No falten diners: sobren polítics
Ens repeteixen que vivim temps difícils. Que cal paciència. Que cal comprensió. Que cal ajustar expectatives. Però mentre se’ns demana contenció, l’estructura política de l’Estat no només no s’ha aprimat: s’ha multiplicat.
No és una percepció. És un fet.
En poques dècades, el nombre de càrrecs polítics, assessors i estructures paral·leles ha crescut fins a xifres difícils de justificar. Més que en països amb economies més grans i sistemes administratius més eficients. I, curiosament, aquest creixement no ha anat acompanyat d’una millora proporcional dels serveis públics.
Cada crisi genera una nova taula.
Cada problema, una comissió.
Cada fracàs, un organisme nou.
Taules de crisi.
Taules de seguiment.
Taules de coordinació.
Taules preventives per a la propera crisi.
El que no arriba mai és la solució.
Mentrestant, els assessors es multipliquen, els privilegis s’estabilitzen i els pressupostos per a la pròpia estructura no es discuteixen mai amb el mateix rigor que els serveis essencials.
Quan cal retallar, no és aquí.
Dietes, cotxes oficials, viatges institucionals, hotels de cinc estrelles, sous que no responen a criteris de productivitat ni de resultats. Tot això conviu amb un discurs permanent d’austeritat adreçat a la ciutadania.
Se’ns diu que no hi ha diners, però mai falten per sostenir la casta política.
Mentrestant, el ciutadà calcula el preu del supermercat, assumeix impostos creixents i allarga la vida laboral fins a límits cada vegada més elevats, amb pensions cada cop més incertes.
Amb set anys de càrrec, molts polítics tenen la vida resolta.
Amb quaranta anys de feina, molts treballadors encara no.
A Catalunya ens agrada pensar que això no va amb nosaltres. Que som diferents. Que aquí la política és més responsable, més tècnica, més eficient.
Rodalies i la sanitat no han col·lapsat per casualitat.
No és mala sort.
No és un incident puntual.
És el resultat de dècades de decisions ajornades, de responsabilitats diluïdes i de gestió fragmentada entre taules i informes que no porten a cap acció real.
Cada fallada genera un comunicat.
Cada caos, una reunió.
Cada desastre, una nova promesa.
Però els trens continuen fallant.
Davant la incapacitat de millorar serveis bàsics, la resposta política sovint és la mateixa: més normatives, més control, més imposicions quotidianes. Sistemes com el porta a porta no arriben com a solucions dialogades, sinó com a obligacions presentades com a inevitables.
Més burocràcia.
Més vigilància.
Més exigències al ciutadà.
I, de nou, més assessors.
El que no augmenta és la qualitat del servei.
Tot això funciona gràcies a un acord implícit: paga i calla. Se’ns demana comprensió mentre el sistema es protegeix a si mateix. Se’ns parla de responsabilitat col·lectiva mentre els sacrificis són sempre unidireccionals.
Potser el problema no és que faltin diners.
Potser és que sobren polítics.
I, sobretot, que falten conseqüències.
Una democràcia sana no es mesura pel nombre de càrrecs que sosté, sinó pels serveis que ofereix i pels resultats que obté. Quan l’estructura política creix mentre la vida quotidiana empitjora, no estem davant d’una crisi puntual, sinó d’un model esgotat.
No falten diners.
El que sobra és una classe política que ha après a viure cada cop millor mentre demana a la resta que s’acostumi a viure cada cop pitjor.