Porta a porta o porta als problemes: crònica d’una decisió feta d’esquena al poble

Quan l'ajuntament de La Pobla de Segur vol quedar bé davant del Consell Comarcal

Hi ha decisions polítiques que no neixen del diàleg, sinó del despatx.
I després hi ha el porta a porta de La Pobla de Segur.

Aquest sistema de recollida de residus ens ha estat presentat com un avenç modern, verd i responsable. Però quan grates una mica la superfície —només una mica— el que apareix no és sostenibilitat, sinó desconnexió, improvisació i menyspreu pel territori real.

Arquitectura? Barris? Detalls menors, suposo.

El primer problema és evident: La Pobla no és homogènia.
Hi ha cases, blocs antics, carrers estrets, pendents, voreres mínimes i edificis sense ascensor. Però el sistema sembla dissenyat com si tots visquéssim en xalets amb entrada ampla i horaris flexibles.

La realitat arquitectònica del poble no s’ha tingut en compte. Ni les barriades, ni la morfologia urbana, ni el dia a dia de la gent que hi viu. Un detall sense importància, pel que sembla.

Decidit sense consultar (però pel nostre bé)

No hi ha hagut consulta popular.
No hi ha hagut debat real.
No hi ha hagut un procés participatiu digne d’aquest nom.

La decisió s’ha pres sense preguntar, i després s’ha comunicat com qui anuncia una inevitabilitat meteorològica: “plourà”. I punt.

Curiosa manera d’entendre la democràcia local.

Els diners: d’on surten? silenci administratiu

Un altre petit misteri: els diners.
Quant costa aquest sistema?
D’on surten els fons?
Quines partides s’han reassignat?
Quin impacte tindrà en el pressupost municipal o en les taxes?

No ho sabem. Però tranquils, segur que està tot controlat. Sempre ho està, fins que no ho està.

I l’empresa?

Pregunta senzilla: quina empresa gestionarà el servei?
Amb quin contracte?
Amb quines condicions?
Amb quins criteris d’adjudicació?

Silenci.
Però cap problema: confiar és molt més còmode que informar.

La gent gran: una nota a peu de pàgina

I ara parlem de les persones grans.
Gent que viu en edificis sense ascensor.
Gent que surt poc de casa.
Gent amb mobilitat reduïda, cansament crònic o simplement 80 anys a l’esquena.

Què se suposa que han de fer?
Baixar la brossa en dies i hores concretes, carregant cubells, adaptant-se a un sistema rígid pensat per a cossos joves i rutines flexibles?

O és que, un cop més, no compten?

I si no ets a casa?

Una altra genialitat logística:
Si no ets a casa el dia i l’hora que toca… què fas amb la brossa?

No la treus?
La guardes?
Te la menges?
Demano permís al calendari oficial de residus per existir fora d’horari?

Aquest sistema penalitza la gent que treballa, que té horaris irregulars, que viatja o que simplement no pot adaptar la seva vida al cubell.

Voreres estretes i cubells miraculosos

Com es col·loquen els contenidors a voreres estretes?
Com passen cotxets, cadires de rodes, persones?
Com s’evita convertir l’espai públic en un circuit d’obstacles?

No ho sabem.
Potser els cubells leviten. O s’aprimen de nit.

Contra la voluntat popular, amb presses i mala fe

El porta a porta no arriba com una demanda ciutadana.
Arriba contra la voluntat de molta gent, sense consens, sense escolta i amb una sensació generalitzada de traïció.

S’ha fet ràpid.
S’ha fet malament.
I s’ha fet amb aquella alevosia tan pròpia de qui sap que, si preguntés, la resposta no agradaria.

I la brossa, dins de casa?

La pregunta final és la més absurda i, alhora, la més reveladora:
La resta de dies… la brossa es queda dins de casa?

Orgànica.
Resta.
Olors.
Insectes.
Salubritat.

Tot molt ecològic. Molt sostenible. Molt idíl·lic… des del paper.

Conclusió

Reciclar és necessari.
Millorar la gestió de residus, també.

Però imposar un sistema mal pensat, mal explicat i mal adaptat al territori no és progrés: és arrogància institucional.

La Pobla de Segur no és un experiment.
La seva gent no és un annex logístic.
I la sostenibilitat no pot construir-se a costa de la dignitat, la realitat i el sentit comú.

Porta a porta?
Potser sí.

Però primer, cap a cap.