La DANA valenciana va deixar una lliçó evident: quan una alerta arriba tard, pot haver conseqüències terribles.
Des d’aleshores, com a mínim a Catalunya, sembla que qualsevol responsable públic pensi que pot jugar a espantar la població… per salvar les seves esquenes.
Ells pensen que “si no avises i passa alguna cosa, hauràs d’explicar per què no vas avisar. Si avises i no passa res, sempre podràs explicar que era per precaució”.
Certament, si hi ha dos botons, n’hi ha un més confortable administrativament.
Recordem que el dia 9 de setembre es van suspendre classes, es va alterar l’activitat sanitària, la mobilitat va ser limitada… Tres ES-Alert durant l’episodi. Un d’ells per dir que algunes restriccions s’aixecaven.
El pitjor de tot és que bona part de l’escenari problemàtic meteorològic no es va donar allà on s’havien concentrat les mesures. És a dir que no va passar on era previst el que justificava l’excepcionalitat de la mesura.
Ha passat tot just una setmana. Avui, dia 16 de setembre, Protecció Civil deia que no estava previst enviar cap ES-Alert. Però com a mínim a Barcelona ha saltat una alarma espantosa a les 21:36… quan ja havia amainat.
Què ha passat perquè el criteri hagi canviat? Si ha pujat el risc s’explica; si hi ha quelcom observat que representi perill imminent s’explica; si s’havia decidit ampliar preventivament el criteri… s’explica també.
Ens estan immunitzant poc a poc a les alertes i alarmes. No tant com als més joves, que per a ells serà la nova normalitat, però a la resta de mortals, ens comença a insensibilitzar davant de potencials emergències de veritat.
I aquí tenim el conte de Pere i el llop: no estic dient que els llops no existeixin, estic dient que, quan aparegui de debò, algú seguirà cuinant macarrons sense donar importància a una alerta.
En psicologia ja es parla de warning fatigue o el cry wolf effect, on avisos excessivament freqüents poden reduir l’atenció o confiança en avisos posteriors.
Penseu, estimat públic, que la sirena que funciona és perquè no és normal. El dia que es normalitzi… només serà soroll amb molt mala llet.
I vet aquí que aquí entra una metàfora basada en una de les meves sèries preferides: Babylon 5 (meravellosa sèrie de ciència ficció doblada al català, per cert).
Londo Mollari era un centauri, raça alienígena altament jeràrquica que era presentada a l’estil de la França monàrquica absolutista.
En un dels molts episodis, explicava els problemes de la burocràcia: durant segles un guàrdia vigilava una rajola al pati de palau, i ningú sabia perquè. Un noble poderós amb poder va decidir esbrinar-ho, i va descobrir que en el seu dia una princesa, que havia vist néixer la primera flor de la primavera, va ordenar posar un guàrdia per evitar que ningú la trepitgés.
Clar que amb la curta edat de la princesa, aviat se li va oblidar dita flor. Però mai va donar la contraordre.
Per tant, la burocratitzada guàrdia va seguir apostant un vigilant a la rajola on era la flor… durant segles.
Les mesures extraordinàries acostumen a tenir protocols magnífics quan comencen, però potser fora convenient dedicar el mateix entusiasme a definir quan han d’acabar.
I aquí vull parlar d’una altra excepcionalitat: Collserola.
Sí, segueix havent-hi pesta porcina. Però no es publiquen els barems que decideixen quan s’han d’aixecar les restriccions (o, com a mínim, no es fan igual de públiques que aquestes).
Quin és el criteri mesurable de sortida? És evident que no estan tancant Collserola perquè sí, però caldria veure si una mesura excepcional hauria de venir acompanyada d’una contraordre definida.
Tot plegat ens fa pensar en els confinaments climàtics. No cal imaginar dotze senyors amb caputxa reunits a Montserrat decidint quan ens tornaran a deixar passejar, doncs el mecanisme és molt més simple:
emergència real → mesura excepcional → precedent → protocol → nova emergència → aplicació més fàcil.
Fins a quin punt ens podem acostumar a restriccions preventives basades en probabilitats sense adonar-nos que el llindar social d’excepcionalitat també està canviant?
En fi.
València va demostrar que avisar tard és perillós, però no va pas demostrar que la solució sigui avisar sempre davant de qualsevol sospita de risc (que no risc imminent).
En Pere pot equivocar-se moltes vegades, però el llop només necessita que deixem d’escoltar els avisos una vegada.