Avui dia la humanitat ha aconseguit l’impossible i cal felicitar-la: tot i el progrés tecnològic, treballar ja no garanteix viure dignament.
Aquella promesa que la feina seria una font d’independència, estabilitat i prosperitat han mort. Ja ho sabeu: teniu feina, cobreu un salari i la majoria continueu necessitant ajuda per arribar a fi de mes.
Em pregunto, sincerament, si això ha portat al fet que el dia 11 de novembre hi hagi una vaga general.
Potser m’equivoco, però que jo recordi el salari no és pas una criatura mitològica. Les dades ho deixen clar: els salaris han augmentat entre el 2015 i el 2024 un 28,6%... mentre que el lloguer mitjà ha crescut un 59,6%.
Manca reflectir com les despeses també augmenten; el cost de l’alimentació, els subministraments i el transport; diferenciar entre cobrar més diners i tenir més poder adquisitiu...
És a dir, que mentre el salari ha apujat resulta que el preu de continuar existint ha decidit córrer una mica més.
De quina prosperitat estem parlant exactament quan s’anuncien millores i augment de riquesa al país?
I vet aquí que topem amb la cirereta del pastís: l’habitatge. Fins i tot a la constitució l’habitatge és quelcom primordial, que ha de ser protegit i que, segons el mateix text hauria de garantir-se per part de l’estat.
Així i tot veiem mesures intervencionistes... en el preu de l’oli d’oliva, no fos cas que poguéssim pagar quelcom amb més tranquil·litat.
Ens trobem en la meravellosa tessitura que s’ha convocat la vaga general per reclamar millors salaris, habitatge assequible i drets laborals, mentre que per l’altra banda la patronal demana més polítiques públiques, oferta d’habitatge i diàleg social.
En resum: uns volen dir que fins aquí hem arribat i els altres que encara cal socialitzar més les pèrdues. Que a ells ni tocar-los.
La vaga, estimats i estimades, és un gran mecanisme de pressió col·lectiva. Recordem que les grans conquestes de drets no s’han aconseguit ni amb flors i violes ni sense llançar un paper a terra.
Les vagues són un sacrifici. Fa temps que ho veiem amb els docents de l’educació pública. I per ara, només han tingut visibilitat quan han molestat als turistes i quan han tocat els interessos d’empreses privades dels casals de colònies.
És clar, el que ha de primar és el benefici privat, no pas la millora dels qui sostenen la societat.
Per això ara, que tenim més tecnologia, productivitat (si bé alguns economistes reclamen encara més) i més instruments econòmics, resulta que seguim discutint fins a quin punt treballar hauria de permetre viure amb dignitat.
Haurem confós el progrés econòmic amb el progrés humà?
Per tant, continuïn treballant, senyores i senyors, que el progrés no s’aturarà per esperar que vostès puguin permetre-se’l.