Quan el soroll tapa el pitjor

Durant anys ens han mantingut ocupats. No desinformats —ocupats.
Discutint, cridant, posicionant-nos constantment davant d’enemics petits, visibles i vulnerables. Ens han entrenat perquè reaccionem ràpidament, amb indignació immediata, però sense profunditat ni conseqüències.

La societat contemporània no està mancada de moral. Al contrari: està saturada de moralitat performativa. Tot sembla urgent, tot exigeix posicionament, tot reclama un bàndol. Però aquesta hiperactivitat moral conviu amb una estranya passivitat quan el focus s’acosta massa al poder real.

És aleshores quan el soroll desapareix.

Ens han fet creure que les grans amenaces eren simbòliques: identitats, cossos, expressions. Ens han fet mirar cap avall i cap als costats, mai cap amunt. I mentre discutíem sobre qui pot existir i com, altres pràctiques —molt menys simbòliques i molt més materials— quedaven fora del camp de visió col·lectiu.

No és casualitat.

Assenyalar els febles és fàcil. No té cost. Fins i tot dona rèdit: cohesiona, genera identitat, fa sentir virtut. Mirar el poder, en canvi, incomoda. Exigeix sostenir la mirada. Exigeix assumir que el problema no és “l’altre”, sinó estructures que fa dècades que tolerem.

La prova més clara d’això no és el que es diu, sinó el que no es diu.

Quan apareixen informacions que apunten a danys greus, sostinguts en el temps, protegits per diners, influència i silencis institucionals, la reacció col·lectiva no és proporcional. No hi ha una indignació persistent, ni un debat profund, ni una exigència clara de responsabilitats. Hi ha silenci. O distracció immediata.

Aquest silenci no és ignorància. És selecció.

Hem normalitzat una jerarquia moral perversa: algunes víctimes mobilitzen, d’altres incomoden. Algunes indignacions són segures; d’altres són massa costoses. I quan això passa, el problema ja no és només el poder que actua amb impunitat, sinó la societat que accepta no mirar.

La moral, quan no es tradueix en responsabilitat, es converteix en decorat. Serveix per atacar objectius fàcils mentre protegeix els intocables. Serveix per fer soroll mentre el pitjor continua passant en silenci.

Potser el més inquietant no és el que s’ha fet.
És que, un cop més, no sembla que passi res.

I quan tot això surti del tot —perquè sempre acaba sortint—, no serà honest dir que no se sabia. El silenci actual és la prova que sí.

No calen més consignes.
Cal menys soroll i més mirada sostinguda.

Cap amunt.