Benvinguts a l’era de la clarividència digital. Ja no calen mèdiums, tarotistes, telèpates ni semblants. Ja sabeu com funciona: algú diu una cosa banal a xarxes i, tres respostes després, ja s’han fet una idea de la personalitat, ideologia, relacions familiars i segurament quins nutrients ingereix per esmorzar.
O sigui: que internet ha democratitzat fins la vidència.
Això no implica que sempre siguin projeccions. Una servidora és la primera en fer servir aquest terme per mala costum, però moltes vegades hi ha una cosa molt menys freudiana i molt més quotidiana: inferim massa amb massa poca informació.
És normal… i fins a cert punt natural: els nostres cervells no suporten deixar caselles buides. Ross ja parlava d’errors d’atribució, en que una frase es converteix en una categoria, mentre que dita categoria ja porta un paquet enorme de característiques.
Les persones acostumen a desaparèixer sota la plantilla mental que hem creat.
Sí que podem afegir el biaix d’atribució hostil, i si cal, el de confirmació. És una manera de fer que l’ambigüitat deixi de ser ambigua perquè hi posem la mala intenció abans d’acabar de llegir. Comencem amb assenyalar una incoherència, després m’estan atacant, després menysprea a la gent, i finalment diem que això és el mateix mecanisme que tots els del seu grup.
Això són mecanismes possibles. Generalment s’inicia tot plegat amb la condemna i després les proves… que interessen.
Nickerson ens parlava del biaix de confirmació. Això ve a ser una manera de dir que qualsevol cosa que es digui o faci servirà per confirmar allò que pensàvem.
Si algú respon, s’ha picat; si no responen, no tenen arguments; si bloquegen, has guanyat; si expliquen, s’estan justificant…
Totes les possibles respostes demostren que algú té raó, oi? Això pot voler dir, simplement, que potser no s’estava comprovant res… Només es volia tenir raó sense diàleg possible.
Si volem mirar-ho des d’una altra perspectiva, Kunda introdueix el raonament motivat. És una manera de dir que no cal mentir conscientment, sinó que hi ha persones que són extraordinàriament eficients trobant arguments que protegeixen la conclusió a la que havien arribat.
O si ho preferiu: El cervell no sempre busca la veritat. De vegades busca jurisprudència.
Així i tot, si introduïm la dissonància cognitiva, encara resulta més interessant. Imaginem que una persona ha formulat una teoria sobre una altra, i aquesta mostra una evidència que contradiu la teoria.
Exemple ràpid i que ha passat a xarxes: vaig fer una ironia sobre les bosses de plàstic, amb humor. Algú va dir, amb faltes de respecte incloses, que això era perquè jo era de les que anava amb cotxe al supermercat. Va fer una tesi superinteressant en base a aquesta premissa… fins que li vaig dir que ni tan sols tenia carnet de conduir.
Quan passa una cosa així hi ha vàries sortides: rectificat, matisar, canviar de tema, moure la porteria o convertir la contradicció en una nova prova. Generalment, des de fora, és fàcil veure aquest tipus de sortides i com l’interlocutor les utilitza segons conveniència.
Però bé, això no acaba aquí: la desinhibició en línia — descrita per Suler — ajuda bastant a que moltes persones tinguin un context cognitiu diferent. A les xarxes, per exemple, no hi ha tant de contacte visual, hi ha asincronia, invisibilitat, distància… i menor sensació d’autoritat.
El més potent, de totes maneres, no és només el tema de l’anonimitat. Lapidot-Lefler i Barak van fer experiments que demostren la importància de la manca de contacte visual.
Això provoca, moltes vegades, que es deixi de ser una persona i es passi a categoritzar. Es tracta d’un procés d’identitat social i tribalisme que, en comptes d’homogenitzar-se degut a la globalització d’internet, encara apareixen bàndols més binaris.
“Progressista”, “conservador”, “gamer”, “feminista”, “vegà”, “professor”, “IA bro”, “anti-IA”, “woke”, “ultradreta”, “feixista”, etc.
Us sonen les etiquetes?
La problemàtica principal no és només l’exposat fins ara, és també el públic. A les xarxes, a més, hi ha una audiència invisible. Poden haver seguidors, amics, enemics i espectadors que volen veure qui guanya. Una rectificació es pot viure com un cost reputacional massa alt.
A sobre, enfadar-se pot tenir premi. Brady i Crockett ho van explicar molt bé: hi ha persones que s’han especialitzat a bolcar les emocions a xarxes com X. Han fet dels likes, els retuits, les respostes i les visualitzacions una mena d’aprovació de grup gairebé tribal. Això és normal. Els humans aprenem quines conductes reben recompensa social, inclòs hi ha bioquímica implicada que ho fomenta.
Per tant, si la indignació funciona, és fàcil repetir-la esperant la mateixa recompensa.
Per això moltes xarxes fomenten, des de l’algorisme, certes actituds de manera automatizada: xarxes hostils → percepció d’una societat hostil → expectativa d’hostilitat → interpretació hostil → resposta hostil → més xarxes hostils.
Potser la gent no està tan enfadada com sembla a xarxes, potser és només el que més es veu.
Ara tornem al començament: Com menys informació té algú sobre nosaltres, més interessant és preguntar-nos d’on ha tret tota la informació que diu posseir.
Això ens fa aprendre una cosa: detectar el moment concret en que deixem d’interpretar una frase… i quan comencem a inventar una persona.