Quan la transparència funciona massa bé

Durant anys, els polítics han repetit una paraula amb devoció gairebé litúrgica: transparència.

Transparència institucional.
Transparència democràtica.
Transparència en l’ús dels diners públics.

I, cal reconèixer-ho, en aquest cas fins i tot van complir. Les dades sobre subvencions públiques existeixen, són accessibles i formen part dels portals oficials de l’administració. Sobre el paper, tot està en ordre.

Aquí és on la història es torna curiosa.

Potser algú havia llegit Immanuel Kant, que en el seu text sobre la Il·lustració explicava que el problema no és la falta de llibertat, sinó la mandra de pensar per un mateix. Les eines poden existir; el que acostuma a faltar és la voluntat de fer-les servir.

Durant anys, el sistema va funcionar exactament així.

Les dades hi eren.
Però estaven disperses, enterrades en portals administratius, difícils de consultar. La transparència existia — i alhora no molestava ningú.

Fins que algú va decidir mirar.

L’informàtic Gerard Giménez Adsuar va fer una cosa extraordinàriament simple: va crear el web subvencions.cat, una eina que agrega i ordena les subvencions públiques concedides a Catalunya perquè qualsevol persona les pugui consultar amb facilitat.

Cap hackeig.
Cap filtració secreta.

Només ordenar dades públiques.

I aleshores va passar una cosa fascinant.

La transparència, de cop, va començar a funcionar.

Quan la informació es torna llegible, els ciutadans descobreixen coses. Qui rep diners. Quant. Amb quina recurrència. Per a quins projectes.

No és cap conspiració: és simplement la realitat d’un sistema de subvencions.

Però aquesta realitat té una propietat curiosa.

Quan es veu clarament, pot resultar incòmoda.

I aquí és on la ironia es torna deliciosa.

Aquells mateixos sistemes polítics que proclamaven la virtut de la transparència descobreixen, de sobte, que la transparència pot tenir efectes secundaris inesperats: la gent podria començar a mirar.

Segons ha denunciat el creador del web, l’accés a la base de dades pública que alimentava l’eina ha estat modificat o bloquejat en els últims dies.

És un gir gairebé literari.

Durant anys, la transparència era segura perquè ningú no la feia servir.
Ara que algú ha decidit fer-la comprensible, es converteix en un problema.

Potser aquesta és la lliçó real de la història.

La transparència no consisteix a publicar dades.
Consisteix a fer possible que algú les entengui.

I quan això passa, els discursos institucionals sobre la transparència poden descobrir una veritat incòmoda:

funcionava millor quan ningú mirava.

Deliciós.