Avui dia, fer coses implica una conseqüència que no sempre tenim present: quan fas alguna cosa, també exposes aquella cosa a la interpretació dels altres.
És en aquests moments en què, quan decideixes fer una cosa de mil maneres i amb deu motius diferents, algú només en veu una. Imagina-ho: passes mesos treballant en alguna cosa, algú veu el resultat i pensa que ha estat fàcil.
Veient com et redueixen, poses un límit després de vint episodis, i qui t’ha reduït només veu el límit i conclou coses sobre la teva fredor. Si no respons “passa de mi”; si respons molt “és una persona intensa”; si canvies d’opinió “ets incoherent”; si no la canvies “és una persona tossuda”.
La persona observada és una història i qui l’observa només disposa d’un moment en el temps i una escena.
Curiosament, amb una sola escena, la majoria de gent considera estar perfectament capacitada per escriure el personatge sencer.
El cervell humà simplifica, entendre el context costa, suspendre un judici ja fer és complicat i, sobretot, és molt difícil admetre que no es té prou informació. En canvi, una etiqueta és barata.
Tot això ens duu a adonar-nos que hem confós tenir una impressió amb haver entès una cosa, doncs la simplificació té un avantatge extraordinari: permet jutjar sense haver fet l’esforç d’entendre.
És per això que quan algú t’ha reduït, i per molt que tinguis l’impuls d’explicar, no val la pena caure en donar explicacions i context, mostrar proves i dates, exposar antecedents i matisos…
El que hem d’entendre avui dia, és que moltes persones no tenen manca d’informació, sinó una manca d’interès a comprendre. I això és importantíssim.
Quan algú no sap, pot valer la pena explica; si algú pregunta, també; si dubten honestament, també. El que no és sa és intentar explicar a una persona que ja ha decidit i només cerca material per confirmar-ho, ja que no som davant d’una conversa, sinó un judici.
Hem d’entendre que no totes les incomprensions són problemes de comunicacions. Algunes són decisions.
Tot plegat se suma a una activitat comunitària cada cop més practicada: els judicis d’autoritats autoproclamades. Amb l’accés a internet, l’anonimat, la possibilitat de gravar-se i penjar l’opinió pròpia sense revisió bona part de la població s’ha convertit en una espècie opinadora professional.
Qualsevol pot entrar en aquest nou model de gestió judicial autònom: un desconegut, un company, un familiar, algú de xarxes socials, algú que ha llegit un titular, algú que sap alguna cosa de tu…
Si actuem com si cada opinió fos un procediment judicial i tinguéssim l’obligació de presentar al·legacions, deixarem de viure.
No tothom té jurisdicció sobre tu.
Quan algú et jutja, no significa que hagis estat citada a declarar.
Si et trobes amb una opinió que et fa mal, no et preguntis “I si té raó?”. Millor pregunta’t: Què sap aquesta persona? Coneix el context? M’ha preguntat alguna cosa abans de concloure? S’hi pot dialogar? Opina des del coneixement o per classificar-me?
I més important: Hi ha alguna cosa que jo pugui aprendre d’això?
Amb això vull dir que no s’han de rebutjar els judicis ni les crítiques, sinó que s’han de pesar.
Una crítica informada d’algú que et coneix pot valer molt. Per contra, cent opinions superficials poden valer menys que una sola conversa honesta.
Mai t’encongeixis davant els altres. No et deixis trepitjar. No has de demanar permís a ningú per existir ni fer el que t’agrada.
No modifiquis la teva realitat perquè coincideixi amb una simplificació que els altres havien fet, doncs la incomoditat d’algú davant de com ets no és un manual d’instruccions ni de muntatge.
Pensa que mai podràs corregir totes les versions falses de tu que circules per el món.
Hi ha gent que recordarà una versió antiga.
Altres t’interpretaran malament.
Uns explicaran històries on ets la dolenta.
Altres diran que has tingut sort.
Això ens ensenya que madurar també és tolerar l’existència d’una versió equivocada de tu dins del cap dels altres sense voler entrar a reparar-ho.
Quanta energia gastes pensant en el que diran? Sempre hi haurà algú que tergiversarà el que facis. Sempre.
El que hem d’intentar és viure d’acord amb el que considerem correcte encara que pugui ser malinterpretar.
Errar és humà. Aprenem dels errors.
Si la por d’errar ens menja, podem quedar-nos estancats.
Escolta qui hagi fet l’esforç de mirar-te sencera. Considera qui sap alguna cosa que tu no saps. Corregeix-te quan calgui. Demana perdó quan toqui. Canvia.
Però no et facis més petita només perquè algú ha decidit mirar-te de lluny.
Viu, deixa viure i fes tot el possible per tenir felicitat a la teva vida.