Quan la igualtat és una excusa per abandonar
Sobre la nova llei LGTBI+ i la mentida còmoda de “si som iguals, no cal protegir”
Hi ha dies en què la història no avança a crits, sinó amb un clic sec, institucional, aparentment fred.
Dimecres 17 de desembre de 2025, el Parlament de Catalunya n’ha fet un d’aquests: ha aprovat una llei nova per garantir els drets LGTBI+ i erradicar l’LGTBI-fòbia.
No una reforma.
No un retoc cosmètic.
Una llei nova. I això importa.
Importa perquè reconeix una evidència incòmoda: la llei anterior ja no era suficient. No perquè fos malintencionada, sinó perquè la realitat va més ràpid que els textos legals… i perquè la violència, la discriminació i la vulnerabilitat no han desaparegut amb el pas del temps. Al contrari: han mutat.
Aquesta llei no neix del no-res. Ha estat impulsada per l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia des del 2021, amb treball constant, dades, acompanyament de víctimes i pressió política sostinguda. És una llei que ve del terreny. De la realitat. Del cos.
I precisament per això cal dir-ho clar:
aquesta llei és necessària perquè la igualtat formal no protegeix de la desigualtat real.
La fal·làcia de “tots som iguals”
Sempre apareix.
Algú la diu amb cara d’humanista.
Algú la deixa anar com si fos una gran veritat moral:
“Si som tots iguals, no necessiten més drets.”
És una frase còmoda. I és una mentida.
No perquè la igualtat no sigui un valor —ho és—, sinó perquè confón drets amb condicions, i igualtat jurídica amb igualtat material. Dir que no calen mecanismes específics perquè “ja som iguals” és com dir que no calen rampes perquè tothom té dret a entrar a un edifici. El dret hi és. L’accés, no.
Les persones LGTBI+ no necessiten “privilegis”.
Necessiten protecció de facto perquè, de facto, pateixen més:
– més violència
– més expulsió familiar
– més precarietat
– més risc de sensellarisme
– més vulneració de drets en serveis bàsics
– més silenci institucional quan denuncien
Això no és ideologia. Són dades. Són expedients. Són cossos.
Quan la llei baixa al fang (i això és bo)
Un dels encerts més importants de la nova llei és que abandona l’abstracció.
Parla d’habitatge.
Parla de sensellarisme LGTBI+.
Parla de lesbianes invisibilitzades.
Parla de persones trans* i intersex sistemàticament ignorades.
Parla —finalment— de la prohibició i sanció de les teràpies de conversió.
Això últim no és simbòlic. És una línia vermella jurídica i moral. Dir que aquestes pràctiques són sancionables és dir, sense eufemismes, que no són opinions, són violències.
I encara més important: la llei incorpora un règim sancionador clar, harmonitzat i aplicable. Perquè sense conseqüències, els drets són literatura. I les víctimes, notes a peu de pàgina.
La part que incomoda (i per això és imprescindible)
Aquesta llei també incomoda perquè obliga a una cosa molt poc popular:
responsabilitzar l’administració.
Ja no n’hi ha prou amb bones intencions.
Ja no n’hi ha prou amb dies internacionals i llaços de colors.
Ara cal aplicar, sancionar, reparar.
I aquí és on comença el veritable repte:
vetllar perquè la llei no es quedi al BOE autonòmic, sinó que baixi a serveis socials, a policies, a jutjats, a escoles, a serveis de salut, a habitatge.
Perquè una llei que no s’implementa no és neutral:
beneficia sempre qui ja està en posició de poder.
Epíleg (o advertència, segons com es miri)
Defensar aquesta llei no és “dividir la societat”.
Dividir-la és fingir que tots partim del mateix lloc.
Repetir que “tots som iguals” mentre alguns continuen sent més vulnerables no és igualtat: és comoditat moral.
I la comoditat, en política de drets, sempre juga a favor del més fort.
Aquesta llei no resol tot. Cap llei ho fa.
Però posa una cosa sobre la taula que ja no es pot retirar:
la protecció real no és un privilegi, és una obligació democràtica.
I ara, com sempre, no toca aplaudir.
Toca vigilar.