L’etiqueta com a refugi: una petita comèdia contemporània

Hi ha una escena que es repeteix amb una precisió gairebé coreogràfica en el debat públic actual. Algú diu alguna cosa —potser complexa, potser incòmoda, potser simplement inconvenient— i, en lloc de resposta, apareix una paraula. Només una. Feixista. Woke. Ultradretà. TERF. Comunista. Karen. MAGA. És curiós: tanta riquesa lingüística acumulada al llarg de segles per acabar resolent-ho tot amb una etiqueta de manual. Eficient, sens dubte. Pensar sempre ha estat més car que classificar.

El més interessant no és que aquestes paraules existeixin, sinó l’ús que se’n fa. No serveixen per descriure, sinó per clausurar. Un cop l’altre ha estat degudament etiquetat, el debat queda resolt abans d’haver començat. Ja no cal escoltar, ni contrastar, ni tan sols entendre. El món es simplifica amb una elegància que faria enveja a qualsevol sistema de compressió de dades: tot allò que no encaixa es redueix a una categoria manejable i, per tant, descartable. És una operació neta, ràpida i extraordinàriament reconfortant.

No és un mecanisme nou. Aristòtil ja ho havia vist venir amb aquella lucidesa incòmoda que tenen els clàssics: atacar la persona és una manera excel·lent d’evitar l’argument. Dos mil anys després, hem perfeccionat la velocitat del procés, però no gaire més. Hem canviat el decorat, no l’obra. On abans hi havia retòrica defectuosa, avui hi ha trending topics.

Des d’un punt de vista psicològic, el fenomen és encara més elegant en la seva simplicitat. Quan una idea incomoda, el cervell té dues opcions: processar-la o neutralitzar-la. La primera exigeix temps, energia i una certa tolerància a la incomoditat. La segona només requereix una etiqueta adequada. El biaix de confirmació fa la resta, seleccionant amb una diligència admirable tot allò que reforça el marc previ. Hugo Mercier i Dan Sperber ho expliquen sense gaire poesia: la raó no evoluciona per trobar la veritat, sinó per guanyar dins del grup. En aquest context, etiquetar no és un error. És una solució òptima.

Hi ha, però, un detall deliciós que sovint passa desapercebut. Com més es fa servir una etiqueta, menys es tolera rebre’n una. Qui parla de “woke” amb lleugeresa quasi artesanal tendeix a incomodar-se profundament quan és situat a l’altra banda del mapa. Qui distribueix “feixista” amb generositat conceptual no sol acceptar gaire bé ser descrit amb la mateixa economia de matisos. És una asimetria fascinant: l’etiqueta és una eina legítima mentre apunta cap enfora; quan torna, es converteix en agressió. Potser no és tant una qüestió de paraules com de fragilitat estructural.

I aquí apareix el nucli del problema, tot i que acostuma a arribar discretament, gairebé sense avisar. Quan una ideologia deixa de ser una posició i es converteix en identitat, el debat esdevé inviable. Ja no s’estan contrastant idees; s’està protegint una forma de ser. Qualsevol desacord deixa de ser una diferència per passar a ser una amenaça. I davant d’una amenaça, el llenguatge no s’utilitza per entendre, sinó per defensar-se. És en aquest punt on les etiquetes deixen de ser un recurs retòric i es converteixen en un mecanisme de contenció.

En el meu cas, la cosa té fins i tot un punt gairebé experimental. He estat definida de totes les maneres possibles, sovint en el mateix espai temporal. Feixista i comunista. Woke i ultradretana. Racista i massa permissiva amb la immigració. Si tot això pot ser cert alhora, potser el problema no és la meva posició, sinó la necessitat urgent de categoritzar-me. És una mena de necessitat ontològica: si no et puc col·locar en una casella, em quedo sense mapa. I sense mapa, caldria pensar.

Amb el temps, aquest mecanisme deixa de fer soroll. No perquè desaparegui, sinó perquè es torna transparent. Les etiquetes deixen de funcionar com a definició i passen a funcionar com a símptoma. Ja no diuen res especialment rellevant sobre qui les rep, però expliquen molt bé qui les emet. No és tant una descripció de l’altre com una confessió involuntària del propi marc.

Potser, al final, no es tracta d’un excés d’etiquetes, sinó d’una dificultat creixent per sostenir el silenci. Perquè el silenci —aquest espai incòmode on les idees no estan resoltes i cal habitar la complexitat— no és fàcil de gestionar. I per a algunes persones, és senzillament intolerable. Davant d’això, una etiqueta sempre serà més còmoda. No resol res, però ho sembla. I, en el fons, això ja és suficient.