L’intimidació disfressada de compliment

És tan previsible com esgotador. Una dona camina pel carrer i, sense cap invitació prèvia, algú decideix opinar sobre el seu cos, el seu caminar, la seva existència en l’espai públic. Se’ls diu “piropos”, però, en realitat, què són? Una forma d’intimidació socialment acceptada, una manera de recordar-nos que l’espai públic no ens pertany del tot.

Qui els ha demanat?

Un piropo no és una mostra d’afecte ni un acte de galanteria. És una invasió. Qui es creu amb el dret d’opinar sobre el cos d’una altra persona? A quina conclusió han arribat per pensar que una dona necessita la seva aprovació per sentir-se validada? Els piropos parteixen d’un supòsit pervers: que la nostra existència és, per defecte, un espectacle destinat a ser jutjat, analitzat i comentat. I no, no ho és.

La frontera entre el molest i l’assetjador

És cert que alguns homes afirmen fer-ho de bona fe, que “no volien incomodar”. Però, si realment volguessin entendre el problema, deixarien de fer-ho. I el problema no és només la incomoditat puntual, sinó el context més ampli: cap dona es salva d’una forma o altra d’assetjament des de la infantesa. Ens acostumem a tenir por, a sentir-nos observades, a adaptar els nostres trajectes per evitar situacions desagradables. Llavors, com podem confiar en les bones intencions?

A més, aquells que no fan servir els piropos per molestar, però tampoc fan res per canviar la situació, són còmplices passius. Els pocs que volen ser respectuosos es troben atrapats en la seva pròpia inacció, i això els situa al marge de la conversa sense cap impacte real.

L’herència d’una cultura de control

Els piropos no són gestos innocents. Són hereus d’una cultura que ha controlat i regulat el cos de les dones des de fa segles. Quan se’ns diu que hauríem d’agrair-los, que són un elogi, el que se’ns està dient en realitat és que hem d’acceptar que la nostra presència sempre estarà subjecta a la mirada aliena. I aquesta és una trampa. Perquè no són elogis; són recordatoris de qui té el poder d’observar i de qui està obligada a ser observada.

Una solució? Aprendre a callar

Si realment hi hagués interès per agradar a les dones, el primer pas seria escoltar-les. No cal ser un geni per entendre que la gran majoria de dones no volen sentir comentaris sobre el seu cos quan van pel carrer. No volen somriure per obligació, ni sentir-se incòmodes de camí a la feina, ni canviar de vorera per evitar una situació desagradable. Volen existir sense ser examinades.

És simple: si no et pregunten, no opinis. Si vols demostrar respecte, deixa d’intentar cridar l’atenció. El millor compliment que es pot fer a una dona a l’espai públic és deixar-la en pau.