Manual d’ús per a una ciutat amb pols

Vaig comptar els dies amb rellotges muts,
marcaven les hores però no els minuts.
La porta oberta, el timbre en silenci,
la casa sencera esperant consciència.

Set voltes al cercle, cap pas endavant,
els mapes perfectes, el nord errant.
Hi ha ciutats que et miren, però no t’hi quedes,
t’usen de pont… i després no t’hi esperes.

Vaig aprendre a donar sense demanar,
a ser el fonament, mai l’altar.
Quan vaig dir “fins aquí”, amb veu serena,
el públic va marxar… quedà l’escena.

Dotze torres dretes, cap amb finestres,
soldats sense guerra, veus massa mestres.
El cos afinat, l’instrument preparat,
però el duet sempre… ajornat.

Una clau sense pany, un pany sense mà,
un joc guanyat sola, nivell final.
Les hordes caigudes, el mur intacte,
victòria absoluta, silenci exacte.

Si algú pregunta “què et manca, avui?”,
diré: funciono, i callaré el buit.
No és fam de batalla, ni set de glòria,
és pausa forçada en plena memòria.

I quan torni el dia —si torna el senyal—
no entraré corrents, ni fent-me petita:
només obriré si el codi és igual
al que no es diu… però sosté la vida.