Sabeu aquells comunicadors que informen cada dia, amb veu greu i gest de responsabilitat històrica… però mai no enllacen les fonts?
Sabeu aquells polítics que pronuncien moltes paraules, acumulen subordinades, reparteixen percentatges i, quan acaben, ningú no sap exactament què han afirmat?
Sabeu aquells titulars que anuncien una catàstrofe, una victòria o una conspiració, però obliden discretament el territori, el període, el denominador i mitja frase?
Sabeu aquells missatges que comencen amb «està demostrat», continuen amb «els estudis diuen» i conclouen sense identificar ni l’estudi, ni les dades, ni qui ha demostrat res?
I aquelles publicacions que barregen una dada correcta, una inferència injustificada, una acusació personal i tres majúscules, tot dins del mateix paràgraf?
Doncs bé.
Hem decidit ajudar-los una mica.
No a parlar més, és clar. D’això ja en saben.
A dir coses amb sentit, amb límits identificables i amb fonts contrastables.
Senyores, senyors i criatures del soroll digital: s’aixeca el teló de Per Chaos Ad Ordinem.
Passeu, passeu: l’espectacle és documental
Per Chaos Ad Ordinem és una eina experimental de contrast documental en català. Rep un text, el desmunta en afirmacions diferenciades, identifica què es pot verificar i què és una opinió, busca evidències, jerarquitza les fonts i genera una acta que permet veure què queda sostingut, que només ho queda parcialment i què no es pot concloure.
No és una màquina de detectar mentiders.
No diagnostica persones.
No llegeix ànimes, intencions ni pensaments.
Analitza afirmacions.
Perquè una persona pot equivocar-se dient una cosa certa, dir una cosa falsa sense saber-ho, expressar una opinió legítima o construir una frase tan ambiguament perfecta que no hi hagi manera humana, divina ni algorítmica de saber què pretenia afirmar.
La regla és senzilla:
S’analitzen afirmacions, no persones.
Això pot semblar una obvietat. A internet, però, les obvietats acostumen a necessitar infraestructura pròpia.
Primera funció: tallar el discurs sense amputar-lo
La primera tasca del sistema és aparentment senzilla: separar un text en peces.
Aparentment.
Una frase pot contenir una dada, una comparació, una atribució, una causa i una valoració personal. També pot contenir un subjecte en una línia i el predicat en la següent. Pot començar parlant de Catalunya, continuar amb Barcelona i acabar aplicant una xifra mundial a un barri concret.
Si es talla massa, apareixen fragments inútils:
«A Catalunya.»
«Un 27,8%.»
«I va augmentar.»
Si es talla massa poc, una dada verificable queda enganxada a una acusació o a una conclusió que les fonts no poden demostrar.
Per això Per Chaos Ad Ordinem intenta preservar cada proposició completa: subjecte, acció, territori, període, quantitat, negació, causa i complements necessaris.
Una frase com:
«Jaume Collboni va dir que els fets delictius s’han reduït un 11,2% a Barcelona. Collboni és un mentider.»
No és una sola afirmació.
Hi ha, com a mínim, una dada atribuïda i una desqualificació personal. La primera es pot contrastar. La segona és una valoració i no s’ha de maquillar com a verificació factual.
El sistema les separa perquè el debat també hauria d’aprendre a fer-ho.
Segona funció: preguntar què s’està afirmant realment
Una xifra sense context és un número disfressat d’argument.
«La delinqüència ha baixat un 11%.»
On?
Respecte de quin període?
Quins delictes?
Segons denúncies, detencions, condemnes o enquestes de victimització?
«El deute representa un 27,8% del PIB.»
D’acord.
Però això demostra que un territori rep més diners dels que aporta?
No.
Per respondre a aquesta segona qüestió calen dades de balança fiscal, amb una metodologia, un període i uns conceptes comparables. El percentatge de deute pot ser correcte i la conclusió posterior continuar sense demostrar-se.
Aquesta és una de les funcions més importants del projecte: impedir que una dada correcta legitimi automàticament una inferència que la dada no conté.
El número pot passar.
La pirueta, no necessàriament.
Tercera funció: les fonts també tenen jerarquia
No totes les fonts serveixen per al mateix.
Un document oficial pot acreditar una norma. Una sentència pot acreditar una decisió judicial. Un estudi científic pot aportar una estimació. Un mitjà pot explicar un fet i contextualitzar-lo. Una publicació a xarxes pot demostrar que algú ha dit alguna cosa, però no necessàriament que allò sigui cert.
El sistema ordena les fonts segons la seva naturalesa:
documents primaris;
organismes oficials;
literatura acadèmica;
verificadors;
mitjans editorials;
fonts sectorials;
rastres socials.
Això no significa que una font institucional sigui infal·lible ni que un mitjà no pugui aportar informació valuosa. Significa que l’autoritat documental depèn de què es vol demostrar.
Per acreditar el contingut d’una llei, és preferible llegir la llei.
Per saber què va publicar un mitjà, cal consultar aquell mitjà.
Per saber si una persona va pronunciar una frase concreta, una estadística general sobre el mateix tema no és suficient.
La dada i l’atribució són dues coses diferents. El sistema intenta no casar-les per conveniència.
Quart número: cap veredicte favorable sense citació
A Per Chaos Ad Ordinem, una afirmació no pot quedar marcada com a sostinguda perquè una intel·ligència artificial «ho trobi plausible».
La plausibilitat és una criatura elegant, però no és una font.
Els veredictes favorables necessiten evidències vinculades a documents reals. Si el sistema no pot associar el suport a una font pertinent, el resultat es rebaixa a evidència insuficient
.
Això és especialment important amb les dades numèriques.
Una font que parla d’un 30% de joves amb símptomes durant l’últim any no demostra que un 30% de tota la població tingui un trastorn mental al llarg de la vida.
Mateix número.
Fenomen diferent.
Univers diferent.
Període diferent.
Conclusió diferent.
Els números no són cromos intercanviables, encara que molts discursos els col·leccionin així.
Cinquè número: la verificació adversarial
Quan el sistema arriba a una conclusió, no es limita a celebrar-la.
La sotmet a contradicció.
Una segona fase examina si les fonts són suficients, si existeixen discrepàncies, si s’ha confós context amb contradicció o si una formulació és més àmplia que les dades recuperades.
És una mena de fiscal interior, però sense toga, dietes ni roda de premsa.
La pregunta no és només:
«Hi ha alguna font que s’hi assembli?»
La pregunta és:
«Aquesta font sosté realment aquesta afirmació, amb el mateix abast, territori, període i significat?»
La diferència és petita només per a qui no té intenció de mirar-la.
I si un proveïdor cau, que entri el suplent
Darrere del teló també hi ha una arquitectura de reserves.
No s’executen tots alhora com una estampida de cavalls desbocats. El sistema intenta utilitzar el proveïdor principal i només activa una reserva quan detecta una fallada real.
També diferencia entre situacions que moltes eines confonen:
el proveïdor ha fallat;
s’ha excedit la quota;
hi ha un límit temporal;
la cerca s’ha completat sense resultats;
hi ha resultats, però no són prou pertinents.
«No he pogut buscar» no significa «no existeixen fonts».
És una distinció bàsica. Per això calia programar-la.
L’acta: perquè el número no acabi quan cau el teló
El resultat final no és només una etiqueta.
El sistema genera un informe amb:
les afirmacions detectades;
els tipus de peça;
els indicadors discursius;
les evidències a favor i en contra;
les fonts consultades;
els passatges rellevants;
les mancances;
la confiança documental;
les discrepàncies;
la verificació adversarial;
i una lectura final.
L’acta també es pot descarregar en PDF.
Perquè una verificació que desapareix en actualitzar la pàgina és entreteniment efímer. Una verificació que conserva les fonts, els límits i el raonament comença a assemblar-se a una eina.
I una estètica de circ fosc, teatre, art déco, ràdio antiga, papers, somriures impossibles i una mestra de cerimònies que probablement no inspiraria gaire confiança a una comissió de transparència.
No era estrictament necessari.
Tampoc no és estrictament necessari que totes les aplicacions semblin un formulari fiscal dissenyat dins d’un frigorífic.
La verificació pot ser rigorosa sense ser visualment miserable.
L’espera incorpora “Hot Swing”, de Kevin MacLeod, amb la seva llicència corresponent, i una peça audiovisual pròpia. El sistema informa, calcula, cerca i ordena; mentrestant, el circ manté la dignitat.
El que no és
Per Chaos Ad Ordinem no és una autoritat definitiva.
No substitueix un periodista, una investigadora, una jurista, una científica ni la lectura directa dels documents.
No garanteix que totes les fonts siguin accessibles.
Pot topar amb murs de pagament, pàgines bloquejades, documents mal indexats, quotes gratuïtes, errors de proveïdors o textos deliberadament ambigus.
També pot equivocar-se.
Per això mostra les fonts.
La confiança cega seria una contradicció de disseny.
L’objectiu no és que l’usuari obeeixi el veredicte. L’objectiu és que pugui seguir-ne el rastre, discutir-lo i detectar on s’acaba l’evidència.
Una eina en català perquè el català també pugui qüestionar
El projecte funciona i respon en català.
No com una capa decorativa afegida al final, sinó com a llengua operativa de l’anàlisi, dels informes, dels veredictes i de la interfície.
El català no només ha de poder demanar una pizza, traduir un menú o aparèixer en una pantalla de configuració.
També ha de poder:
analitzar discurs polític;
contrastar estadístiques;
revisar titulars;
qüestionar atribucions;
comparar documents;
i generar actes auditables.
Una llengua és plenament contemporània quan pot servir tant per escriure poesia com per interrogar el poder.
S’aixeca el teló
A partir d’ara, quan algú presenti una dada sense font, una acusació enganxada a una estadística, una causalitat sorgida del no-res o una conclusió més gran que les proves, podrem oferir-li ajuda.
Amb educació, naturalment.
Amb molta educació.
El caos ja pot parlar. Ara també haurà de citar les fonts.
