trimestre de 2026 es van fer cada setmana 486.000 hores extraordinàries que no van ser pagades ni compensades. Unes 160.000 persones feien hores extres habitualment i aproximadament la meitat no les cobraven. L’estalvi empresarial estimat era d’11,6 milions d’euros setmanals, uns 603,2 milions anuals.
La paraula escollida és «estalvi».
També és una troballa notable.
Quan una família deixa d’encendre la calefacció perquè no pot pagar-la, no diem que ha optimitzat el consum energètic. Quan algú redueix la compra d’aliments perquè el sou no arriba, tampoc no acostumem a celebrar la seva capacitat d’adaptació nutricional.
Quan una empresa rep una hora de treball i no la paga, però, l’impagament es transforma en estalvi amb una facilitat que faria enveja als alquimistes.
Sis-cents tres milions d’euros.
No consta que la CEOE hagi organitzat una jornada anomenada «Hores extres no remunerades: un problema de país». Tampoc cap dirigent ha comparat aquests impagaments amb un càncer que l’economia no es pugui permetre ni ha proposat que els responsables d’una empresa ho notin immediatament en el salari.
Potser vincular una conducta econòmica amb una conseqüència econòmica seria excessivament punitiu.
Caldria actuar amb prudència.
La mateixa hora de vida, per tant, rep una valoració diferent segons la direcció en què circula. Si el treballador no la lliura perquè està malalt, és una pèrdua. Si la lliura i no la cobra, és un estalvi.
No és només hipocresia. És una jerarquia.
El temps de l’empresa es considera productiu per naturalesa. El del treballador només adquireix valor quan pot ser utilitzat per algú altre. Si es reserva per descansar, recuperar-se, tenir cura d’una criatura o sobreviure a una malaltia, es converteix en cost, absència o problema.
El llenguatge econòmic ajuda molt en aquesta operació.
El salari és un cost laboral.
Les cotitzacions són càrregues.
Un dret consolidat és una rigidesa.
La capacitat de l’empresa per modificar horaris i condicions és flexibilitat.
La capacitat del treballador per conservar allò que havia pactat acostuma a ser resistència al canvi.
Cap d’aquestes expressions és necessàriament falsa. Un salari és un cost per a l’empresa. També és el lloguer, el menjar i la llum de qui el cobra, però això queda fora del camp visual del concepte. La paraula no menteix. Només ens col·loca discretament en un costat de la taula.
Aquesta és la seva utilitat.
Les xifres salarials, de fet, exigeixen una certa honestedat. El salari brut anual mitjà a Catalunya va créixer un 5,8% el 2024. Per tant, afirmar que els salaris no pugen mai seria incorrecte.
Ara bé, les persones no viuen dins de la mitjana.
El salari mitjà inclou rendes altes i baixes, jornades completes i parcials, sectors ben pagats i treballadors que continuen calculant si aquest mes poden assumir un imprevist. Mentrestant, el preu mitjà de l’habitatge a Catalunya va augmentar un 11,3% durant 2025. El sou pot millorar en l’estadística i continuar perdent la cursa quan intenta entrar en un pis.
Els indicadors no hi veuen cap contradicció.
Tampoc no paguen lloguer.
Al mateix temps, les empreses de l’IBEX van superar conjuntament els 65.000 milions d’euros de benefici durant 2025, un nou rècord. No totes les empreses formen part de l’IBEX, evidentment, ni totes obtenen grans beneficis. Moltes petites empreses sobreviuen amb marges estrets i problemes reals.
Precisament per això resulta tan útil invocar-les.
Quan es qüestiona una mesura laboral, apareixen immediatament la fleca, el petit taller i el negoci familiar, exposats a la ruïna per qualsevol permís o baixa. Quan les grans empreses reparteixen dividends, recompren accions o anuncien beneficis rècord, la fleca desapareix de l’escenari amb una discreció admirable.
La petita empresa serveix per justificar el sacrifici.
No necessàriament per repartir-ne els fruits.
L’obscenitat no consisteix a dir que les baixes tenen un cost. El tenen. Tampoc a negar que pugui existir frau. Existeix entre treballadors, empreses, perceptors de subvencions, contractistes públics i pràcticament qualsevol grup prou nombrós perquè algun dels seus membres descobreixi una escletxa.
La diferència és què fem amb cada cas.
El frau d’un treballador serveix per posar sota sospita el conjunt dels drets laborals. El frau empresarial acostuma a quedar reduït a una infracció concreta, una irregularitat o, en casos especialment afortunats, un error administratiu.
Una persona representa tota la seva classe.
Una empresa només es representa a si mateixa.
Així es prepara el retrocés dels drets. No cal començar derogant-los. Primer se’n modifica el significat. La protecció es converteix en privilegi. La baixa, en sospita. El permís, en abús. La vigilància, en eficiència. Després ja es poden ampliar les facultats de les mútues, multiplicar els controls, reduir complements i pressionar perquè les recuperacions encaixin millor en el calendari productiu.
Tot es farà per protegir el sistema.
No necessàriament el sanitari.
Quan desapareix el treballador perquè està malalt, en diuen absentisme.
Quan desapareixen el seu salari, les seves hores i les seves cotitzacions, en diuen empresa.
I quan desapareix la vergonya, per el que sembla, es convoca una jornada.