Durant la pandèmia, els hostalers ploraven.
Baixaven preus.
Ens demanaven que hi anéssim.
Que salvéssim el barri, el comerç, la ciutat.
Va tornar el turisme…
i amb ell, la memòria curta.
Preus encara més alts.
Sous encara més baixos.
Veïns expulsats.
Terrasses colonitzades.
I ara resulta que els turistes ja no gasten.
Que mengen del supermercat.
Que passen de la paella de 55 euros.
Aquest vídeo no va de turisme.
Va de cobdícia, de models de ciutat fallits
i de com vendre la ciutat com un parc temàtic
acaba deixant-la buida.
Aquí, a Barcelona,
ja no plorem.
Mirem.
I, si cal, riem.
