Hi ha dinàmiques de maltractament que es mantenen mitjançant la culpabilització, la negació dels fets, la manipulació de tercers i la provocació reiterada. Comprendre els mecanismes de funcionament d’aquestes actituds ens pot ajudar a identificar-les, deixar d’assumir responsabilitats que no pertoquen i, sobretot, evitar que el passat continuï governant la nostra vida.
Pensem en aquelles persones que, davant la discrepància quotidiana, converteixen dita discrepància en un qüestionament de la persona. Sí, poden haver-hi insults, desvalorització o un intent de fer que la persona que se senti atacada.
Aquests insults, moltes vegades, no tenen relació amb el desacord inicial, perquè són més un intent de protecció emocional i psicològica de qui les profereix. Això provoca que l’acumulació d’acusacions dificulti qualsevol possibilitat de diàleg.
Si els episodis es repeteixen, les persones afectades poden començar a evitar les converses per no desencadenar nous conflictes, però el problema ja no és que dues persones discrepin, sinó que una d’elles no respecti el dret de l’altre a discrepar.
L’American Psychological Association en parla com a formes de maltractament emocional.
Aquest tipus de persones, a més, són especialistes en gaslighting: manipular psicològicament la confiança de l’altre en la seva pròpia percepció, memòria o capacitat de judici.
Una de les maneres més fàcil d’identificar-ho és quan diuen alguna cosa perjudicial per després negar haver-ho pronunciat. Poden pronunciar acusacions davant una persona i oferir una versió diferent davant de tercers.
A més, un dels mecanismes que més utilitzen és presentar la persona afectada com exagerada, irracional o poc fiable. L’estratègia és simple: traslladar la discussió des del fet original cap a la credibilitat de qui el denuncia.
És aquí on precisament voldria presentar-vos un terme interessant: DARVO. Aquest mecanisme es bastant interessant, ja que tracta de com primer es nega (deny), després s’ataca (attack) i després es fa una inversió de papers (reverse victim and offender).
Bàsicament, la provocació s’utilitza com una resposta defensiva que després s’utilitza per desviar l’atenció. Així, l’agressor aconsegueix que deixi de centrar-se el debat en l’agressió original.
Això, molt utilitzat per narcisistes i homes joves, els serveix moltes vegades en casos de maltractament psicològic amb el qual generen una culpabilitat en la víctima i dificulten que pugui ser creguda.
Cal dir que molts d’aquests perfils, construïts en una fragilitat de l’ego i que duen una màscara exterior per a les relacions socials, utilitzen altres mecanismes molt interessants, ja que el constructe de bona part de la seva personalitat depèn d’un enemic exterior.
M’explicaré: la projecció, per exemple, atribueix sistemàticament problemes, sentiments o intencions propis als altres. Moltes vegades, aquestes persones no en són conscients, però ho utilitzen com a mecanisme defensiu.
Això no té res a veure amb la seva maduresa emocional o psicològica, ja que n’és independent, ja que només és una salvaguarda del seu propi funcionament per evitar responsabilitats.
Precisament per això, cal incidir en cadascuna d’aquestes situacions per entendre-les. Per una banda, tenim la projecció defensiva, en què una persona atribueix a una altre tret o sentiments que li resulten difícils d’acceptar en un mateix.
Per altra, tenim l’externalització de responsabilitats, on l’atribució predominant de les causes dels conflictes es dona en persones externes, mai en un mateix. Això ho reconeixereu fàcilment en persones que no es disculpen, parlen malament de persones que han passat en la seva vida i semblen ser les víctimes d’unes circumstàncies en què ells mai tenen responsabilitat.
Finalment, tenim la desvalorització, en què es fa una reducció de l’altre a una representació negativa que eclipsa els seus comportaments positius. No parlem de desagraïment, parlem de memòria selectiva i ús discursiu només d’aquelles coses negatives que la persona considera que desmereixen qualsevol de positiva.
Imaginem-nos, per exemple, una persona que interpreta qualsevol crítica o discrepància com enveja o atac personal, fins i tot quan no hi ha indicis concrets que ho sostinguin. La projecció, que és un concepte estudiat, ens ajuda a entendre molt la composició fragmentària identitària d’aquests individus.
Per si no en teníem prou, hi ha moltes d’aquestes persones, sobretot homes joves, que basen part d’aquesta actitud en una mimesi familiar. Sobretot del progenitor masculí. És un aprenentatge social i de transmissió intergeneracional de conductes violentes.
Tots els humans aprenem per mimesi moltes coses, mentre que altres les desenvolupem d’acord amb la nostra experiència. Però pensem en aquell individu el pare del qual (per exemple) resol els conflictes mitjançant crits, intimidació, humiliacions o culpabilització.
Aquestes conductes, per desgràcia, es normalitzen per part dels fills. Això fa que acabin reproduint aquestes actituds sense reconèixer-ne clarament l’origen.
La imitació en si no té per què ser conscient, ja que determinades maneres de gestionar la frustració poden quedar incorporades al repertori de comportaments apresos. Això provoca que la persona que reprodueix aquestes conductes les consideri justificades, doncs formen part del model de relació que coneix.
Fins ara hem vist alguns dels mecanismes de funcionament intern d’aquest tipus de persones, però ara cal incidir en el funcionament davant de tercers.
Pensem en, per exemple, la triangulació familiar. Bàsicament aquest mecanisme es basa en introduir una tercera persona en un conflicte que n’afecta dues. Normalment amb el trasllat d’acusacions o versions parcials que afavoreixen l’acusador. Si cal, utilitzaran confidències íntimes per generar desconfiances i convertiran una demanda de respecte en una qüestió de bàndols.
L’objectiu principal d’aquest mecanisme és fer que una persona se senti obligada a escollir entre dos vincles afectius.
En realitat, aquests patrons són fàcils de veure si ho heu viscut al llarg dels anys, per tant, un cop podeu posar-hi nom i entendre com funcionen, us pot ser més fàcil de treballar sobretot plegat des d’un punt de vista més extern que us ajudarà a centrar-vos en el vostre benestar.
Penseu també, que no és el mateix la resposta física davant una situació de molt d’estrès que la reacció psicològica i emocional. És per això que una persona pot mantenir el control emocional, i, així i tot, experimentar una activació fisiològica intensa.
Aquest fenomen es coneix com a hiperactivació, i funciona com a mecanisme de supervivència del cos humà com a resposta aguda a l’estrès. Pot ser una activació simpàtica, una resposta de lluita, una de fugida o una d’immobilització.
Generalment, és desencadenat per records traumàtics i associat a experiències anteriors. Per això, si patiu alguns símptomes corporals, no us heu de preocupar. És una resposta normal i natural davant d’una agressió. Sobretot per la mateixa memòria corporal.
Penseu que moltes coses que feu al llarg de la vostra vida, en realitat funcionen i es desenvolupen per la dita memòria corporal. Moviments, especialitzacions, esport i altres funcionen exactament igual.
És un mecanisme de costum i supervivència que el vostre cos fa servir com a resposta a un estímul extern.
És clar que les conseqüències poden ser molestes: cos activat quan la situació ha acabat, experiències de violència prèvies com crits o intimidació que deixen el cos en aquest estat d’alerta, ruminació posterior del conflicte…
Si heu aconseguit arribar aquí, us podeu fer una idea de la complexitat d’aquest tipus de perfil psicològic i de com pot reaccionar la víctima en cert sentit. Així que toca parlar més aviat d’un mecanisme sobre el qual hem d’evitar caure com a trampa: la provocació.
Cal reconèixer quan una conversa deixa de ser-ho i es converteix en un monòleg o ja no té finalitat constructiva. No hem d’assumir l’obligació de respondre a les acusacions, sobretot quan l’altra persona ni escolta ni vol dialogar.
I sobretot, eviteu respondre amb un contraatac, sobretot quan l’altra persona intenta que us altereu, crideu o tingueu una actitud que puguin aprofitar en la vostra contra. Aquest és el seu objectiu i és l’únic que saben fer amb el que han après. Volen una reacció emocional intensa i faran el possible per aconseguir-ho.
Si heu viscut situacions així, sabeu que aquest és el principal objectiu d’aquestes persones. Per tant, tot i ser difícil, cal que mantingueu distància emocional, establiu límits, busqueu suport extern i, si podeu, documenteu els incidents de manera segura quan sigui necessari.
Una gravació per evitar el gaslighting, per exemple, és una bona eina.
Respondre amb monosíl·labs i no entrar en les provocacions també és una bona estratègia per evitar caure en la trampa. I si podeu, retireu-vos de l’espai on està passant aquesta situació.
No dic que fugiu, us dic que, si teniu la possibilitat, eviteu el desgast provocat per aquestes qüestions deixant a aquesta persona sola en les seves faltes de respecte i insults.
Si no podeu, registreu, documenteu o defenseu-vos sense entrar en la provocació. És una de les poques maneres que aquests perfils entenen com a límit fins que la frustració de no aconseguir el seu objectiu els fa aturar.
Això sí: la prioritat ha de ser la seguretat personal, no una serenitat impecable ni acceptar el paper que una persona agressiva i manipuladora pretén assignar-nos dins del conflicte.
També heu de pensar que, quan s’han viscut situacions així, recordar no significa viure sota les regles que es van imposar amb les experiències passades. El passat forma part de la identitat i del que ens ha fet ser com som, però no ha de determinar les decisions futures.
El record del maltractament pot ajudar-vos a identificar conductes que no voleu tolerar, i això és molt important. Al final, tot són patrons fàcilment reconeixibles amb una explicació més senzilla del que sembla.
Però comprendre l’origen d’una conducta no obliga a perdonar-la, així com perdonar aquest passat no obliga a reconciliar-se. No hi ha cap obligació moral de qui ha patit abusos per passar aquest mal tràngol. Mantenir la distància pot ser una forma legítima de preservar la salut i la dignitat.
I recordeu sempre que la vostra recuperació no us exigeix oblidar ni demostrar que el passat no us afecti. Això és molt important.
Apreneu a diferenciar entre memòria i condemna: la primera és important, la segona és un càstig autoimposat.
Per acabar, i després de tota aquesta reflexió, només queda dir-vos que els mecanismes psicològics poden ajudar-vos a comprendre per què es repeteixen determinades conductes, però aquests patrons no són, en si, una justificació moral.
Les persones maltractades no són responsables de gestionar les emocions, les projeccions o les frustracions dels agressors. Normalment homes.
I, finalment, no cal aconseguir que qui ens ha fet mal reconegui els fets per recuperar la capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Penseu que és el seu problema, no el vostre.
Si aquest tipus de persones no fan l’esforç de superar els seus problemes, vosaltres no hi podeu fer res quan no es deixen ajudar (o no reconeixen l’ajuda prestada en altres moments de la vida).
No podem escollir tot allò que hem après a patir. Però podem començar a decidir que no volem continuar reproduint.