L’ombra ha respost
Durant anys ens han entrenat perquè assumim una idea profundament moderna i profundament tòxica: que participar no serveix de res. Que protestar és inútil. Que enviar instàncies és perdre el temps. Que la maquinària institucional sempre acaba fent exactament el que ja havia decidit fer mentre somriu paternalment i et dona les gràcies “per la teva aportació ciutadana”.
I, tanmateix, aquesta setmana a la Pobla de Segur ha passat una cosa perillosíssima per a certes maneres de governar: la ciutadania ha funcionat.
El que havia estat presentat públicament com un projecte pràcticament resolt —la transformació del plataner històric de la Plaça de l’Arbre en una escultura anomenada “L’Arbre de la Vida”— ha acabat entrant en una retirada institucional evident després de la reacció ciutadana, la pressió pública, la circulació d’informació, les publicacions a xarxes socials i la presentació formal d’una instància demanant transparència documental sobre el suposat procés participatiu, els informes tècnics i la situació patrimonial de l’exemplar.
I aquí és on la situació es torna fascinant.
Perquè el més interessant no és només el canvi de decisió. El més interessant és el canvi de llenguatge.
El 22 de maig, el relat institucional era triomfal, poètic i aparentment tancat. El projecte es presentava com una “nova vida” per al plataner, convertit en una escultura natural que simbolitzaria “el cicle de la vida i l’arrelament comunitari”. L’article afirmava, textualment, que “l’escultura final és, de fet, el resultat de la síntesi de les propostes i idees que els veïns i veïnes han fet arribar al consistori al llarg dels darrers mesos”.
Era un relat elegant. Molt elegant. Massa elegant, potser.
Perquè en paral·lel començaven a aparèixer preguntes bastant menys poètiques:
Quan s’havia fet exactament aquest procés participatiu?
On s’havia anunciat?
Quins canals s’havien utilitzat?
Quants participants hi havia hagut?
Quines propostes s’havien recollit?
Qui havia decidit la síntesi final?
I aleshores va passar una de les coses que més incomoden qualsevol estructura de poder acostumada a la inèrcia: la gent va començar a documentar.
Es van recuperar registres oficials de la Generalitat on el “Plataner de la Plaça de l’Arbre” consta com a arbre singular/protegit des de 2009. Es van comparar comunicats, articles i declaracions públiques. Es van analitzar contradiccions. Es va presentar una instància formal demanant accés a la documentació relativa al procés participatiu, als informes tècnics i a l’expedient administratiu complet. La mateixa població, els poblatans, va fer guàrdia durant el matí davant de l’arbre per a que no se’l toqués.
I, de sobte, el llenguatge va començar a mutar.
El 25 de maig ja no hi havia aquella grandiloqüència gairebé ceremonial del primer article. El relat institucional es va tornar defensiu, prudent i notablement menys categòric. Allò que abans era “la síntesi de les propostes i idees dels veïns” es convertia ara simplement en “diverses propostes que ens havien fet arribar veïns i veïnes del municipi”. El canvi és subtil només per a qui no entén com funciona el llenguatge polític. En realitat és enorme.
Perquè el primer relat evocava participació estructurada, transversal i legitimada col·lectivament.
El segon ja només parla d’algunes propostes disperses.
I encara hi ha més.
El 22 de maig:
“La Pobla de Segur iniciarà aquest dilluns una nova etapa…”
El 25 de maig:
“l’equip de govern ha decidit aturar aquesta actuació i esperar…”
En menys de 72 hores s’ha passat de:
decisió executiva,
transformació anunciada,
projecte simbòlic pràcticament tancat,
a:
pausa,
reflexió,
prudència,
i “valorar totes les opcions”.
No és un matís.
És una retirada política.
I probablement una retirada provocada per una cosa que la política contemporània subestima constantment: la capacitat de la gent normal per connectar informació, memòria i documentació.
Perquè el problema de moltes institucions és que s’han acostumat a gestionar poblacions cansades. Poblacions que protesten dos dies i obliden al tercer. Poblacions que assumeixen que els processos participatius són decoratius i que les decisions ja venen cuinades de despatx.
Per això aquest episodi és important encara que la batalla no estigui guanyada.
Perquè, temporalment, la ciutadania ha obligat una administració a frenar, reformular discurs i reobrir un debat que semblava resolt.
I això té un valor enorme.
Sobretot en una època on ens han entrenat perquè pensem que:
reclamar no serveix,
documentar no serveix,
preguntar no serveix,
participar no serveix.
Serveix.
I aquesta setmana, a la Pobla de Segur, l’ombra d’un arbre centenari ho ha tornat a recordar.
També és just donar les gràcies a l’Emilio, que va tenir una idea aparentment simple, però profundament important: explicar aquesta situació no com una derrota més, sinó com una victòria temporal ciutadana. Perquè potser una de les pitjors coses que ens han robat aquests anys és precisament això: la capacitat de reconèixer quan la pressió col·lectiva funciona.
I aquesta vegada, almenys de moment, ha funcionat.