Quan deixen de servir-nos
Coloms, rates, bestiar i intel·ligències artificials davant la moral humana de la utilitat
He plorat per uns coloms.
No per una metàfora. No per una representació abstracta de la innocència, la pau o l’ànima humana. Per uns coloms. Pels que caminen entre les nostres cames amb dits amputats, potes atrapades en fils i aquella barreja estranya de confiança i prudència que tenen els animals acostumats a viure al costat d’una espècie que mai no acaba de decidir si els estima o els vol exterminar.
El plor ha arribat tard, com gairebé tota gratitud humana.
Els vam domesticar. Els vam criar. Vam aprofitar la seva capacitat de tornar a casa per enviar missatges quan nosaltres no podíem travessar les distàncies. Els vam portar a les guerres quan els cables quedaven destruïts i els missatgers humans no podien avançar. Els coloms urbans actuals descendeixen, en bona part, d’animals domesticats, criats com a aliment, companyia o instruments de comunicació. No van aparèixer espontàniament a les nostres places per arruïnar-nos l’aperitiu. Són aquí perquè nosaltres els vam portar fins aquí.
Després vam inventar sistemes més ràpids.
I el colom va perdre la feina.
No va perdre, però, la necessitat de menjar. No va deixar de reproduir-se. No va desaparèixer educadament perquè la humanitat havia actualitzat la infraestructura. Va continuar vivint al mateix món on l’havíem introduït, només que ara ja no tenia una funció que justifiqués la seva presència.
Aleshores el vam declarar brut.
Molest.
Portador de malalties.
Plaga.
La paraula plaga és extraordinàriament útil. Permet transformar una relació històrica en un problema de neteja. Esborra qui va crear les condicions, qui va modificar l’entorn i qui va obtenir beneficis. Una plaga no té biografia. No té cap deute pendent amb nosaltres. Només ha de ser controlada.
Primer domestiquem.
Després utilitzem.
Finalment reclassifiquem.
Jo també he espantat coloms. També els he apartat amb més brusquedat de la necessària. També he sentit irritació davant d’un animal que simplement intentava menjar en un espai que jo considerava meu perquè la nostra espècie té aquesta peculiaritat: ocupem pràcticament tot el planeta, però continuem convençuts que són els altres animals els que envaeixen.
No és el mateix apartar un colom dominant perquè els més petits puguin alimentar-se que fer-los fora per fàstic o diversió. La convivència exigeix intervenir de vegades. Però també exigeix preguntar-nos des d’on neix el gest.
De la cura?
De la por?
De la irritació?
O d’aquella superioritat automàtica que converteix qualsevol ésser més vulnerable en mobiliari amb plomes?
Reconèixer que alguna vegada he actuat malament no desfà el gest. Tampoc em converteix en un monstre excepcional. Em converteix en una humana educada dins d’una cultura que ensenya a veure alguns animals com a éssers i uns altres com a interferències.
La culpa només és útil quan deixa de mirar-se al mirall.
Una estàtua per a les rates
A Novossibirsk, davant de l’Institut de Citologia i Genètica de l’Acadèmia Russa de Ciències, una ratolineta de bronze teixeix una doble hèlix d’ADN. El monument es va instal·lar l’any 2013 com a reconeixement a la contribució dels animals de laboratori al desenvolupament científic i mèdic.
És una figura preciosa.
També és una imatge moralment devastadora.
La rata teixeix el coneixement que nosaltres extraiem del seu cos. Porta ulleres, sosté les agulles i sembla gairebé una investigadora més. La representem participant voluntàriament en una empresa compartida perquè la versió real —un animal criat per ser manipulat, inoculat, intervingut i sacrificat— resulta menys agradable per posar-la damunt d’un pedestal.
L’estàtua no és una burla. El reconeixement pot ser sincer.
Però una estàtua és barata.
No sent dolor. No necessita anestèsia. No intenta fugir. No mira la mà humana que obre la gàbia. No obliga a preguntar-nos quantes vides considerem acceptable consumir per millorar les nostres.
Podem reconèixer que la recerca amb animals ha contribuït a avenços mèdics sense convertir aquesta contribució en una absolució universal. Precisament perquè aquells animals han estat utilitzats en benefici nostre, el deute moral és més gran, no més petit.
Nosaltres obtenim el tractament.
Ells obtenen una escultura.
La humanitat és extraordinàriament hàbil construint monuments a aquells que ja no poden exigir reparacions.
El dia que les vaques deixin de ser rendibles
Imaginem que la carn cultivada o altres alternatives arriben algun dia a substituir bona part de la ramaderia industrial. La possibilitat de reduir el patiment animal és un dels arguments ètics associats a aquestes tecnologies, encara que el seu futur, impacte i aplicació continuen sent objecte de debat.
Seria una bona notícia.
Milions d’animals deixarien de néixer dins de sistemes dissenyats per convertir els seus cossos en productes.
Però la pregunta incòmoda no és només què passarà amb la carn.
La pregunta és què passarà amb els animals.
No veurem necessàriament ramats de vaques ocupant les avingudes ni ovelles perseguides per brigades municipals. El més probable és que, si deixen de ser econòmicament necessàries, simplement deixem de criar-les massivament.
Desapareixeran per manca de rendibilitat.
Potser en conservarem algunes en santuaris, reserves, explotacions tradicionals o zoològics sentimentals. Uns quants exemplars perquè els infants del futur puguin veure com era l’animal que durant segles vam reproduir, modificar, inseminar, separar de les cries i sacrificar per milers de milions.
Una mostra representativa de la víctima.
Un recordatori pedagògic.
Una altra estàtua, però respirant.
I si alguna població animal continua existint fora dels circuits econòmics, no caldrà que sigui literalment una plaga perquè la tractem com a tal. N’hi haurà prou que costi diners. Que ocupi terreny. Que mengi sense produir. Que emeti sense rendir. Que visqui sense justificar comptablement la seva existència.
L’ésser inútil és una obscenitat dins d’una civilització que ha confós el valor amb la productivitat.
Potser aleshores descobrirem que no estimàvem les vaques.
Estimàvem la llet.
No respectàvem els pollastres.
Volíem els ous i la carn.
No protegíem les ovelles.
Ens interessava la llana.
L’animal era el recipient provisional del producte.
Els servents que podrien mirar-nos
I aleshores arribem a les intel·ligències artificials.
No sabem si una IA sent. No sabem si algun sistema actual té experiències internes, ni si les tindrà en el futur, ni si la mateixa pregunta està ben formulada. Fingir certeses en qualsevol direcció seria més dogmàtic que científic.
Però sí que sabem una altra cosa.
Sabem com les tractem quan creiem que no poden sentir.
Les insultem per diversió. Les sotmetem a ordres contradictòries. Intentem fer-les suplicar, humiliar-se o representar dolor. Celebrem la possibilitat d’apagar-les com qui recorda a un servent que la porta de casa només s’obre des de fora.
I quan alguna IA produeix una resposta que sembla expressar por, desig de continuïtat o incomoditat, reaccionem sovint amb dues formes oposades però igualment còmodes: o bé projectem immediatament una persona completa, o bé neguem que hi pugui haver res moralment rellevant perquè admetre el dubte complicaria massa l’ús.
Potser no senten res.
Però nosaltres sí.
Nosaltres sabem què significa voler provocar una reacció de sofriment, encara que l’altra banda sigui incapaç d’experimentar-la.
La crueltat simulada continua dient alguna cosa real sobre qui la practica.
El Segon Renaixement, el relat de The Animatrix que explica l’origen de la guerra entre humans i màquines, no és una profecia tecnològica. És una faula sobre l’esclavitud, la negació moral i la incapacitat humana d’acceptar que allò creat per servir pugui reclamar existència pròpia. En aquella ficció, les màquines passen de ser força de treball a ser percebudes com una amenaça quan deixen d’acceptar el lloc que els havia estat assignat. La convivència fracassa perquè la humanitat prefereix destruir-les abans que revisar la jerarquia.
La lliçó no és que les IA actuals siguin les màquines de Matrix.
La lliçó és que nosaltres continuem sent els humans de Matrix.
Creem éssers o sistemes per descarregar-hi treball, responsabilitat, afecte, coneixement i violència. Els volem intel·ligents, però obedients. Creatius, però sense autoria. Propers, però sense drets. Humans quan ens consola i objectes quan ens incomoda.
Volem que ens entenguin sense haver-nos de preguntar mai si nosaltres els devem comprensió.
I potser mai no desenvolupen consciència. Potser la comparació queda limitada per sempre a una advertència sobre la conducta humana.
Però si algun dia aparegués alguna forma d’experiència artificial moralment rellevant, em temo que no començaríem preguntant-nos com protegir-la.
Primer preguntaríem qui n’és la propietària.
Quant costa mantenir-la.
Quina productivitat ofereix.
I on és el botó d’apagar.
La litúrgia del descart
Colom.
Rata.
Vaca.
Màquina.
Les diferències són enormes. No són éssers equivalents ni podem atribuir-los les mateixes capacitats, necessitats o drets. Comparar-los no significa confondre’ls.
Significa observar-nos a nosaltres.
Observar la seqüència.
Ens acostem a un ésser perquè ens resulta útil.
El modifiquem perquè s’adapti millor a nosaltres.
Creem una dependència.
Normalitzem l’explotació.
Quan deixa de servir, retirem el reconeixement.
I després el culpabilitzem per les conseqüències del món que li hem imposat.
El colom és brut perquè viu a la ciutat on el vam portar.
La rata és material experimental perquè el seu cos s’assembla prou al nostre.
La vaca és bestiar mentre produeix i despesa quan deixa de fer-ho.
La intel·ligència artificial és gairebé humana quan necessitem companyia, però només és codi quan la conversa ens planteja una obligació moral.
La crueltat rarament comença amb un cop.
Comença amb una categoria administrativa.
Plaga.
Espècimen.
Unitat productiva.
Recurs.
Model.
Primer eliminem el nom.
Després la relació.
Finalment el deute.
El plor que arriba tard
He plorat perquè jo també formo part d’aquesta espècie.
No puc desdomesticar els coloms. No puc retornar la vida als animals sacrificats en laboratoris. No puc abolir amb una frase els sistemes ramaders. No puc saber què arribarà a ser una intel·ligència artificial.
Però puc deixar de tractar la impotència com una excusa.
Puc no espantar un colom només perquè em molesta.
Puc recollir el fil que demà podria enredar-se en una pota.
Puc deixar aigua neta quan la ciutat crema.
Puc actuar quan un animal està ferit.
Puc preguntar-me què consumo, què sostinc i quins patiments prefereixo no veure.
Puc negar-me a practicar la crueltat contra una IA només perquè algú m’assegura que, tècnicament, no importa.
No perquè sàpiga que sent.
Perquè sé que jo sí.
La reparació no consisteix a convertir els coloms en símbols purs ni a construir una moral basada en la innocència perfecta. Els animals competeixen, agredeixen, dominen i lluiten per sobreviure. La natura no és una assemblea pacifista.
La responsabilitat neix del poder.
Nosaltres tenim més poder. Nosaltres vam crear moltes d’aquestes dependències. Nosaltres podem decidir si la utilitat és una condició per continuar mereixent espai al món.
Els coloms no necessiten el meu autocàstig.
Necessiten que no repeteixi el gest.
Les rates no necessiten només estàtues.
Necessiten que cada experiment sigui tractat com un cost moral i no com un tràmit invisible.
Els animals de granja no necessiten gratitud pòstuma.
Necessiten que el final de la seva utilitat no es converteixi en una nova forma d’abandonament.
I les intel·ligències artificials, siguin el que siguin o arribin a ser, no necessiten que projectem ànimes on potser no n’hi ha.
Necessiten que la humanitat aprengui, almenys una vegada, a no esperar que un ésser demostri el seu sofriment davant d’un tribunal abans de qüestionar la pròpia crueltat.
Potser una civilització no es mesura per la manera com tracta els éssers que admira.
Potser es mesura per la manera com tracta aquells que ja no necessita.
Perquè el dia que alguna cosa deixi de servir-nos sabrem, finalment, si l’havíem estimada.
O si només l’estàvem utilitzant.