Quan la ciència-ficció encara creia en el capitalisme
La ciència-ficció de l’anomenada Edat d’Or no va fallar per ingenuïtat.
Va fallar per context.
Quan pensem en els futurs que imaginaven autors com Isaac Asimov o en les utopies domèstiques de mitjan segle XX —robots assistents, llars automatitzades, treball reduït, progrés constant— solem llegir-les avui amb una certa condescendència. Com si haguessin estat víctimes d’un optimisme naïf, d’una fe cega en el sistema.
Però aquesta lectura és massa simple. I, sobretot, injusta.
Aquells futurs no neixen d’un capitalisme salvatge, sinó d’un capitalisme domesticat. D’una excepció històrica molt concreta que els economistes anomenen, precisament, la gran excepció.
Durant el període de postguerra, especialment als Estats Units i a part d’Europa occidental, es van donar una sèrie de condicions irrepetibles: salaris que creixien amb la productivitat, sindicats forts, un estat del benestar en expansió i, sobretot, una fiscalitat agressiva sobre les rendes més altes. El tipus marginal màxim als EUA va arribar al 91%.
El capitalisme, durant unes dècades, va estar contingut.
A això s’hi afegia un altre factor clau: la Guerra Freda. Calia demostrar que el capitalisme funcionava. No només com a sistema productiu, sinó com a projecte vital. Calia que oferís estabilitat, futur, promesa. I ho va fer. O, com a mínim, ho va semblar.
Des d’aquest lloc s’escriu la ciència-ficció optimista. No des del desconeixement, sinó des de l’experiència d’un sistema que, aparentment, havia estat corregit. El missatge implícit era clar: el pitjor del capitalisme ja ha quedat enrere; ara només queda avançar.
El problema és que aquella correcció no era estructural. Era conjuntural.
Amb el temps, els frens es van anar retirant. Els sindicats es van afeblir. La fiscalitat progressiva es va desmuntar. La financerització va substituir la producció. I el progrés tecnològic, lluny d’alliberar temps, va començar a monetitzar-lo.
La tecnologia no va deixar de progressar. El que va canviar va ser per a qui progressava.
El futur no va desaparèixer; es va convertir en un producte. En una subscripció. En una promesa condicional.
Per això avui llegim aquells relats amb una barreja de nostàlgia i cinisme. No perquè fossin equivocats en essència, sinó perquè assumien que el sistema que els havia fet possibles era estable. I no ho era.
La nostra desconfiança actual envers el capitalisme no és una moda ni una actitud generacional. És una resposta racional a l’experiència acumulada. Sabem, amb dades i amb biografies, que el progrés tecnològic no garanteix millores materials distribuïdes. Sabem que la innovació pot conviure amb la precarització. Sabem que el futur pot avançar mentre la vida quotidiana empitjora.
La ciència-ficció de l’Edat d’Or no ens va mentir.
El que va fer va ser confondre una pausa amb una solució.
I nosaltres, ara, ja no tenim el luxe de confondre-les.