Programa 5: Col·lectiu en crisi: del cim al precipici — la societat de l’ara i prou
Introducció
Què ens està passant com a societat?
Vivim més connectats que mai, amb més informació que mai… però hem perdut la paciència, el respecte i, sobretot, la capacitat d’escoltar.
Els exemples són a tot arreu:
– Les massificacions al Pedraforca, amb cues de gent per fer-se la foto de cim, com si l’objectiu fos acumular likes més que gaudir del camí.
– Adolescents irrespectuosos, com el cas recent a Londres: una nena de 13 anys, detinguda en un McDonald’s per insultar i agredir clients i treballadors.
– La ineficiència administrativa, com la gestió dels refugis climàtics davant les onades de calor: iniciatives que arriben tard, malament o sense recursos.
– I, en general, aquesta sensació d’immediatesa permanent, com si tot hagués de passar ja, sense esperar ni comprendre.
Bloc 1 – La cultura de la immediatesa com a símptoma
Podríem resumir-ho amb una frase: “Ho vull tot, i ho vull ara.”
A la muntanya, la gent ja no s’hi queda dos o tres dies per fer un cim; es tracta de pujar i baixar tan ràpid com sigui possible, marcar la casella i passar al següent repte.
L’Everest n’és l’exemple extrem: persones que paguen sumes astronòmiques perquè els pugin gairebé fins al cim. Ja no importa el recorregut, només la medalla final.
Això no és només una qüestió d’esport o turisme: és un reflex d’una colonització mental capitalista-consumista. El procés no té valor; el producte final és l’únic que compta. L’esforç i la paciència es veuen com a pèrdues de temps.
Bloc 2 – Consumisme, societat acomodada i egoisme
El consumisme ja no es limita a béns materials: s’ha convertit en una forma de viure.
Pagant per saltar etapes, comprant experiències “prefabricades” on tot està pensat perquè no calgui ni esforçar-se.
Aquesta mentalitat també ha passat a les relacions: connexions ràpides, superficials, descart immediat si alguna cosa no agrada. La “fluidesa” s’ha convertit, sovint, en una excusa per evitar compromisos reals.
I això alimenta un creixement constant de l’egoisme: el “jo” sempre per sobre del “nosaltres”, la satisfacció personal immediata per damunt del benestar col·lectiu.
Bloc 3 – Pèrdua de pensament crític i incapacitat de metacognició
Ens eduquen per respondre ràpid, no per pensar bé.
Per tenir opinions immediates, encara que siguin poc fonamentades. La reflexió profunda és cada cop més rara.
Les xarxes socials i la polarització política actuen com acceleradors d’aquesta decadència: tot es redueix a triar bàndol i atacar l’altre.
Les etiquetes ràpides —“woke” o “ultradreta”— substitueixen el diàleg real. Són segells que tanquen la conversa abans que comenci.
Bloc 4 – La manca de diàleg i la divisió social
Cada cop és més difícil mantenir una conversa amb algú que pensa diferent sense que acabi en confrontació.
Un exemple personal: en una aplicació de cites, només per posar “moderada” en el perfil, una persona que es definia d’esquerres, amb la lluita obrera tatuada, va decidir etiquetar-me “d’apolítica” i va rebutjar qualsevol diàleg.
Això no és només una anècdota: és el reflex d’una societat que ha convertit l’aversió a l’altre en una norma. Un sistema que ven identitats com a productes i converteix la confrontació en entreteniment.
Bloc 5 – Conseqüències globals i locals
La fuga de talent és una conseqüència directa: moltes de les persones més preparades marxen a altres països on senten que el seu esforç i la seva paciència tindran més recompensa.
El resultat és una societat més fragmentada, menys resilient i més dependent de factors externs.
I, a nivell local, tenim símbols clars d’aquesta desconnexió: projectes com els refugis climàtics que es plantegen bé sobre el paper però fracassen per incompetència, manca de previsió o desinterès real per les necessitats quotidianes.
Tancament – El fil comú
Tot el que hem vist forma part del mateix sistema: un capitalisme-consumisme que ha colonitzat no només l’economia, sinó la nostra manera de pensar, sentir i relacionar-nos.
La immediatesa, l’egoisme, la pèrdua de pensament crític, la divisió social i la ineficiència estructural són símptomes d’un mateix mal.
I la pregunta és: Com trenquem aquest cicle? Podem recuperar la paciència, el respecte i la profunditat en un món que sembla dissenyat per impedir-ho?