Ja ho he dit en altres articles, més ara és moment de repetir-ho: els catalans no avancem perquè passem el dia discutint entre nosaltres.
En pràcticament tots els àmbits de la societat, ens trobem amb diatribes de tota mena en què l’enfrontament no apareix cap a un enemic exterior o cap a una amenaça a nosaltres. Ens centrem, sobretot, en mirar amb desdeny a qui tenim al costat.
Estic ben segura que la majoria dels que llegeixin aquest article ara mateix, estaran pensant en algú a la feina, família, grup social o activitat en què aquesta situació es dóna. Sent, a més, una època en què hem reduït la discrepància a una etiqueta, no només evitem el debat, sinó que generem malestar en els altres i en nosaltres mateixos.
L’exemple més clar és l’ideològic, on els bàndols estan conformats de tal manera en què s’intenta encabir a qualsevol de manera binària: o amb mi, o amb l’altre. Aquest modus operandi, lluny de quedar-se en aquest àmbit, es replica d’acord amb les nostres creences, idees, valors... i ens blindem de tal manera que ens convertim en éssers incapaços de deixar res a la nostra ment que permeti un mínim de mal·leabilitat.
Un altre dels temes que més ens defineixen, en bona part, és la part psicològica: egos, gatekeeping, tribalisme grupal, pensar que el nostre mètode és l’únic vàlid... Tot plegat ens duu de nou a una espècie de metàstasi circular: la identitat que construïm corre el risc de trontollar davant de qualsevol discrepància.
En àmbits com el cultural això es veu reflectit, moltes vegades, en el menyspreu cap a tot allò que no sigui prou bo a parer nostre. No és dolent tenir aquest punt de vista, ja que el problema radica, d’una manera o altra, en la nostra capacitat d’obertura davant de novetats, canvis o noves maneres de funcionar.
Si féssim una analogia amb les revolucions tecnològiques, ara se’ns faria summament estrany que un pagès critiqués un tractor dient que preferiria fer-ho a mà. Estic segura que tampoc voldríem retornar als cavalls en comptes del cotxe, ni que deixaríem d’utilitzar SMS i correus electrònics per a tenir coloms missatgers. Tampoc entendríem que un matemàtic avui dia defensés les calculadores humanes — com Walther Mayer, que treballava amb Einstein — per sobre de les actuals calculadores digitals.
La resistència al canvi és quelcom natural en l’ésser humà i és aquesta resistència la que explica la capacitat de resiliència i supervivència. No voldria sonar malament, però podem comparar-ho en com als grups de rates són les velles o malaltes les que tasten un menjar nou, no fos cas que estigués enverinat.
Un mecanisme que ha permès la supervivència a llarg termini d’una espècie no justifica convertir-lo en definitori d’aquesta, però hem de tenir en compte que és una resposta natural i normal. La nostra feina, estimades i estimats, és ser capaços d’esquerdar les nostres pròpies barreres per deixar respirar una mica la rigidesa.
No perquè sigui obligatori canviar, ni perquè hàgim d’acceptar tot el que és diferent de la nostra manera de funcionar. Ans al contrari, ho podem aprofitar per conèixer altres punts de vista i integrar el màxim possible per millorar.
Si ens rebaixem a etiquetar i categoritzar realitats que són molt més grans, no fem una realitat a la nostra conveniència, el que fem és reduir el nostre món propi.
Per créixer i per avançar, hem de ser capaços de saber fer crítica sana, rebre-la quan ens la facin i integrar el màxim possible d’aprenentatges que ens permetin millorar com a persones.