Les persones amb qui t’envoltes acaben modelant la teva vida
Hi ha una idea que sovint es repeteix en psicologia, però que moltes vegades ignorem en la pràctica: l’entorn importa.
No només l’entorn físic. També l’humà.
Les persones amb qui passes temps, les converses que tens cada dia, les actituds que t’envolten… tot això acaba influint en la manera com penses, com decideixes i com vius.
Per això no totes les relacions tenen el mateix efecte sobre nosaltres.
Algunes ens impulsen cap endavant.
Altres ens mantenen exactament on som.
I algunes, si no anem amb compte, poden acabar arrossegant-nos cap avall.
Hi ha quatre tipus de persones especialment problemàtiques en aquest sentit.
El primer tipus és el dels qui parlen constantment malament dels altres.
Són fàcils de reconèixer. Quan algú surt de l’habitació, la conversa canvia immediatament: crítiques, comentaris sarcàstics, insinuacions.
Pot semblar només una forma d’entreteniment social, però té una implicació molt clara.
Si una persona parla així dels altres quan no hi són, és molt probable que faci exactament el mateix amb tu quan tu no hi siguis.
No és una excepció. És un patró.
El segon tipus és el de les persones que viuen permanentment envoltades de problemes.
No és que tinguin dificultats puntuals. Tothom en té.
És que cada dia apareix un nou drama.
Un conflicte, una queixa, una injustícia, una situació insuportable.
Amb el temps descobreixes que el problema no és el món.
És la manera com aquesta persona es relaciona amb ell.
Algunes persones no resolen problemes. Els alimenten.
I si passes prou temps al seu costat, acabes absorbint la seva manera de veure la realitat.
El tercer tipus és el dels mals hàbits.
Persones que viuen immerses en dinàmiques autodestructives: excessos constants, decisions impulsives, entorns poc saludables.
Però el més perillós no és només el comportament.
És la normalització.
Quan convius amb determinats hàbits durant prou temps, allò que abans et semblava una mala idea comença a semblar normal.
I així és com moltes persones acaben adoptant conductes que mai haurien escollit per elles mateixes.
Però hi ha un quart tipus encara més delicat.
Les persones que no han construït res, però tenen una necessitat constant de reduir el que construeixen els altres.
Quan algú progressa, troben defectes.
Quan algú aconsegueix alguna cosa, la ridiculitzen.
Quan algú proposa una idea, la desacrediten.
No perquè estiguin analitzant-la de veritat, sinó perquè el progrés dels altres els incomoda.
És un mecanisme psicològic conegut: és més fàcil reduir la llum dels altres que encendre la pròpia.
Per això l’entorn personal té un impacte tan profund.
Les persones amb qui passes temps influeixen molt més del que sembla en les teves expectatives, els teus hàbits i fins i tot en les teves aspiracions.
Hi ha qui et recorda constantment els teus límits.
I hi ha qui et recorda les teves possibilitats.
I enmig d’això apareix una paradoxa molt present a la societat actual.
Moltes persones no compren allò que realment les faria felices.
Compren allò que les farà semblar felices davant dels altres.
Objectes, estils de vida, decisions… pensades més per ser observades que per ser viscudes.
I això té un cost.
Les aparences poden ser molt cares.
De fet, sovint ho són molt més que la felicitat real.
Potser per això val la pena revisar de tant en tant una pregunta senzilla.
Les persones que t’envolten t’ajuden a créixer…
o simplement t’ajuden a mantenir una imatge?