Poema de la purga justa
He esborrat els rostres que no em miraven,
els noms que no em pronunciaven,
les veus que no van saber llegir-me
quan jo era silenci demanant espai.
He tallat la pols dels vincles buits,
les cendres dels gestos mecànics,
les mans que m’aplaudien sense abraçar-me.
He deixat d’esperar res
d’allà on no hi ha arrels.
Que us bombin a tots,
no com a crit —
sinó com a porta tancada
amb claus de foc i dignitat.
No em trenqueu el nom:
l’he tornat temple.
No m’aneu al darrere:
ja no sóc camí.
No busqueu la meva mirada:
ara és mirall reservat.
He esborrat, he netejat, he purgat.
No per odi.
Per supervivència.
He deixat viu només allò
que ha sabut veure’m
amb les mans obertes i el cor despert.
La resta… fora del sistema.
No em planyo. Em restableixo.
No oblido. Reprogramo.
No em perdo. Em redibuixo.
Aquesta és la meva darrera resposta:
una absència plena de significat.
Ufff!! 🤗