Plou. De vegades, fins i tot, plou molt.
El clima mediterrani, a més, de manera inquietant, alterna entre períodes llargs de sequera amb episodis de precipitació intensa.
I vet aquí que a Catalunya, cada vegada que tenim un aiguat sembla una expedició colonial que acaba d’arribar al Mediterrani per descobrir que existeixen les rieres.
No tot aiguat és evitable, estimats i estimades.
No tota inundació és culpa de l’Administració.
Cap infraestructura pot garantir risc zero.
Però hi ha una pregunta important que ens hem de fer: quant del dany era inevitable i quant correspon a coses que sabíem que havíem d’adaptar?
I ara, centrem-nos en la informació disponible:
1990: primer gran informe IPCC.
2002: Catalunya comença el seu propi informe sobre canvi climàtic.
2004: l’acaba.
2012: estratègia catalana d’adaptació.
2017: llei catalana de canvi climàtic.
2023: nova estratègia fins al 2030.
Plans d’inundació.
Mapes.
Diagnòstics.
Objectius.
Mesures.
Comissions.
Documents.
PDF.
Molts PDF.
En tots aquests anys no ha mancat documentació. Si ho arribem a saber, potser ens hauríem d’haver refugiats en els informes quan plovia.
Quan deixa un fenomen de ser imprevisible? No és el mateix no saber si plouran 80, 150 o 250 litres en un punt concret que:
el Mediterrani pateix aiguats;
tenim rieres;
hem urbanitzat zones inundables;
el canvi climàtic altera els extrems;
hi haurà sequeres;
i també episodis de precipitació molt intensa.
Fa dècades que sabem tot plegat. I hem vist conseqüències, com a mínim, des de fa dècades.
Recordem que la pluviometria del Mediterrani és irregular. Fa poc temps érem en una intensa sequera que va provocar restriccions.
Siguem realistes: Hi ha qui sembla imaginar el clima com una aixeta: si hi ha sequera, no pot haver-hi inundacions. Si plou molt, la sequera devia ser mentida. I si fa fred tres dies, Greta Thunberg ha de retornar els diners.
Pots passar mesos esperant aigua i rebre bona part del que necessitaves en unes hores. El problema és que els embassaments prefereixen que arribi per la porta i no travessant el menjador.
Al mateix temps, una atmosfera més càlida pot contenir més vapor d’aigua i afavorir episodis de precipitació extrema quan es donen les condicions.
Penseu que més sequera no significa necessàriament menys inundacions.
Pot significar una gestió de l’aigua més difícil.
I aleshores, apareix la paraula màgica del llenguatge institucional: Cada desastre meteorològic acostuma a venir acompanyat d’una paraula molt útil: “excepcional”.
Sí, alguns episodis ho són estadísticament. Però un fenomen excepcional no converteix en excepcional el fet que aquests fenòmens existeixin.
No sabem quin any vindrà una riuada extraordinària. Per això existeixen períodes de retorn, mapes d’inundabilitat i planificació de risc. Imagineu: no posem extintors perquè sapiguem quin dimarts cremarà la cuina, oi?
El que em sorprèn és, que amb tots els anys que fa que es parla de canvi climàtic no hi hagi infraestructura preparada per cap dels cicles propis del Mediterrani. Menys encara hi hagi una previsió que permeti gestionar aquests canvis.
M’explico. Hi ha: Clavegueram. Dipòsits pluvials. Basses de laminació. Rieres. Ponts. Col·lectors. Sòls permeables. Manteniment. Neteja. Planificació urbanística. Evitar construir on passarà l’aigua.
L’adaptació climàtica té un problema de màrqueting: normalment consisteix en formigó, canonades, arbres, manteniment i enginyeria. És molt menys emocionant que declarar una emergència davant d’una càmera.
Els dipòsits pluvials existeixen precisament perquè algú va assumir que algun dia plouria massa. Quan funcionen, gairebé ningú els celebra. Quan no existeixen, descobrim la meteorologia.
Ara passem a llocs amb experiència: el Maresme.
Al Maresme saben què és una riera. Els pobles han crescut literalment al seu voltant. Moltes rieres són carrers la major part de l’any.
I de tant en tant recorden com abans de ser carrers… van ser una altra cosa.
Curiosament, la zona pateix igual, no és immune. Però tenen memòria territorial del risc: manteniment de rieres, canalitzacions, actuacions, protocols, planificació.
Quan un territori pateix repetidament un problema, acaba tractant-lo com una infraestructura permanent i no com una sorpresa meteorològica.
Quantes altres zones de Catalunya encara tracten els aiguats com si fossin visites inesperades? Perquè no han preparat la infraestructura per a això?
Siguem realistes: hem vist com fa més de trenta anys que s’hi parla. Que hi ha plans i comissions. Que hi ha informes i estudis.
A més, durant aquests anys l’Administració ha continuat recaptant diners. Cada cop més. Ho ha fet amb impostos, taxes, pressupostos, fons europeus, ACA, ajuntaments, diputacions, Generalitat, Estat i fons climàtics.
Quants d’aquests diners s’han destinat a adaptar la infraestructura crítica? Quant queda pendent?
No em preocupa tant saber si paguem exactament un 3,7% més o menys que l’any X. Em preocupa saber què hem fet amb els diners durant les dècades en què ja sabíem què venia.
Els impostos no són només per als hospitals, professors i carreteres d’avui (entre moltes altres coses). També ho són per a saber què necessitarem d’aquí vint anys.
I els informes, estudis, comissions (i altres) demostren que hi havia, com a mínim, un intent de planificació.
Aquí ve la meva crítica: Si l’Administració només pot reaccionar quan el problema ja és al menjador, tenim un servei d’emergències molt car, no una política pública.
I sí, no tot és culpa del canvi climàtic, ni de les excepcionalitats. Són els humans els que decideixen on urbanitzen, quin diàmetre té un col·lector, si es manté una riera, si s’impermeabilitza una plaça, si es construeix en zona inundable i si s’executa una obra prevista.
El canvi climàtic pot posar més aigua al sistema (o treure-la), però qui decideix què troba el clima en aquell moment són els humans.
I abans de pensar que es pot frenar qualsevol precipitació excepcional, cal dimensionar-ho. Podem fer-ho amb una pregunta: quin nivell de risc havíem decidit acceptar, quines obres estaven previstes, quines s’han fet i quines no?
Recordem que tenim informes, estratègies, plans, mapes, objectius, 312000 mesures pertinents i un llarg etcètera.
Amb tota aquesta informació:
Quin risc constava als mapes?
Quines actuacions estaven previstes?
Quant costaven?
Estaven pressupostades?
S’havien executat?
Si no, per què?
Perquè adaptar-se als canvis climàtics no és posar una fulla verda al logotip municipal. És assumir que aquest clima del segle XXI exigeix que revisem les infraestructures construïdes pensant en un altre context.
Recordem que no tot és aigua. Portem anys vivint situacions delicades com calor, incendis, problemes de subministrament d’aigua, xarxa elèctrica, problemes de logística i transport…
És evident que tant el proper aiguat com la següent sequera arribaran. Això és inevitable.
El que espero és tenir l’informe, previsions i actuacions abans de la següent excepcionalitat.