Nepotisme per a tothom, Codi penal a la carta
El cas de la filla de Sílvia Orriols mereix que s’examini la legalitat del procediment. El que no mereix és que el dret administratiu i el Codi penal canviïn de contingut segons qui aparegui a la foto
Hi ha notícies que arriben als mitjans ja preparades per al consum, com aquells plats precuinats que només necessiten tres minuts de microones i una fotografia una mica generosa per semblar cuina. En el cas que ens ocupa, els ingredients difícilment podien ser més nutritius: una alcaldessa polèmica, una filla, una plaça de policia local, un procediment d’urgència i una oposició que, comprensiblement, ha descobert de sobte una intensa passió per el règim jurídic del sector públic.
La barreja era perfecta.
Al cap de poques hores, una part del país havia decidit que Sílvia Orriols havia col·locat la filla a dit, una altra que la jove havia guanyat la plaça gràcies únicament al seu talent i pràcticament tothom s’havia convertit en especialista en prevaricació administrativa, delicte que fins aquell moment molts devien imaginar que consistia a fer alguna cosa especialment desagradable mentre s’ocupa un càrrec públic.
Això té un petit inconvenient.
Les lleis existeixen.
I, per una d’aquelles peculiaritats que encara conserva l’Estat de dret, no diuen necessàriament allò que necessita cada bàndol per confirmar les seves emocions.
No tinc cap interès a defensar Sílvia Orriols. Tampoc a condemnar-la abans que ho faci cap tribunal, cosa que pot semblar una posició poc ambiciosa en una època en què la prudència es confon amb covardia i la sospita ja es comercialitza en paquets familiars. No em cau bé, no em representa i no em desperta aquella tendresa ideològica que permet a tantes persones convertir les irregularitats pròpies en simples errors administratius i les alienes en la caiguda definitiva de l’Imperi romà.
M’interessa una cosa molt menys excitant: saber què ha passat i què diu la llei.
En el cas que ens ocupa
L’Ajuntament de Ripoll va obrir l’11 de juny un procediment per cobrir urgentment una plaça interina d’agent de la Policia Local. La resolució justificava la via escollida per l’existència d’una «situació operativa crítica», una «infradotació estructural» i una necessitat «inajornable» de garantir el servei. S’hi van inscriure vint-i-quatre persones, quinze van fer la prova pràctica, cinc van ser declarades aptes i van passar a l’entrevista. Finalment, la filla de l’alcaldessa es va incorporar com a agent interina.
Que una filla d’una alcaldessa es presenti a una plaça municipal no és il·legal.
Val la pena deixar-ho escrit, ja que la consanguinitat no anul·la els drets civils ni converteix automàticament una candidata en incompetent. La jove podia presentar-se, podia fer les proves i podia obtenir la millor puntuació. Impedir-li participar únicament per ser filla de l’alcaldessa hauria estat igualment discutible i probablement discriminatori.
El problema jurídic no és què podia fer la filla.
El problema és què havia de fer la mare.
Sílvia Orriols ha afirmat que es va abstenir absolutament de participar en el procés. És una afirmació contundent, solemne i, sobretot, fàcil de recordar. També té la petita desgràcia de conviure amb una resolució de la batllia que convoca les persones aspirants, fixa la data de la prova i l’entrevista, estableix que l’exercici pràctic valdrà cent punts i l’entrevista deu, i nomena de forma nominal els tres membres del tribunal qualificador. La disposició comença amb una fórmula poc propensa a les interpretacions místiques: «La Batllessa resol».
Es pot defensar que els noms del tribunal provenien d’una proposta tècnica. Es pot afirmar que eren els comandaments que habitualment participaven en processos semblants. Es pot sostenir que l’alcaldessa no va preparar l’examen, no el va corregir, no va assistir a les deliberacions i no va donar cap instrucció per beneficiar ningú.
Tot això pot ser cert.
El que no es pot sostenir amb gaire comoditat és que dictar una resolució que convoca les proves i nomena el tribunal equivalgui a no intervenir absolutament en el procediment.
La firma electrònica, a diferència de la consciència política, acostuma a deixar rastre.
L’article 23, aquella decoració administrativa
La Llei 40/2015, de règim jurídic del sector públic, no deixa gaire espai per a la poesia en aquesta qüestió. L’article 23 estableix que les autoritats i el personal de les administracions s’han d’abstenir d’intervenir en un procediment quan tinguin un parentiu de consanguinitat fins al quart grau amb alguna persona interessada.
Una filla és parent de primer grau.
No cal demanar cap informe antropològic ni reconstruir l’arbre genealògic dels Orriols des de la Marca Hispànica.
Per si això fos massa ambigu, l’article 76 de la Llei reguladora de les bases del règim local disposa que els membres de les corporacions locals s’han d’abstenir de participar en la deliberació, la votació, la decisió i l’execució de qualsevol assumpte quan concorri una causa d’abstenció. La mateixa norma afegeix que, quan la seva intervenció hagi estat determinant, pot produir-se la invalidesa dels actes en què hagin participat.
No es tracta, per tant, d’una simple qüestió d’estètica política ni d’aquella exemplaritat que els partits exigeixen als altres quan la llei no els permet exigir res més. És una obligació jurídica destinada a protegir la imparcialitat de l’Administració, però també la persona seleccionada.
Perquè el deure d’abstenció no existeix únicament per impedir que algú afavoreixi un familiar. Existeix per evitar que el resultat, fins i tot quan és honest, quedi sota sospita.
La imparcialitat institucional no consisteix a assegurar que una no ha fet trampes. Consisteix a construir un procediment en què no depenguem de la seva paraula per saber-ho.
En el cas de Ripoll, el mateix tribunal va comprovar formalment que cap dels seus membres estava afectat per una causa d’abstenció o recusació dels articles 23 i 24. L’acta ho recull expressament abans d’explicar que el mateix tribunal va confeccionar la prova i establir-ne els criteris de correcció. És reconfortant saber que la norma es va tenir present. Llàstima que, pel que sembla, només projectés els seus efectes cap avall.
Els caporals i la sergent havien d’examinar la seva imparcialitat amb lupa.
La batllessa podia constituir la lupa.
Una urgència pacient
La via d’urgència tampoc és il·legal per naturalesa, a pesar que alguns titulars l’hagin presentat com una mena de túnel subterrani construït específicament per transportar familiars fins a la nòmina municipal.
L’article 10 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic permet nomenar funcionaris interins quan existeixen raons justificades de necessitat i urgència. També exigeix que els procediments de selecció siguin públics i respectin els principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i celeritat.
L’Ajuntament afirma que hi havia baixes, vacances i una manca d’efectius que comprometia el servei. El seu decret descriu la urgència amb un entusiasme considerable i els serveis jurídics municipals han emès un comunicat assegurant que el procediment es va tramitar amb respecte escrupolós a la legalitat, que el tribunal va actuar amb independència, que no va rebre pressions i que la necessitat estava degudament motivada.
Aquesta defensa pot ser perfectament vàlida respecte de la professionalitat del tribunal.
No resol, però, la qüestió de l’abstenció de l’alcaldessa.
Dir que els funcionaris no van rebre pressions no explica per què l’autoritat afectada per un parentiu directe va dictar una resolució dins del procediment. Són dos assumptes diferents, encara que el comunicat els situï molt junts esperant que, amb una mica de calor administrativa, acabin fusionant-se.
També hi ha una cronologia peculiar. Les bases d’un procés ordinari per cobrir una plaça estable havien estat aprovades mesos abans, però la convocatòria va romandre aturada durant aproximadament mig any i es va reactivar el mateix dia que es va anunciar el procés urgent. La filla de l’alcaldessa també participa en aquella oposició ordinària. Això no demostra que res fos preparat per beneficiar-la, però permet preguntar com una necessitat estructural, crítica i inajornable va aconseguir esperar amb tanta serenitat.
La urgència, per el que sembla, va patir una fase inicial de contemplació.
Hi ha encara una altra qüestió que mereix una explicació. La documentació municipal afirmava que les bases s’havien publicat al Butlletí Oficial de la Província de Girona l’11 de juny i que se n’havia inserit una referència al DOGC el dia 19. Segons la comprovació publicada per 3Cat, aquells anuncis no constaven en els diaris oficials de les dates indicades. La publicitat no és un adorn destinat a donar un cert aire de noblesa als expedients, sinó un dels principis legals que han de regir l’accés a la funció pública.
Pot existir una explicació, una publicació posterior, un error de referència o algun document encara no accessible.
Precisament per això cal l’expedient complet.
No una roda de premsa sense preguntes, no un comunicat defensant l’honor dels funcionaris i no una invitació a anar als tribunals dirigida a qualsevol que conservi dubtes. L’expedient.
Aquella antiga tecnologia democràtica formada per documents, dates, firmes i actes.
Prevaricació, el conjur preferit
Arribats a aquest punt apareix la paraula inevitable: prevaricació.
En xarxes ja s’ha utilitzat amb aquella alegria amb què s’utilitzen els conceptes jurídics quan l’objectiu no és descriure un delicte, sinó elevar el volum moral d’una opinió. La prevaricació s’ha convertit en una mena de conjur: es pronuncia tres vegades davant d’un titular i, si el polític no agrada, apareix automàticament un jutge d’instrucció.
Però l’article 404 del Codi penal diu una cosa bastant concreta. Castiga l’autoritat o funcionari que dicta una resolució arbitrària en un assumpte administratiu sabent que és injusta. No castiga qualsevol il·legalitat, qualsevol defecte procedimental ni qualsevol resolució anul·lable. Exigeix arbitrarietat i coneixement de la injustícia.
Per parlar seriosament de prevaricació en el cas de Ripoll caldria acreditar que la resolució no només infringia el deure d’abstenció, sinó que formava part d’una actuació arbitrària i conscient destinada a obtenir un resultat injust. Caldria demostrar, per exemple, que la urgència era falsa, que el tribunal es va escollir per controlar-lo, que la prova es va preparar per afavorir una candidata, que es van manipular puntuacions o que la decisió adoptada era indefensable jurídicament i l’alcaldessa ho sabia.
Amb la informació pública disponible no es pot afirmar tot això.
L’article 405 tampoc permet fer miracles. Aquest precepte castiga qui nomena, sabent que actua il·legalment, una persona que no compleix els requisits establerts per al càrrec. No s’ha publicat cap prova que la filla de l’alcaldessa no complís els requisits de titulació, edat, permís de conduir, català o capacitat exigits.
Per tant, la situació legal que avui es pot defensar amb prudència és menys espectacular, tot i que no necessàriament tranquil·litzadora:
Hi ha una causa clara d’abstenció.
Hi ha una resolució atribuïda a la batllessa dins del procediment.
Hi ha qüestions pendents sobre la publicitat i la motivació temporal de la urgència.
No hi ha proves públiques suficients per afirmar que la prova es manipulés o que s’hagi comès un delicte de prevaricació.
Sé que aquesta conclusió no permet cridar gaire.
El dret té aquesta mania.
Què podria passar legalment?
La manca d’abstenció no anul·la automàticament tot el procediment. El mateix article 23.4 de la Llei 40/2015 diu que la intervenció d’una autoritat afectada per una causa d’abstenció no implica necessàriament, en tots els casos, la invalidesa dels actes. L’apartat següent afegeix, això sí, que la manca d’abstenció donarà lloc a la responsabilitat que correspongui.
La Llei 39/2015 diferencia entre la nul·litat de ple dret, reservada a supòsits especialment greus, i l’anul·labilitat dels actes que incorren en una infracció de l’ordenament. També estableix que la nul·litat o anul·lació d’un acte no arrossega necessàriament els tràmits posteriors que siguin independents i que s’han de conservar aquells actes que haurien tingut el mateix contingut sense la infracció.
Això significa que, en una eventual impugnació, caldria estudiar la importància real de la intervenció d’Orriols.
Si el tribunal estava predeterminat per criteris tècnics, va preparar l’examen sense interferències, va corregir de manera anònima i la candidata va obtenir legítimament la millor puntuació, un tribunal podria considerar que la infracció del deure d’abstenció no va determinar el resultat i conservar part o tot el procediment.
Si, en canvi, es demostrés que la intervenció de l’alcaldessa va ser determinant, que la publicitat va ser insuficient, que la urgència estava artificiosament construïda o que es van alterar les garanties essencials, les conseqüències podrien ser més greus i arribar a l’anul·lació.
Això ho decideixen els òrgans administratius i els tribunals després d’examinar expedients.
No les tertúlies després d’examinar una fotografia.
No se’n salva ningú
Seria reconfortant pensar que el problema del nepotisme va néixer a Ripoll l’estiu del 2026, probablement dins d’una carpeta verda amb l’escut municipal, i que desapareixerà tan bon punt els mitjans deixin de parlar d’Orriols.
Per desgràcia, la realitat té molta menys disciplina narrativa.
Una recopilació publicada aquest any documentava 266 casos de nepotisme o enxufisme durant els darrers vint-i-cinc anys en ajuntaments i diputacions espanyoles, amb presència transversal de partits i una incidència particular en processos de policia local.
A Alacant, l’any 2022, es va investigar un procés d’oposicions a la Policia Local després que es denunciés que més de seixanta de les noranta-dues millors puntuacions corresponien a persones amb algun vincle amb agents, comandaments, sindicats, polítics o contractistes municipals. Trenta-quatre eren familiars de membres del cos, segons les informacions publicades.
A Aielo de Malferit, un exsecretari municipal va ser condemnat per manipular un procés amb l’objectiu que la germana de l’alcalde obtingués una plaça. Allà no hi havia una mera sospita d’abstenció: no es van celebrar les proves i es va simular documentalment un procediment inexistent. Una regidora que havia signat resolucions va ser absolta perquè no es va demostrar que conegués la il·legalitat, detall que convindria emmarcar i enviar a totes les fiscalies improvisades de les xarxes socials.
El Tribunal Suprem també ha confirmat condemnes per prevaricació en casos en què un alcalde va eludir conscientment qualsevol sistema neutral de contractació per afavorir familiars i persones pròximes. En aquells supòsits, la condemna no va néixer del parentiu per generació espontània, sinó de la inexistència de procediment, la previsibilitat de les necessitats, l’absència d’alta a la Seguretat Social i altres elements que demostraven una voluntat conscient d’esquivar la legalitat.
Aquests casos no absolen Orriols.
El fet que una pràctica sigui habitual no la converteix en correcta. L’únic que demostra és que el nepotisme, l’enxufisme i els conflictes d’interessos no tenen ideologia estable, encara que les reaccions sí que en tinguin.
Quan ho fan els nostres, apareixen el currículum, la confiança, l’experiència, la casualitat i aquella extraordinària abundància de persones idònies que, per algun misteri estadístic, acostumen a compartir cognoms, llits o àpats de Nadal amb qui nomena.
Quan ho fan els altres, arriba el Codi penal damunt d’un cavall negre.
Nepotisme per a tothom.
Codi penal a la carta.
La gran oposició mediàtica
El problema no és que els mitjans hagin investigat el cas.
Ho havien de fer.
La signatura del decret, la manca aparent d’abstenció, la cronologia del procés ordinari, la justificació de la urgència i els dubtes sobre les publicacions oficials són qüestions d’interès públic. El periodisme no ha d’ignorar-les per por que Orriols pugui presentar-se com a víctima.
El problema és un altre: per què aquesta intensitat no funciona com una norma general de control del poder?
En tres dies s’han publicat múltiples peces sobre la contractació, la reacció de Junts, la cronologia de les oposicions i les explicacions de l’Ajuntament. El cas ha passat ràpidament de la política municipal a l’agenda catalana i estatal.
No disposo d’un recompte sistemàtic de portades, minuts de televisió, tertúlies i articles que permeti demostrar quantitativament un biaix. Afirmar una conspiració mediàtica sense aquesta anàlisi seria com denunciar prevaricació sense acreditar l’arbitrarietat: molt satisfactori, però poc rigorós.
El que sí que es pot observar és que Orriols ofereix un producte periodístic excepcional.
És polaritzadora, genera clics i ha construït bona part del seu discurs contra les castes, els privilegis i les pràctiques dels partits tradicionals. Que la seva filla entri en el cos policial que depèn directament de la batllia mitjançant un procés urgent és una contradicció narrativa gairebé perfecta. No cal explicar dret administratiu. Només cal posar «alcaldessa», «filla», «policia» i «urgència» en el mateix titular i esperar que el lector faci la resta.
A més, permet als seus adversaris combatre-la en un terreny especialment còmode.
No cal discutir les causes del seu creixement, ni la incapacitat dels partits tradicionals per donar resposta a determinats malestars, ni els debats sobre immigració, seguretat o identitat que han alimentat Aliança Catalana. Es pot substituir tot això per una història moral molt més senzilla: la política que denunciava les castes ha col·locat la filla.
Potser és cert.
Potser no.
Però és magníficament fàcil de vendre.
Altres casos amb desenes de familiars, procediments simulats o condemnes fermes han aparegut a la premsa, naturalment, però no sempre han provocat una litúrgia sostinguda d’abast nacional. No perquè fossin menys greus, sinó perquè un secretari municipal desconegut, un alcalde d’un poble petit o seixanta familiars dispersos no ofereixen una antagonista tan rendible.
No cal imaginar cap consell secret de directors reunits a les dotze de la nit sota una piràmide invertida.
La hipocresia no necessita coordinació.
Funciona magníficament de forma distribuïda.
Ni absolució per afinitat ni presó per antipatia
En el cas que ens ocupa, la conclusió és bastant clara.
La filla de Sílvia Orriols tenia dret a presentar-se i, si va obtenir legítimament la millor puntuació, tenia dret a ser nomenada.
La selecció urgent de funcionaris interins és legal quan existeixen raons justificades i es respecten els principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i celeritat.
Sílvia Orriols estava afectada per una causa legal d’abstenció.
La resolució municipal demostra que la batllia va convocar les proves i nomenar el tribunal, cosa difícilment compatible amb haver-se abstingut de tota intervenció.
Aquesta irregularitat pot tenir conseqüències administratives i arribar a afectar la validesa del procediment si es demostra que la intervenció va ser determinant.
Amb el que avui és públic, no es pot afirmar amb rigor que hi hagués manipulació, contractació a dit o prevaricació.
Cal accedir a l’expedient complet, verificar les publicacions, examinar la motivació de la urgència, conèixer les puntuacions i determinar qui va proposar realment el tribunal i en quin moment.
La resta és fe.
Fe en Orriols per als seus.
Fe en la seva culpabilitat per als altres.
I una curiosa devoció compartida per una legalitat que tothom invoca, però que ben pocs semblen disposats a aplicar sense mirar abans el logotip del partit.
No m’interessa salvar Sílvia Orriols. Tampoc participar en un exorcisme mediàtic només perquè aquesta vegada la presumpta posseïda em cau malament.
M’interessa conservar la diferència entre una sospita, una irregularitat, un acte anul·lable i un delicte.
Perquè, quan aquesta diferència desapareix, la llei deixa de controlar el poder i passa a ser simplement una altra arma dins de la trinxera.
El problema no és que s’hagi posat la lupa sobre Ripoll.
El problema és que, segons el cognom que aparegui a l’expedient, de vegades utilitzem microscòpia electrònica i de vegades ens limitem a apagar el llum.