Manual modern de caciquisme sostenible
De servei públic a mecanisme de control
Tot va començar, aparentment, amb les escombraries.
Sempre comença així. Amb alguna cosa prou banal perquè sembli exagerat preocupar-s’hi. Una bossa. Un cubell. Una carta a la bústia. Una notificació sense signatura clara. Un “simple canvi de model”. Res important. Res greu. Res que justifiqui massa preguntes.
I mentrestant, lentament, l’administració va fent.
El Consell Comarcal del Pallars Jussà fa anys que prepara el desplegament del sistema porta a porta. Això no és una opinió: el mateix president va afirmar en Ple que el projecte es treballava des del 2017. Una dada interessant, sobretot perquè mesos abans la ciutadania descobria que no hi hauria consulta pública prèvia per “urgència”.
Urgència.
Sempre és fascinant observar com algunes administracions aconsegueixen descobrir emergències sobtades després de gairebé una dècada de preparació interna. És una habilitat burocràtica gairebé artística: convertir decisions llargament cuinades en inevitabilitats tècniques d’última hora.
I així, entre informes, resolucions i pedagogia institucional, el Pallars va començar a transformar-se.
Primer desapareixen contenidors.
Després desapareixen papereres.
Després apareixen calendaris.
Després apareixen cubells identificats.
Després apareixen advertiments.
I finalment apareix el ciutadà ideal contemporani: aquell que recicla correctament, calla discretament i dona les gràcies per ser monitorat pel seu propi bé.
Modernitat sostenible.
Naturalment, tot això es fa en nom del medi ambient. Sempre hi ha una causa noble al davant. Europa. Percentatges de reciclatge. Objectius climàtics. Eficiència. Paraules impecables, asèptiques, tècnicament irreprotxables. Tant, que gairebé aconsegueixen amagar el detall més incòmode de tots: que el territori real rarament funciona com els documents tècnics imaginen.
Perquè el Pallars no és una simulació administrativa. És un territori envellit, dispers, amb gent gran, treballadors amb horaris irregulars, negocis petits, segones residències i pobles que no encaixen gaire bé dins d’un Excel.
Però els Excel tenen una virtut extraordinària: no protesten mai.
La població, en canvi, sí.
I aquí comença la part realment interessant.
Perquè ni tan sols és exactament “porta a porta”.
El nom és magnífic. Evoca proximitat, comoditat, servei gairebé personalitzat. La brossa recollida davant de casa. El sistema acostant-se al ciutadà.
La realitat és bastant més creativa.
Carrers massa estrets perquè hi passi el vehicle. Cubells que no es recullen porta a porta sinó que s’han de dipositar en punts determinats. Fraccions concretes en dies concrets, a hores concretes, segons calendaris que semblen redactats per algú convençut que tota la població viu exactament igual i té exactament la mateixa rutina.
En realitat, moltes vegades no és el sistema qui s’adapta al territori. És el territori qui ha d’aprendre a adaptar-se al sistema.
I aquí es revela la gran ironia de tot plegat: el model es presenta com una millora del servei ciutadà, però gran part de la seva lògica pràctica sembla orientada sobretot a optimitzar la logística de l’empresa gestora i la traçabilitat administrativa. El ciutadà deixa de ser usuari d’un servei públic i es converteix en peça d’un mecanisme que ha d’encaixar correctament dins del calendari operatiu.
No és “porta a porta”.
És:
“de casa teva fins allà on l’administració considera operativament acceptable”.
Però tranquil·litat. Tot és per facilitar la sostenibilitat. I, casualment, també la gestió.
Quan arriben les crítiques, el sistema no respon debatent. Respon blindant-se.
Els informes tècnics no comparen obertament alternatives territorials; desenvolupen el model ja escollit. Les al·legacions es responen amb llenguatge administratiu dens i perfectament circular. Els recursos es desestimen remetent-se als informes anteriors. El procediment és correcte. La decisió és ferma. La maquinària continua avançant.
I això és el més elegant de tot plegat: no cal convèncer ningú si el procediment ja està prou ben construït per sobreviure sense necessitat de consens.
La ciutadania encara pot parlar, és clar. Sempre pot parlar. Pot presentar al·legacions. Recursos. Instàncies. Pot escriure. Protestar. Preguntar.
I aleshores arriba la gran obra mestra de la burocràcia contemporània: transformar la participació ciutadana en un simple annex de l’expedient.
Escoltats? Formalment sí.
Escoltats de veritat? Ah.
El meu recurs de reposició ha estat desestimat íntegrament. No entrant realment a debatre de nou el fons de moltes de les qüestions plantejades, sinó remetent-se als informes previs i reiterant que tot ja havia estat analitzat anteriorment. Procedimentalment impecable. Intel·lectualment bastant més pobre.
I aquí és on apareix aquella aroma antiga, gairebé decimonònica, que encara sobreviu dins de moltes administracions locals: la convicció profunda que escoltar la ciutadania no implica necessàriament considerar seriosament el que diu.
Es respon.
Es tramita.
Es vota.
Es tanca expedient.
I la maquinària continua avançant exactament igual que abans.
No perquè hagin refutat completament les crítiques.
Sinó perquè el sistema ja estava decidit molt abans que comencés el debat públic.
Però potser el moment més poètic de tots arriba amb les cartes.
Cartes dipositades directament a bústies. Sense notificació formal acreditada. Sense identificació individual clara del responsable. Però amb un missatge deliciós: l’administració afirma haver identificat l’origen d’una bossa d’escombraries abandonada.
I aquí el porta a porta deixa definitivament de ser un sistema de recollida.
Perquè quan una administració comença a remenar bosses, rastrejar residus i enviar advertiments semiformals a domicilis particulars, el debat ja no és ecològic. És cultural. És polític. És gairebé filosòfic.
Qui controla?
Com ho controla?
Amb quines garanties?
Qui verifica?
Qui respon si s’equivoquen?
Qui supervisa el supervisor?
Preguntes desagradables. Preguntes poc sostenibles.
I és precisament aquí on el relat institucional comença a fer aigües. Perquè el problema no és reciclar. El problema és la manera com determinades estructures administratives aprenen a gestionar la discrepància: infantilitzant-la, burocratitzant-la i finalment convertint-la en una nosa logística.
La dissidència ja no és una qüestió política. És una incidència del servei.
Potser és això el que millor defineix tot el procés: la sensació constant que el model no s’ha adaptat al territori, sinó que el territori és lentament disciplinat perquè aprengui a encaixar dins del model.
I aquesta, probablement, és la gran malaltia administrativa del nostre temps.
Administracions obsessionades amb optimitzar ciutadans en lloc d’entendre’ls.
Tot molt eficient.
Tot molt modern.
Tot molt sostenible.
Fins que un dia obres la bústia i descobreixes que l’administració ja no només recull la teva brossa.
Ara també vol educar-te a través d’ella.
Això no és tant autoritarisme clàssic. És una cosa més moderna, més elegant i molt més burocràtica: la capacitat de convertir la participació ciutadana en una simple formalitat administrativa sense capacitat real de modificar l’orientació del projecte.
Els cacics antics imposaven a crits.
Els moderns ho fan amb informes tècnics, terminis administratius i PDFs signats electrònicament.
Francament, és una evolució estètica considerable.