La ciència ha avançat fins el punt de poder reconstruir a nivell computacional un cervell animal. En aquest cas, d’una mosca. Això ens porta a fer ficció sobre la possibilitat de pujar una ment a una màquina.
A mesura que reproduïm més fidelment les estructures físiques del cervell, així com el comportament neuronal, la distinció entre representar un cervell i simular-lo és cada cop més difusa.
La pregunta és: parlem simplement d’una simulació?
Aquest article se centra primer en l’experiment per el qual uns investigadors simulen el cervell complet d’una mosca en un entorn virtual. Per tal de dur-ho a terme, es van fer seccions extremadament fines, milions d’imatges i es van reconstruir les neurones i les seves connexions.
Un cop realitzat el prodigi tècnic, es va procedir a incorporar aquest cervell simulat a un món virtual.
Això no vol dir que hagin “pujat” un cervell físic. El que han fet és representar digitalment el connectoma, simular l’activitat neuronal i observar el comportament d’aquesta mosca digital.
Cal pensar, però, que a nivell biològic un cervell no són només neurones i connexions, sinó que també cal tenir en compte la intensitat de les connexions, els neurotransmissors implicats en els processos, la química, l’historial d’activitat i... la relació amb el cos.
El que ha trencat els patrons estudiats ha estat que aquest mapa escanejat i simulat ha començat a fer coses, i això introdueix un problema filosòfic: com és possible simular un fenomen fins el punt que se’n reprodueixen unes funcions? Implica que aquesta simulació ÉS el fenomen?
Podria una simulació d’un incendi ser un incendi?
A més, hem de pensar que el cervell no funciona per si sol, hi ha un cos, uns sentits, unes hormones, un moviment i un entorn que fan que una cognició incorporada i integral funcioni gràcies a totes les capacitats inherents.
Aquí entra la part de ficció i és que es comença per una mosca, segurament es voldrà passar a un ratolí, després a un porc i, finalment, a un ésser humà. Aquest plantejament ens duu a una sèrie de problemàtiques, ja que a més complexe és un cervell i un organisme, més “dades” té incorporades.
Pensem, a nivell humà, què passa amb la memòria autobiogràfica, el llenguatge, la identitat narrativa, l’autoconcepte, la cultura, les relacions i la història personal.
La ficció que més ha representat aquesta tesi és la sèrie Pantheon, basada en les històries curtes de Ken Liu The Hidden Girl and Other Stories. A la sèrie s’introdueixen conceptes com les “intel·ligències pujades”; l’escaneig de cervells humans; entitats digitals que preserven records, personalitat i identitat subjectiva i com aquestes entitats es consideren les persones originals.
Evidentment, això ens porta a una sèrie de preguntes bastant interessants imaginant sempre una reproducció perfecta del cervell escollit.
Si la versió digital recorda la infància, coneix les relacions, té els mateixos gustos, té pors, continua projectes, reconeix les persones estimades i afirma ser la persona escanejada... què li falta per a ser considerada la persona escanejada?
També se’ns planteja el tema de la continuïtat subjectiva: si la persona escanejada després de generar la còpia, sobreviu d’alguna manera o ha creat una còpia que recorda ser ella?
Ara imaginem que fem un experiment encara més cruel: mantenim viu l’original. Tant un com altre asseguren ser la mateixa persona, però acumulen experiències diferents, prenen decisions diferents i acaben convertits en individus diferents. És la memòria la identitat absoluta?
A Ghost in the Shell, tot i que parla de la cibernetització a una altra escala, treballa sobre una base molt important: la identitat. Si agafem les premisses d’aquesta obra i les traslladem a Pantheon, ens trobem amb una altra incomoditat existencial: el cos, el cervell, la continuïtat física, la memòria, la personalitat, els patrons informacionals i la consciència subjectiva construeixen aquesta identitat a l’ésser humà.
En canvi, en una versió digital, manquen algunes parts d’aquesta identitat humana. A Ghost in the Shell s’introdueix que, a més, com es cibernetitza el cervell, és fàcil canviar de cos (si t’ho pots permetre). Això provoca que alguns individus no tinguin més remei que basar part de la seva identitat en els records i en objectes que els serveixin “d’ancoratge” a la seva subjectivitat.
Una altra cosa a tenir en compte és el substrat de dita ment. Què importa més? Que estigui basada en carboni o en silici? És l’arquitectura l’únic que importa? Es requereix la biologia per desenvolupar una consciència o si es reprodueix l’organització causal del sistema pot aparèixer aquesta consciència?
La diferència de l’experiència subjectiva també canvia radicalment amb el substrat. Els humans, degut a la seva base orgànica, pensen a una velocitat determinada, tenen una percepció temporal, requereixen una corporalitat i tenir relació amb l’espai. Tot plegat pot canviar si totes aquestes barreres i fronteres canvien.
Una simulació informatitzada no té la mateixa percepció del temps, la velocitat de pensament es basa en la capacitat de còmput i les necessitats corporals tal com les coneixem desapareixen.
Aquí entra el posthumanisme: continuem parlant d’humans o no si es fan aquestes modificacions?
Acabo amb una última pregunta: abans de saber si podem copiar una persona, encara hem d’acabar de decidir què considerem que és una persona.