Avui entrem amb un tema que ha encès les xarxes els últims dies: Carles Vilajosana mor apunyalat a Manresa. En pau descansi.
Dos menors de 15 i 16 anys són detinguts. En aquests moments estan sent investigats per homicidi i són en internament cautelar tancat.
Això ens porta a preguntar-nos una sèrie de coses:
com poden dos adolescents arribar a això;
si hi havia antecedents;
què ha fallat en justícia juvenil;
seguretat;
socialització;
prevenció;
etc.
Curiosament, abans de saber què havia passat exactament, ja disposàvem de diagnòstics del significat de la situació.
En aquest cas concret, Sílvia Orriols comentava:
«Un grup de menors marroquins (d'aquests que a l'Illa li agrada tant d'acollir a Catalunya)»
Aquesta frase en concret és molt útil, doncs no parla només de “marroquins”, sinó que hi incorpora la paraula acollida per tal de fer una valoració interessada:
immigració/acollida → menors arribats → homicidi.
Per desgràcia, les dades no han acabat d’encaixar. En una mostra excepcional d’investigació, Interior confirma que:
tots dos són nascuts a Catalunya;
tots dos viuen amb família;
Doncs resulta, estimat públic, que no eren “menors d'aquests que Illa acull”. Les dades tenen la desagradable mania d’arribar tard a la discussió.
Aleshores, com per art de màgia, apareix un altre fenomen: el moviment de porteria (que explicarem més endavant).
Ara ja no són “menors marroquins que acollim”. Ara resulta que són “menors d’origen marroquí”. Orriols reformula la seva tesi ja que l’anterior ja no és útil. Però vet aquí que apareix nova informació: Interior diu que un té pares catalans i un pares immigrants. Per tant, almenys amb les dades oficials disponibles, ni tan sols tenim base per atribuir aquest origen als dos.
I què fa la nostra estimada relatadora? Moure de nou la porteria:
«No hi haurien nascut (ni hi haurien matat) sense les polítiques immigratòries [...]»
Per tant, ja no importa que siguin immigrants. Ara és suficient la línia genealògica hipotètica de la seva existència, només ha de dependre d’una migració anterior.
Així pot expandir la categoria potencial sense límit: És fill d’immigrants? Immigració. És net? També? Besnet? També! Perquè sense la migració del besavi ni tan sols haurien nascut. És una formula matemàtica digna de qualsevol geni: ara es pot atribuir qualsevol acte a la immigració.
Evidentment, això no podia quedar-se aquí i apareix un nou moviment de porteria:
«Havien nascut aquí, havien passat pel sedàs del sistema educatiu públic...»
Ara la culpa és del sistema educatiu, té a veure amb els valors d’Occident i, sobretot, la culpa és de les banderes palestines al centre.
Repassem:
acollida migratòria
→ origen migratori
→ existència causada per una migració anterior
→ fracàs de socialització dins Catalunya
Això és un fenomen bastant conegut, és defineix com a Moving the goalposts (moure la porteria). És una fal·làcia informal en que el criteri que podria donar una qüestió per resolta es va canviant per conservar la mateixa conclusió.
D’aquest fenomen en parla Tuomas W. Manninen a la seva obra Bad arguments, concretament al capítol 37.
Per a entendre-ho, el moviment es pot resumir en el següent:
«Demostra’m X.»
Demostres X.
«Sí, però Y.»
Demostres Y.
«Sí, però Z.»
No estàs discutint X, Y o Z.
Estàs impedint que existeixi una condició en què puguis estar equivocat.
Aquesta última idea és la important.
Aquest tipus de comportament ha estat estudiat per Ziva Kunda a The case of motivated reasoning (1990), on parla de com s’intenta raonar orientant expressament cap a una conclusió determinada. Així es pot construir una justificació aparentment raonable.
Per altra banda, a Biased assimilation and attitude polarization: The effects of prior theories on subsequently considered evidence de Lord, Ross i Lepper (1979), ens parla de com hi ha persones amb conviccions fortes que tendeixen a avaluar més críticament l’evidència que contradiu les seves creences, i, en canvi, accepta amb més facilitat la que les confirma (aquí podríem inclòs introduir el biaix de confirmació).
És un mecanisme universal que podem veure aplicat en política, religió, identitat, relacions, economia… Us sona?
Com a afegit (hi ha molts més estudis, però per ara només en posaré uns pocs), a Perseverance of social theories: The role of explanation in the persistence of discredited information d’Anderson, Lepper i Ross (1980) ens explica que una teoria causal pot sobreviure quan la base factual desacredita la teoria, doncs moltes persones ja han construït una explicació causal al seu voltant.
Ho podem resumir en: la dada crea el relat → el relat adquireix vida pròpia → retires la dada → el relat continua dret.
I ara sí, cal parlar d’un filòsof que va tractar el tema molt bé: Popper. La seva tesi ens ajuda a introduir una pregunta epistemològica molt interessant: Què hauria de passar perquè consideressis que la teva hipòtesi és falsa?
I és que estan molt de moda les modificacions ad hoc en el discurs polític actual. Segons els seus postulats, una teoria compatible amb qualsevol resultat possible perd capacitat explicativa. En aquest cas, podem experimentar fàcilment amb el que ha succeït a Manresa i les paraules d’Orriols:
Què podria passar perquè el crim NO fos atribuïble a immigració?
Immigrant acabat d’arribar → immigració.
Nascut aquí de pares immigrants → immigració.
Nascut aquí → no hauria nascut sense immigració.
Escolaritzat aquí → prova que la integració ha fracassat.
Pares catalans + amistat/participació amb algú d’origen immigrant → ?
Quina observació faria perdre la hipòtesi?
La resposta és simple: CAP.
Tot això passa ja que no estem observant una hipòtesi que explica els fets, sinó que el que estem observant és un sistema que classifica els fets per a que puguin confirmar la hipòtesi.
I aquí entra quelcom que podem extrapolar del que diu Orriols: la figura de l’immigrant i què significa.
Em preguntareu perquè ho dic. Em preguntareu què vull dir. Doncs molt senzill: segons els seus comentaris, immigrant ja no és algú que migra, sinó algú que ha nascut al país, és ciutadà del país, ha estat escolaritzat al país i, fins i tot, hi ha una cadena de descendents indefinits que parteixen d’aquest immigrant de cert origen.
La categoria ja no descriu la situació migratòria, sinó que descriu l’ascendència. Això ens duu a una altra pregunta: Quantes generacions calen per deixar de ser immigrant? Si no hi ha una resposta vàlida, la paraula ja no serveix, perquè parla de derivació, no pas d’adjectivació.
Fora d’aquesta tesi, cal dir que es pot defensar que hi hagi menys immigració, controls més estrictes, una altra política d’integració, canvis en la justícia juvenil, més seguretat, estudiar si existeixen diferències estadístiques de criminalitat, i discutir models culturals.
Això és defensable, explicable i interessant. Coincideixo en certs punts, però cap d’aquestes posicions requereix ni exigeix falsejar la categoria d’un cas concret.
Que una teoria pugui ser certa en alguns aspectes no converteix qualsevol succés en evidència a favor seu.
Carles Vilajosana mereix que sapiguem què va passar, per què va passar i què podem fer perquè no torni a passar. Precisament per això necessitem explicacions que puguin ser equivocades.
I, finalment, remataré amb un resum en una frase: Si res del que pugui passar et pot demostrar que estàs equivocat, res del que passi pot demostrar que tens raó.