L’hipocresia de la biologització: quan les diferències s’utilitzen per dividir

Vivim en una era on sembla que tot es vol justificar amb “la biologia”. És com si el món hagués redescobert el sexe biològic i ara l’utilitzés com a argument estrella per fer valdre diferències que, més que biològiques, són culturals, socials o, simplement, prejudicis arrelats. Aquest fenomen no és nou; la humanitat té un llarg historial de manipular discursos aparentment “científics” o “divins” per justificar desigualtats.

Quan parlem de la biologització del sexe o del gènere, sovint veiem arguments que podrien semblar raonables en la superfície però que amaguen una perillosa intenció divisòria. És cert que homes i dones tenim diferències físiques i biològiques, però no hauríem de caure en la trampa de fer d’aquestes diferències un pretext per establir jerarquies o per limitar drets. Tots som humans, i aquest és l’aspecte fonamental que ens uneix.

Aquesta manipulació no és nova; ja hem vist com, al llarg de la història, s’han fet servir textos religiosos per justificar barbaritats. Quan interessava mantenir l’esclavatge, certs passatges eren “inspirats per Déu”. Quan es tractava d’assegurar la submissió de la dona, es buscaven altres fragments que reforcessin aquest missatge. Ara, en una època que pretén ser més científica, sembla que alguns volen jugar el mateix joc amb la biologia.

Però no podem permetre-ho. Si ens posem a justificar accions o desigualtats amb la “biologia”, quina serà la següent excusa? Acceptaríem justificar violacions perquè els orangutans, uns parents nostres, tendeixen a fer-ho? O potser acceptaríem la violència perquè els ximpanzés, uns altres parents pròxims, són extremadament agressius? Òbviament, no. Som humans, i el que ens fa únics no és només la nostra biologia, sinó la capacitat de construir una societat complexa, basada en valors com la justícia i l’empatia.

La nostra societat, per més defectes que tingui, és un intent constant de superar les nostres limitacions instintives. Hem creat un corpus legal per regular els nostres comportaments, un sistema que no és perfecte però que evoluciona. Alguna vegada l’esclavatge va ser legal, es va justificar la inferioritat de la dona amb pseudociència, i la discriminació racial es basava en pretextos biològics. Hem d’aprendre d’aquest passat per evitar repetir els mateixos errors amb noves disfresses.

Llavors, què hauríem de fer? Deixar enrere aquest discurs d’“igualtat” mal entesa, que sovint s’utilitza per exigir uniformitat, i començar a parlar d’equitat. Equitat significa adaptar les condicions a les necessitats i capacitats de cada persona, reconèixer les diferències sense utilitzar-les per jerarquitzar, sinó per enriquir la societat. Això és el que hauria de comptar: el valor de cada individu com a persona, no com a home o dona, no com a blanc o negre, no com a heterosexual o LGBTQ+.

En lloc de fer servir la biologia com una arma, hauríem de veure-la com el punt de partida per entendre’ns millor i col·laborar. Som capaços de molt més que d’actuar com a simples animals que segueixen els seus instints. Som humans, i això vol dir que tenim la responsabilitat de construir una societat basada en l’equitat, la justícia i la dignitat per a tothom.