Sembla que ens ha caigut a sobre una nova apocalipsi: el RAMaggedon. Una manera simple i directa de dir-nos que els components informàtics s’han encarit. Nota: tot i ser una afirmació general, podem parlar d’un 13-18% en DRAM i la reassignació de capacitat cap a servidors.
No podem negar que és cert: La RAM és molt més cara, els sistemes d’emmagatzematge SSD — entre altres — són sota pressió; inclosos els ordinadors personals són potencialment més cars.
La culpable? La IA. Centenars de titulars s’excusen en l’acaparament de components per part de grans empreses, centres de dades, projectes de caire tecnològic... Una llista que no s’acaba i que és molt difícil de llistar completament.
Però una explicació certa no és sempre una explicació completa. I permeteu-me, una vegada més, que us ho expliqui: a començaments de la Guerra d’Ucraïna, el preu de l’oli de gira-sol va augmentar dràsticament. I això, evidentment, era provocat perquè no es plantava ni a Espanya ni a la resta d’Europa. Com si aquesta causa fos suficient per a pujar el preu... i mai abaixar-lo.
Durant la pandèmia els preus també van pujar molt més del que era previsible, per no dir que van augmentar de manera desproporcionada i alguns encara no han tornat al seu preu, o han pujat més.
Aquests dos casos no ho expliquen sols, ja que hem d’introduir una pregunta molt més interessant: Què passaria si la RAM, les GPU i l’emmagatzematge fossin extraordinàriament barats?
No pensem només en gaming. Ni en aplicacions de disseny. Anem a la que diuen que és culpable, la IA.
La resposta és molt interessant: tindríem intel·ligència artificial domèstica (i, per tant, local).
Hi ha molts sistemes que ja funcionen: Ollama, LM Studio, Msty, models quantitzats, oberts, APIs locals, RAGs locals, agents locals... Però l’assumpte va per una altra banda: si els preus fossin realment assequibles, qualsevol mortal podria tenir la possibilitat de fer el seu propi sistema, o, com a mínim, la possibilitat de tenir control complet sobre les seves dades sense necessitar que governs, grans corporacions i elits que anhelen jugar més amb el Big Data. Recordem que, quan la inferència i les dades es mantenen en local, una part important d’aquest flux deixa de passar per infraestructures de tercers.
Imagineu, per un moment, el potencial victimisme d’aquestes empreses i governs de veure que no poden controlar aquest flux de dades com els agrada. Imagineu com, a poc a poc — i alguns mitjans ja ho fan, com 3Cat amb notícies alarmistes sobre la IA — els riscos ocupen molt més espai que les possibilitats d’autonomia que ofereixen els models locals.
Ja ho vam veure amb l’encíclica Magnífica Humanitas del Papa Lleó XIV, que, malgrat reconèixer problemes de concentració i desigualtat, posava més pes en els riscos i límits de la IA que en el seu potencial emancipador. D’aquesta encíclica ja en vaig parlar en aquest article.
Fem un petit paral·lelisme: I si a l’època de Gutenberg qualsevol persona hagués pogut tenir la seva pròpia impremta a casa?
Sí, obviem el grau d’alfabetització i fem un exercici de ficció.
Qualsevol ciutadà. Una impremta. Sense gremi, ni impressor, sense desplaçaments, sense autoritzacions de tercers, amb paper i tinta disponible...
Aquestes impremtes locals s’haurien convertit en una pedra a la sabata per a l’Església, les universitats, els editors, els monopolis culturals... La revolució no hauria estat la capacitat de llegir, sinó la d’escriure i produir.
Tornem al 2026? Ara imaginem. Un ordinador domèstic prou potent pot ser una petita infraestructura cognitiva. No un xatbot. No un agent. No un ChatGPT descafeïnat.
Podria traduir, resumir, programar, classificar, generar, automatitzar, explicar terminologia complicada... Tot en un entorn segur i local.
Això ens du a la problemàtica actual: El programari pot ser gratuït, el model pot estar disponible, Ollama i altres poden costar zero... Però quan vols executar determinats models o sistemes, pots necessitar 64GB o 128GB de RAM, una GPU amb més de 8GB de VRAM, SSDs de diversos Terabytes... L’autonomia ja no depèn d’una llicència, sinó del preu del silici.
Fascinant, oi? La infraestructura hi és. El que manca és capacitat adquisitiva de mitjans per a fer-la servir.
La llibertat formal existeix, mentre que la material continua condicionada per qui controla, fabrica i pot pagar la infraestructura.
I què en poden pensar les grans empreses d’IA? Si la població general no requereix pagar tokens, consultes, dependre d’APIs, subscripcions i pot construir i conservar dades localment... Deixem de banda la utilitat de la IA al núvol de grans empreses i convertir la IA local en capital. Una IA que no consumim, sinó que posseïm.
També hi ha una paradoxa deliciosa: la mateixa revolució tecnològica que podria donar a cada persona una infraestructura pròpia, absorbeix els components necessaris per construir-la. Només cal veure com TrendForce parla de la interacció entre HBM, DDR5 i servidors d’IA; o com Samsung presenta noves arquitectures orientades a aquesta demanda.
Però siguem realistes, no calen conspiracions. No ens cal imaginar fabricants reunits en una habitació, governs trucant a Samsung, OpenAI ordenant apujar la RAM... El mateix sistema ja està muntat per a arribar a on som: les grans empreses paguen moltíssim per el maquinari, els fabricants prioritzen els clients més rendibles, l’oferta és limitada... i hi ha enormes barreres d’entrada per fabricar semiconductors.
Fem un altre viatge en el temps. Imaginem dues Europes al segle XVI:
En una, qualsevol pot consultar una impremta enorme propietat de cinc empreses.
A l’altra, qualsevol pot comprar o fer una impremta per 200 florins i posar-la al menjador.
A les dues hi ha accés a la impressió, però no són la mateixa societat.
I la primera és també molt més governable: permet auditar centralment, limitar, retirar, modificar remotament, aplicar canvis de política o registrar l’activitat mitjançant proveïdors.
Això no vol dir que els governs estiguin encarint la RAM, però sí que ens deixa amb una tensió política molt més interessant: la IA com a servei governable contra la IA com a capacitat privada distribuïda.
Es pot democratitzar l’accés encara que tota la IA útil acabi concentrada en centres de dades, corporacions i APIs. Però democratitzar l’accés no implica democratitzar el poder.
Per tant, pensem: què volem? Abaratir la cognició computacional o només l’accés? Ens deixaran comprar la impremta o ens cobraran per cada pàgina impresa?
Mai no havíem tingut tantes eines accessibles, gratuïtes i lliures. Ara el que cal és que ens permetin tenir a les nostres llars la màquina adequada per poder fer-les servir.