Quan els cotxes perden l’ànima: uniformització del disseny i grisificació del món
Mira els cotxes nous durant uns segons.
Fars estrets com ulls cansats.
SUVs inflats.
Línies prudents, neutres, intercanviables.
Si tapes el logotip, sovint és difícil saber quina marca és.
Fa només unes dècades això hauria estat impensable.
Els cotxes no eren només màquines. Eren objectes amb identitat. Un muscle car americà, un esportiu italià o un coupé europeu es reconeixien immediatament. No només pel motor o les prestacions, sinó per la seva personalitat visual.
Els cotxes estaven dissenyats perquè la gent se n’enamorés.
Avui, en canvi, molts vehicles semblen sortir del mateix motlle.
Això planteja una pregunta interessant: és només una qüestió de moda en el disseny… o reflecteix un canvi més profund en la nostra relació amb els objectes?
Una possible resposta té a veure amb el futur cap al qual es dirigeix la mobilitat.
Durant més d’un segle el cotxe ha estat un símbol de llibertat, autonomia i identitat personal. Però en el model que s’està construint avui, el vehicle deixa de ser un objecte emocional i es converteix en una utilitat dins d’un sistema.
Mobilitat compartida.
Vehicles autònoms.
Transport com a servei.
En aquest context, l’última cosa que necessita el sistema és que la gent mantingui una relació emocional forta amb el cotxe.
Quan un objecte genera passió, la gent no vol renunciar-hi.
Però quan es percep simplement com una eina, es pot substituir amb facilitat.
Des d’aquesta perspectiva, la neutralització del disseny té una lògica funcional: els cotxes ja no estan pensats per provocar emoció, sinó per integrar-se en un ecosistema de mobilitat.
El resultat és una estètica cada vegada més homogènia.
Una estètica segura, prudenta i sense riscos.
Curiosament, aquest procés no és exclusiu del disseny automobilístic. Forma part d’un fenomen més ampli que també es pot observar en moltes ciutats contemporànies.
Espais urbans cada cop més neutres.
Arquitectura funcional.
Carrers dissenyats per gestionar fluxos més que per generar experiències.
Aquest procés d’uniformització visual és el que analitzo en el meu treball “Grisar la ciutat per esborrar la ment: crítica psicològica i simbòlica a l’urbanisme funcional contemporani.”
En aquest estudi argumento que quan els entorns visuals es tornen neutres, repetitius i previsibles, també canvia la nostra relació psicològica amb l’espai.
Els llocs deixen de generar memòria, identitat i vincle emocional.
Es tornen intercanviables.
En certa manera, el que està passant amb els cotxes reflecteix aquesta mateixa lògica.
Quan els objectes del nostre entorn perden caràcter, també perden capacitat de crear relació.
I quan la relació desapareix, la substitució es fa molt més fàcil.
Potser per això molts cotxes nous semblen robots tristos.
Potser no és només una qüestió d’estètica.
Potser és una transformació cultural.
Una transició lenta des d’un món on els objectes eren desitjables, singulars i carregats de significat… cap a un món on tot és funcional, eficient i substituïble.
Un món on els objectes ja no necessiten ànima.
Només utilitat.
📄 Preprint relacionat:
Grisar la ciutat per esborrar la ment: crítica psicològica i simbòlica a l’urbanisme funcional contemporani
https://doi.org/10.5281/zenodo.16532693
És molt interessant això que dius. No hi havia pensat mai. Jo sempre he cregut que aquestes formes és per fer-los més segurs, i aconseguir més capacitat.
I per estalviar energia, és clar. I és que aquells cotxes tant macos gastaven molta benzina, i contaminaven molt. I en un planeta en emergència climàtica, i cada vegada més vehicles elèctrics, les prioritats han canviat.
Per altra banda, tot això no vol dir que no tinguis raó en el que dius. És allò de que viatges, i et trobes que el centre de totes les ciutats europees són iguals.