Transparència sense conseqüències: l’espai on es perd la política
La transparència institucional s’ha instal·lat com una evidència. Ningú la discuteix, ningú la nega. Forma part del relat de la democràcia contemporània amb la mateixa naturalitat que el vot o la separació de poders. Però aquesta naturalitat té un preu: allò que es dona per fet deixa de ser examinat. I és just aquí on comença el problema.
El marc normatiu no és ambigu. La Ley 19/2013 estableix obligacions de publicitat activa, dret d’accés a la informació i principis de bon govern. La Llei 19/2014, en l’àmbit català, no només ho desenvolupa, sinó que ho concreta amb instruments operatius: registres de grups d’interès, declaracions d’activitats i patrimoni, mecanismes de control. El sistema, sobre el paper, és sòlid. No hi ha excusa tècnica ni buit legal que expliqui la manca de transparència.
Però la transparència no és una arquitectura. És un comportament.
I entre una cosa i l’altra hi ha una distància que no es pot ignorar.
El disseny del sistema parteix d’una premissa raonable: la influència existeix i continuarà existint. Empreses, fons, organitzacions, sectors econòmics… tots intenten incidir en la presa de decisions públiques. No és una anomalia, és estructura. La funció de la transparència no és eliminar aquesta influència, sinó exposar-la. Fer-la visible, rastrejable, discutible.
Els registres de grups d’interès responen a aquesta lògica. Ordenar qui parla amb qui. En quin context. Amb quins objectius. Convertir una relació difusa en una traça analitzable. En teoria, és una operació simple: si es veu, es pot pensar. Si es pot pensar, es pot qüestionar.
El problema és que aquesta cadena es trenca abans d’arribar al final.
La informació no sempre és completa. Les agendes no sempre són exhaustives. Les interaccions no sempre es registren amb el nivell de detall que la norma pressuposa. No es tracta d’una opacitat absoluta, sinó d’una visibilitat selectiva. Una part del sistema es mostra; una altra queda en penombra.
Aquesta penombra no és accidental. És funcional.
Permet mantenir intacte el relat de la transparència mentre es limita la seva capacitat real de control. No cal ocultar-ho tot. N’hi ha prou amb no mostrar-ho tot. La diferència és subtil, però decisiva.
La Llei 19/2014 inclou un règim sancionador. Aquesta és la peça que hauria de tancar el sistema, la que converteix l’obligació en exigència. Però la seva aplicació és irregular, sovint tímida, de vegades inexistent. I aquí és on la transparència perd densitat. No desapareix, però es torna lleugera.
Una norma sense conseqüències no deixa de ser una norma. Però canvia de naturalesa.
Passa de ser vinculant a ser orientativa.
Passa de ser exigible a ser negociable.
En aquest punt, el sistema no col·lapsa. Funciona. Continua operant amb una aparença de normalitat que, de fet, és part del seu propi mecanisme de defensa. La transparència es manté com a valor, com a discurs, com a referència constant. Però la seva pràctica queda sotmesa a un grau variable de compliment.
El resultat no és l’absència de transparència, sinó la seva forma incompleta.
I aquesta forma té conseqüències.
El debat públic es construeix sobre allò que és visible. Les dades accessibles defineixen el marc de discussió. El que queda fora d’aquest marc no desapareix, però deixa de ser central. Es desplaça. Es torna difícil d’identificar, encara més difícil d’analitzar.
La influència no es redueix. Es desplaça cap a espais menys exposats.
Aquest desplaçament és especialment rellevant perquè no genera conflicte directe. No hi ha ruptura, no hi ha escàndol permanent, no hi ha una sensació clara de fallida del sistema. Hi ha, en canvi, una mena d’estabilitat estranya, sostinguda sobre una transparència que existeix però no arriba a tot arreu.
Aquesta és, probablement, la seva forma més eficient.
Perquè el problema no és que no hi hagi normes. Tampoc que no hi hagi mecanismes. El problema és la relació entre ambdues coses i la seva aplicació real. Entre el que es pot exigir i el que efectivament s’exigeix.
El debat, per tant, no hauria de girar al voltant de la necessitat de més lleis. El marc ja existeix. La qüestió és més incòmoda: fins a quin punt aquestes lleis operen com a límit real, i no només com a estructura formal.
Aquí és on la transparència deixa de ser un concepte i es converteix en un problema.
No perquè no existeixi.
Sinó perquè, tal com s’aplica, no sempre obliga.
I en política, allò que no obliga acaba depenent de la voluntat.
I la voluntat, per definició, no és un mecanisme de control.