Quan la decisió ja existeix: notes sobre un model que no es va haver de decidir
Resposta institucional, correccions parcials i una pregunta de fons que no desapareix: qui decideix, quan… i com.
Hi ha moments en què una administració respon. I respon bé.
Amb detall. Amb rigor. Amb estructura.
No és tan habitual com hauria de ser, i per això convé començar reconeixent-ho.
Les al·legacions presentades a l’ordenança de gestió de residus del Pallars Jussà han estat contestades amb un nivell tècnic i formal elevat. Punt per punt. Sense evasives evidents. Amb referències normatives, informes i justificacions.
Això és una bona notícia.
I precisament per això, val la pena llegir la resposta amb calma.
Perquè és en aquesta calma —no en el conflicte— on apareix el que realment importa.
Per a qui vulgui situar el context complet del procés, aquest article dona continuïtat a una anàlisi prèvia publicada aquí mateix:
“Porta a porta… però amb el cap a dins”
En termes estrictament materials, el resultat és mixt. Però no neutre.
D’una banda, hi ha un impacte real, mesurable.
S’han estimat parcialment al·legacions que han comportat modificacions normatives concretes. En particular, s’ha corregit el redactat relatiu a la gestió privada de residus (article 9), on s’ha reconegut un excés en l’abast inicial, i s’ha ajustat la regulació de la responsabilitat de les comunitats (articles 25 i 62.3), afinant-ne la formulació.
No és menor.
Implica que s’han detectat punts febles jurídics reals i que aquests han hagut de ser modificats dins del mateix text normatiu.
No és una interpretació.
És un efecte directe.
Però l’impacte no és només formal.
La resposta institucional explicita també el marc real de decisió. El model es fonamenta en un projecte previ —el denominat “model òptim”— i en un estudi de detall posterior que en desenvolupa la implantació. Cap d’aquests documents és un estudi comparatiu obert entre alternatives.
Un defineix el model.
L’altre el desplega.
I això té conseqüències.
Perquè, a partir d’aquest moment, queda traçat en expedient que les qüestions plantejades —proporcionalitat, alternatives, participació o càrrega administrativa— reben resposta en forma de justificació legal, però no en forma d’anàlisi comparativa.
Aquest desplaçament no resol el debat.
El redefineix.
Finalment, hi ha un element que, tot i ser desestimat, queda exposat amb claredat: la defensa del model es basa en la seva presumpta optimització, en el suport d’estudis tècnics i en el seu alineament amb obligacions normatives.
Però en cap moment s’acredita, de manera explícita, que aquest model sigui superior a altres possibles opcions en el context concret del territori.
I aquest era, precisament, el nucli de la qüestió plantejada.
D’altra banda, el nucli de la norma es manté intacte.
El model no es toca.
L’estructura no es toca.
La lògica del sistema no es toca.
I aquí és on la resposta deixa de ser una simple resolució administrativa i es converteix en una peça interessant per llegir entre línies.
Perquè quan es revisen els arguments utilitzats, apareix una pauta clara.
Els informes tècnics que sustenten la decisió no són informes de comparació entre models. No són documents que analitzin escenaris alternatius, ni que justifiquin per què un sistema és millor que un altre en funció de les característiques del territori.
Són, fonamentalment, documents d’implantació.
Defineixen un model —presentat com a òptim— i en desenvolupen la logística: rutes, calendaris, sistemes de control, fases d’execució.
No decideixen.
Operativitzen.
I això, dit sense dramatismes, té conseqüències.
Perquè quan la tècnica entra després de la decisió, el seu paper ja no és deliberar, sinó fer viable allò que prèviament s’ha fixat.
Primer es defineix la direcció.
Després es construeix el camí que hi porta.
Aquest esquema es fa especialment visible en un dels punts més delicats del procés: la participació.
La resposta institucional és clara. No hi va haver consulta pública prèvia per raons d’urgència i interès públic. La participació queda garantida a través del tràmit d’informació pública posterior.
És una argumentació jurídicament reconeixible. I formalment correcta dins de determinats marges.
Però aquí apareix una tensió difícil d’ignorar.
Perquè, segons manifestacions públiques del mateix Consell, el model de recollida porta a porta es treballava des de l’any 2017.
Anys.
(Per si a algú li fa mandra escoltar el ple, adjunto transcripció)
Quan un projecte es desenvolupa durant aquest període de temps, la idea d’una urgència sobrevinguda que impedeix la consulta prèvia deixa de ser evident.
No desapareix jurídicament.
Però es debilita materialment.
I sobretot, obre una pregunta incòmoda: si hi havia temps per planificar el model, per què no n’hi havia per obrir el debat?
Arribats aquí, el que emergeix no és tant un problema de residus, ni tan sols estrictament de model.
És una qüestió de seqüència.
De quan es decideix.
De quan es justifica.
I de quan s’escolta.
Perquè la diferència entre una consulta prèvia i una informació pública posterior no és només procedimental. És conceptual.
En un cas, la ciutadania participa en la definició del problema i de les possibles solucions.
En l’altre, participa en un text ja construït, amb un marge de modificació limitat.
No és el mateix.
I la resposta rebuda, sense negar-ho explícitament, ho confirma.
Davant d’aquest escenari, s’ha presentat un recurs potestatiu de reposició contra l’acord d’aprovació.
No com un gest de confrontació, sinó com una continuació natural del procés iniciat amb les al·legacions.
Els punts que s’hi plantegen són, en essència, els mateixos que ja han aparegut:
– la manca d’una comparació real d’alternatives en els informes tècnics
– el caràcter operatiu —i no deliberatiu— de la documentació utilitzada
– la feblesa de la justificació de la urgència en relació amb la consulta prèvia
– i la confusió entre participació efectiva i tràmit formal posterior
No és una qüestió de guanyar o perdre.
És una qüestió de deixar clar quin és el marc en què s’estan prenent decisions que afecten directament la vida quotidiana de les persones.
Per a qui vulgui llegir exactament el que s’ha dit, s’adjunten els documents: informes tècnics, resolucions i justificacions. No cal interpretar-los. N’hi ha prou amb llegir-los amb atenció.
Perquè és aquí on l’article deixa de ser un relat i es converteix en una invitació.
No a posicionar-se, sinó a observar.
Hi ha una idea que sobrevola tot el procés i que potser val la pena retenir.
Quan tot està correctament justificat, quan cada pas té cobertura normativa i cada decisió té el seu informe, la pregunta no és si el procediment és vàlid.
La pregunta és una altra.
Què és exactament el que s’està justificant.
I, sobretot, en quin moment es va decidir.