Rodalies: manual pràctic per fabricar impotència col·lectiva

Hi ha països que fan infraestructures. Altres fan discursos. A Catalunya, amb Rodalies, hem aconseguit una tercera via més sofisticada: fabricar rutina de caos amb aparença de normalitat.

No és només que el tren falli. És que falla amb una coreografia tan consolidada que ja té ritme propi: incidència, retards, supressions, comunicat, reunió, promesa, “normalització progressiva” i, finalment, la frase sacramental: “Disculpin les molèsties.” La molèstia, és clar, és la vida de la gent.

La pluja, aquest antic enemic de l’enginyeria

Quan plou de veritat, cal prudència. Però el problema no és que el temps sigui advers; el problema és que Rodalies actua com si l’aigua fos una innovació tecnològica que el sistema encara no ha pogut integrar.

Una infraestructura madura no entra en pànic cada cop que el cel recorda que existeix. Un servei pensat per funcionar no pot dependre del fet que l’atmosfera sigui amable. Si el transport públic només és fiable en condicions de laboratori, el que tenim no és un servei: és un experiment.

I aquí la pregunta que incomoda: quan la pluja es converteix en explicació recurrent, ja no és meteorologia. És diagnòstic.

“Anys de desinversió”: la coartada que també és confessió

La paraula “desinversió” s’utilitza amb una tranquil·litat admirable, com si fos un fenomen natural. Però no ho és. No és un llampec. No és una desgràcia. És una decisió repetida en el temps, amb múltiples signatures invisibles.

S’ha instal·lat un relat molt pràctic: el present és un accident; el futur, un pla. I així, mentre el present crema, el futur es maquilla amb terminologia: “pla de modernització”, “millores”, “actuacions”, “transformació”. Una litúrgia perfecta: anuncia molt, compromet poc, i sempre deixa marge per dir que “s’està treballant”.

El resultat és un sistema que sembla dissenyat per resistir rodes de premsa, no pas vies.

Hi ha, a més, una ombra històrica que sobrevola tot plegat. Com si l’Estat hagués volgut imitar Otto von Bismarck, adoptant el ferrocarril com a símbol de progrés, cohesió i modernitat. Però, com tantes vegades, la imitació s’ha fet a la manera local: amb entusiasme inicial, inauguracions solemnes i una notable manca de cultura del manteniment.

El problema no ha estat construir. El problema ha estat no pensar mai seriosament en què vol dir sostenir. Un sistema ferroviari no és un monument: és un organisme que exigeix inversió constant, cura tècnica i visió a llarg termini. Quan això falla, el que queda no és modernitat, sinó escenografia. I l’escenografia, tard o d’hora, cau.

El Ministeri: el virtuosisme de la promesa permanent

El govern central hi compareix sovint amb una habilitat política notable: dir la veritat parcial amb cara d’esperança. Sí, hi ha dèficits estructurals. Sí, hi ha obres. Sí, hi ha plans. I també és cert que, a l’andana, quan una persona arriba tard a la feina per tercera vegada en una setmana, la diferència entre “pla” i “excusa” és purament semàntica.

La responsabilitat, però, sempre apareix repartida en porcions tan petites que ningú no s’empassa la culpa sencera. És una tècnica fina: quan el problema és de tothom, és de ningú.

La Generalitat: indignació amb marge competencial

Al Govern li toca el paper més ingrat: haver de respondre per un servei que no controla del tot. Pot pressionar, coordinar, activar alternatives, ordenar mesures de seguretat i exigir explicacions. I ho fa.

Però també hi ha una veritat igual d’incòmoda: la indignació, si no es tradueix en palanques reals, es converteix en una altra peça del teatre. Es pot denunciar molt i, alhora, quedar-se atrapat en el guió institucional: reclamar, protestar, exigir… mentre el tren no arriba.

I això desgasta. Perquè la ciutadania no viu de competències; viu d’horaris.

ADIF i RENFE: la separació perfecta entre causa i conseqüència

Quan la infraestructura falla, la culpa tendeix a pujar cap a qui la manté. Quan el servei s’esfondra, l’impacte baixa cap a qui l’opera. És una arquitectura política ideal: la causa i la conseqüència estan divorciades.

ADIF pot parlar en llenguatge tècnic: talussos, punts crítics, seguretat, revisions. RENFE pot parlar en llenguatge de gestió: reorganització, serveis alternatius, “incidència resolta”. Tot sona seriós. Tot sona responsable. I, mentrestant, l’experiència real de l’usuari continua sent la mateixa: pantalles que canvien, trens que no arriben i una sensació íntima d’estar perdent el temps… amb autorització oficial.

Hi ha, però, un contrast que resulta especialment revelador. Mentre el relat de Rodalies necessita comunicats constants per explicar per què no funciona, hi ha un operador que només ha de recordar que tot va bé: FGC. A les xarxes, el seu CM no fa equilibris retòrics ni promet normalitzacions futures: es limita a constatar la normalitat.

És una diferència subtil però devastadora. Quan el servei funciona, parlar de normalitat no desgasta; reforça. Quan no funciona, la normalitat s’ha de justificar, defensar i explicar. I en aquest contrast silenciós, sense proclames ni discursos, queda exposat allò que sovint es vol amagar: que el problema no és inevitable, sinó estructural.

Els maquinistes: el tallafoc que també evidencia la fragilitat

Hi ha qui diu que els maquinistes poden “aturar un país”. I és cert. Però aquesta frase revela més coses del sistema que dels maquinistes. Si un col·lectiu pot paralitzar-ho tot, no és perquè tingui un superpoder: és perquè el sistema és tan poc resilient que qualsevol conflicte —laboral o de seguretat— es converteix en emergència nacional.

Això no és una acusació. És una radiografia: el servei funciona amb marges tan estrets que, quan algú aixeca la mà i diu “així no”, el país s’adona que estava caminant sobre una corda fluixa.

Usuaris: la part del sistema que sempre compleix

En aquesta història, hi ha un actor que mai falla: els usuaris. S’aixequen abans, improvisen rutes, paguen taxis, perden hores, reorganitzen cures, negocien amb la feina, arriben tard, demanen perdó, tornen a intentar-ho. I l’endemà, reben el mateix tracte: un comunicat amable i una recomanació implícita de resignació.

És una injustícia elegant: el cost de la mala gestió s’externalitza a la vida privada. No es factura com a dèficit públic; es cobra en forma de cansament, ansietat i temps robat.

Qui queda bé?

Ningú. I aquesta és la veritable tragèdia institucional: tothom té arguments, ningú té resultats. El Ministeri promet, la Generalitat denuncia, ADIF revisa, RENFE gestiona, els sindicats pressionen, el temps empitjora… i el país continua aprenent, dia rere dia, que la normalitat és fràgil i reversible.

Rodalies s’ha convertit en un sistema perfecte per generar una emoció molt concreta: impotència. No indignació puntual; impotència sostinguda. Aquella sensació que, facis el que facis, arribaràs tard perquè el problema no és teu. I, tanmateix, el pagues tu.

I potser aquest és el veritable escàndol: que ens hem acostumat a parlar de “crisi” com si fos excepcional, quan el que tenim és un model estable de disfunció.

Un model que, curiosament, sempre troba la manera de continuar funcionant… només que no és el tren qui funciona. Sou vosaltres.